Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gandhi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gandhi. Mostrar tots els missatges

dissabte, 13 de gener del 2024

Lanza del Vasto


La no-violència és prou coneguda, però potser no ho és tant en quina mena de filosofia i disciplina es basa. Sabem que en cos i esperit la va practicar Gandhi, i que aquest va tenir deixebles. Un d’aquests deixebles va ser Lanza del Vasto: aquest és el nom de ploma d’un jove italià nascut a San Vito dei Normanni l’any 1901. Entre els anys 1936 i 1937 va fer un viatge a peu a l’Índia després d’haver fet una conversió de caràcter espiritual arran d’una frase sobre la Trinitat de Tomàs d’Aquino que li havia impactat quan estudiava filosofia. En tornar de l’Índia va escriure Pelegrinatge als Orígens, que aquí va publicar en català Miquel Arimany l’any 1961. En aquest llibre que recull les cartes adreçades a la seva mare i a l’amic Luc Dietrich, hi destaca la figura de Gandhi, que li va donar el nom de Shantidas, que vol dir «servidor de la pau».

Gandhi va encarregar a Lanza del Vasto difondre l’esperit no-violent per Occident. Després de la Segona Guerra Mundial, aquella ferida que encara sagna (un exemple el tenim ara mateix a Gaza en una desgraciada torna de la Xoà), l’any 1948 Lanza del Vasto va fundar la Comunitat de l’Arca, que ha tingut un paper molt destacat en la divulgació de la no-violència a Europa.

A Catalunya la no-violència va calar fons i no és agosarat afirmar que la gent de la meva generació n’estem encara amarats, aquest esperit és present en el nostre inconscient col·lectiu. La ‘revolució dels somriures’ és un derelicte d’aquesta filosofia molt bella, però que potser ha resultat ingènua per a la bel·licositat i la intemperància que teníem davant, si bé encara no s’ha acabat res, la història continua.

Vaig conèixer Lanza del Vasto, aquell home amb barba blanca i figura venerable que parlava amb veu pausada cada vegada que venia a Barcelona i reunia una bona colla de joves en un local que tenia la Comunitat de l’Arca sota unes voltes al carrer de Santa Maria, davant de la catedral de Santa Maria del Mar. Quan hi passo per davant recordo amb la mateixa intensitat del primer dia el desig per explorar la vida interior que dona sentit humà a la nostra vida, així com l’incipient interès pel diàleg intereligiós que m’hi portava.

(article publicat a La Fura, 12 de gener de 2024)        

dissabte, 9 de setembre del 2017

Pacifisme

Els catalans tenim vocació per la pau, ja des de la institució de Pau i Treva. La primera assemblea, contra els abusos dels feudals, es va fer l’any 1027, la va presidir l’Abat Oliba, que va fer construir el monestir de Ripoll. La pau és una vocació dinàmica, transitiva, estem convençuts que no hi pau sense justícia. D’aquí ve la creació de Justícia i Pau l’any 1968. Les associacions per la pau treballen dia rere dia i tenen tradició a casa nostra, el pacifisme ve de lluny. Quan el dictador donava permís a la Guàrdia Civil perquè atonyinés estudiants rebels amb el règim, alguns joves assistíem a les conferències dels Amics de l’Arca, on vam escoltar Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi. Nois d’aquell jovent feia objecció de consciència, rebutjava anar a la mili, els costava car, anaven a la presó.

En la meva memòria personal hi ha una altra figura entranyable, Llum de la selva (Isidre Nadal Baqués), eremita pacifista que vivia humil als afores de Sabadell. Les seves paraules ens atreien, però no gosàvem imitar-lo. En el fons érem joves contemplats per uns pares que les havien passat magres en la postguerra encara que només tinguéssim una pesseta i mitja a la butxaca per demanar un cafè al Manhattan, aquell bar d’una cantonada del carrer Urgell on passàvem algun capvespre discutint sobre la vida i la mort. Estudiàvem i treballàvem al mateix temps, somiàvem fer un món millor. Per això, casats i amb fills, tants de nosaltres hem col·laborat o col·laborem en oenagés. Forma part del nostre tarannà dur a terme activitats solidàries. O assistir a cursos de reflexió sobre la pau a la Universitat de la Pau que des del 1984 té lloc a Sant Cugat del Vallès. El tema de reflexió d’aquest juny passat: L’ús del terror com a arma política. Hi vaig assistir uns anys, vaig escoltar Olof Palme, assassinat. Palme hi va anunciar el final de l’URSS. ‘No tenen diners, no poden mantenir la cursa armamentística, plegaran’. I així va ser l’any 1989. Hem de treballar per construir la pau d’avui dia, bo i sabent que ens les hem d’heure no només amb els terroristes sinó amb els amos, els poders que els donen suport.

(article publicat a El 3 de vuit, 8 de setembre de 2017 pensant en els atemptats, però també en el moment polític que estem vivint)

divendres, 17 de juny del 2016

Llum de la Selva

Llum de la Selva es deia Isidre Nadal Baqués, i és de les poques persones que va poder dur a terme la vida d’eremita que ell va escollir. Amb la meva amiga Anna M. Balil Gilart, oncòloga, i ja traspassada, vaig conèixer Llum de la Selva l’any 1969 o 1970. Vivia amb la seva companya Carme al Jardí de l’Amistat, un hort als afores de Sabadell, que conreava ell mateix. Era vegetarià i no menjava res cuinat. Amb tres amics, va ser el fundador, l’any 1925, de la Societat catalana de naturisme, la primera de l’estat espanyol. Jo el vaig conèixer, però, en la seva condició de seguidor de la no-violència de Gandhi. Ens n’havia parlat un deixeble directe de Gandhi, Lanza del Vasto, fundador de la comunitat de l’Arca, que l’havia visitat moltes vegades al seu hort de Sabadell. Eren amics.

Havent begut primer de les fonts anarcosindicalistes del moment (va ser seguidor de Ferrer i Guàrdia), havent viatjat per Espanya i Europa, i havent llegit moltíssim, l’esperit de Llum de la Selva va anar evolucionant cap a una espiritualitat genuïna de signe naturalista i pacifista que l’acostava a l’univers de Gandhi. Es diu que fins i tot va mantenir correspondència amb Lleó Tolstoi, un altre gandhià, el qual, des d’unes altres circumstàncies, també va poder dur la vida que va triar. Ho recalco perquè les societats són molt restrictives. Aquest tipus de singularitat i marginalitat és privilegi de molt pocs i sempre sostingut per un petit cercle de persones, com també és el cas de Lluís M. Xirinacs.

     
Nascut la nit de Reis de 1877, Llum de la Selva, que va fugir de l’orfenat als catorze anys, sempre deia que havia estat abandonat com el petit Moisès, en una cistella que es va trobar al port de Barcelona. Llum de la Selva va morir molt vell, pels volts de Nadal (23 de desembre de 1983), als 106 anys. Va ser enterrat com volia: al costat d’un xiprer, entre oliveres i amb una túnica blanca i sense taüt, ‘així les flors naixeran abans’.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de juny de 2016. A la fotografia, Llum de la Selva amb la seva companya Carme. A Sabadell hi ha un carrer al seu nom).