El crim del soldat

Erri de Luca, nascut a Nàpols l’any 1950, és un escriptor candidat al premi de Nobel de Literatura. Si encara no hi és, hauria de ser a les llistes. Escriptor tardà, la seva obra, escrita amb una gran puresa estilística, és d’una gran intensitat humana i projecció espiritual, producte de la seva pròpia experiència, sovint viscuda al límit, que li dóna una àmplia visió de la realitat. Amb un passat d’activista polític en el moviment revolucionari Lotta Continua i home que ha fet mil oficis, és traductor de l’hebreu per gust a més d’un apassionat de la muntanya. És des d’aquestes experiències, la d’escalador de muntanyes i la de traductor de l’hebreu, que parteix el seu últim lliurament literari, El crim del soldat (Bromera).

L’estudi de qualsevol llengua obre moltes portes. Però quan s’estudia l’hebreu s’obren portes a una cultura que, almenys a Occident, ens projecta fins a les pròpies arrels, si més no simbòliques. L’estudi de l’hebreu comporta alguna cosa més que l’estudi de la gramàtica d’aquesta llengua: comporta l’estudi de la guematria, ciència que té en compte la valència numèrica de cada lletra. La Càbala té com a base aquesta ciència. Per aquest motiu, segons es llegeix a El crim del soldat, una última paraula en un text escrit en jiddisch, venjança, adquireix una importància definitiva.

En la diàspora dels jueus, en certs llocs d’Europa l’hebreu va donar una altra llengua, el jiddisch. Després de l’Holocaust, gairebé no es parla ni s’escriu, per la qual cosa actualment s’està fent un esforç per traduir a totes les llengües possibles la literatura escrita en jiddisch. En castellà ho està fent de manera exemplar una amiga meva, la Varda Fiszbein. A El crim del soldat trobem en la mateixa tasca traductora d’un text en jiddisch a l’italià a l’elter ego d’Erri de Luca, el narrador d’aquesta història escruixidora.

El narrador, que acaba de baixar d’una excursió a la muntanya, és en una fonda per a restaurar-se. Menja tot sol, però s’acompanya d’uns folis en jiddisch que està traduint. En una altra taula s’asseuen un home gran i la seva filla que, segons llegirem durant el relat, es troba emotivament dividida entre la repulsió que li ha causat saber en un moment donat (quan la mare abandona el marit) que el seu pare és un nazi fugitiu i el seu deure de filla de tenir-ne cura. Amb una llambregada a la taula veïna, el vell nazi s’adona de la llengua en la qual estan escrits els folis, llengua que coneix perquè  ha estudiat també l’hebreu fins a obsessionar-se també en l’estudi de la Càbala. La paraula venjança li salta a la vista. Com a home perseguit durant dècades, ara se sent amenaçat per la presència del veí, que ell interpreta com l’encarnació de la venjança. I amb el propòsit que ‘ells’, els perseguidors jueus dels nazis, no l’atrapin, precipita el seu final.

Però, quin és el crim del soldat? Segons el vell nazi, el crim del soldat és la derrota. Altrament no hauria hagut de passar-se la vida fugint, amagant-se, ja que els criminals i perseguits haurien estat els altres. La victoria hauria justificat aquella guerra tan cruenta per a Europa, així com la destrucció dels milions de vides que va comportar l’Holocaust. Aquest és un dels diversos fils argumentals que s’entrecreuen en aquesta nouvelle escrita amb un ritme ben modulat que permet la meditació serena, però indefugible, d’aspectes també tan candents com ara la dificultat d’una filla per jutjar la conducta del pare, tot i que no l’exculpa absolutament de res. Tanmateix, aquest passat patern, mantingut en secret per part dels pares durant tots els anys de la seva infantesa i adolescència, condiciona la vida futura de la filla, que renuncia al matrimoni i a la descendència a fi i efecte de no perpetuar en cap criatura la llavor criminal del pare. El crim del soldat, d’Erri de Luca, és una obra mestra.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 17 de maig de 2013)

Wert i l'obscurantisme

La llei Wert, d’altra banda tan bel.ligerant amb la cultura i la llengua catalana, és un atemptat contra el necessari coneixement per a considerar-nos civilitzats. Remeto els lectors a una carta enviada des de Palma de Mallorca a La Vanguardia (18 de maig de 2013) per part de la professora de filosofia Eva Navarro Martínez. Al final de l’article diu, literalment: Ver el mundo sin la percepción de la filosofia es sinónimo de padecer una miopía mental. Desde luego, en España no saldremos del oscurantismo sólo con traducir al inglés la ignorancia que padecemos. Amb propietat, la professora Navarro parla en present: la ignorància que patim. És clar. Perquè, llevat d’un tant per cent no gaire gran, no tinc la impressió que mai hàgim sortit de l’obscurantisme, i ara encara ens volen fer anar més lluny en aquest camí del qual hem de buscar una drecera urgent!

Mandala

El mandala és femení, escriu Carl Gustav Jung. Correspon a la rosa occidental en la qual està assegut el Rei de la Glòria, sovint sobre una base formada pels quatre evangelistes, que es corresponen als quatre punts cardinals. La flor del lotus, la figura de la qual sovint s'empra per a dibuixar mandales, és la seu del naixement dels déus. El naixement dels déus no es correspon a l'infantament en cadascú de nosaltres de la nostra part divina? Digueu-li Bondat, Bellesa, Saviesa.

(a la imatge, un mandala tibetà)

Surreal o real?

La pintora Remedios Varo va ser una de les dones artistes que van ser admeses a l’exclusiu grup dels surrealistes francesos capitanejat per André Breton. La seva obra, de factura realista, és a dir, figurativa, ens interroga amb la seva aura de misteri. Remedios Varo, nascuda a Anglès, Girona, l’any 1908, va morir l’any 1963 a Mèxic D.F., on la seva obra és molt celebrada. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort.

De tots els indrets que Remedios Varo podia haver escollit per al seu exili des de l’any 1942 (la guerra va foragitar d’Europa tants creadors i intel.lectuals de mèrit!), Mèxic sembla fet exprès per acollir, sense estranyesa, el seu art. Una ullada a la imatgeria popular mexicana ens convoca a considerar-lo com una expressió del màgic en el surrealisme. Per aquest motiu, l’artista mexicana Frida Kahlo va ser titllada de surrealista per André Breton. Frida Kahlo no era, però, surrealista de forma adjectiva com pretenien els surrealistes, sinó de forma substantiva, és a dir, genuïna. Com la mateixa Remedios Varo.

Hi ha una pintura de Varo que, com tantes de les seves obres, pot ser vista com la imatge d’un somni, o com una figuració mental en la vigília, o com una imatge d’una pel.lícula d’època indefinida, o com una figura que explica una condició real, si bé utilitzant un llenguatge per a ser interpretat a base d’analogies. En aquesta pintura es veu una dona amb una daga enorme clavada a l’esquena. Situada d’esquena a l’espectador, aquesta figura femenina està lligada amb unes cadenes a una columna d’una sala hipòstila amb el terra d’escaquer com per indicar la dualitat amb què es presenta la realitat. Els núvols que floten entre columnes sembla que vulguin donar al quadre un aire paisatgístic, tot i que aquesta pintura respira una atmosfera d’interior. Les metàfores presents en aquesta imatge pictòrica poden tenir una lectura personal, subjectiva, referida al fet de ser apunyalats per l’esquena, i una altra de general referida a la subjecció per qüestió de gènere. Però aquestes imatges, com totes les de Remedios Varo, conviden a anar més enllà en la interpretació. Aquest quadre sembla una transposició de l’episodi de la flagel.lació de Jesús. Remedios Varo sovint canvia el valor d’unes imatges per unes altres, modificant així el discurs convencional. Aquí el flagel.lat és una dona, i potser ella mateixa.        

A Remedios Varo i Uranga. L’encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès (Arola editors), una important aportació intel.lectual a l’estudi sobre l’art, sobretot dibuixístic, de Remedios Varo, la seva autora, la pintora i doctora en Belles Arts Eva Cortès i Giner (1967) escriu que en l’obra de Varo hi ha molt d’autobiogràfic. Com en Kahlo. Com en tantes de les obres, plàstiques o literàries, realitzades per dones. I és que les dones a poc a poc han anat passant de ser objectes inspiradors de la pintura o de la literatura per esdevenir, i ha estat necessari que així fos, elles mateixes subjectes d’art. No hi ha dubte, per exemple, de l’entramat autobiogràfic que compon l’obra literària de Marguerite Yourcenar o la de Mercè Rodoreda, i això sense perdre ni un bri d’universalitat.

Universals, arquetípiques, són moltes de les imatges de la pintura i dels dibuixos de Varo, com ara el llenç on es veu una població-muralla que s’enrotlla en espiral; o com ara els personatges-ocell d’alguns dels seus dibuixos. Varo va crear de forma genial imatges fora de l’establert, i que tanmateix reflecteixen amb gran precisió formal ‘realitats’ somniades o imaginades, com també va fer aquell surrealista avant la lettre que va ser Hieronymus Bosch, o el més poètic Odile Redon, un exemple més proper en el temps d’aquesta tendència a expressar, de forma visionària, el món de la metafísica. Hi ha prou motius, doncs, perquè la personalitat artística de Remedios Varo tingui un lloc ben destacat en la història de l’art universal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de maig de 2013. A la imatge una pintura de Remedios Varo)

Començar

Cada dia és com una fulla en blanc. Sí, ja sé que quan ens llevem venim d'un temps passat, d'una història, i que som com una casa que costosament s'enlaira maó a maó. Però també som com una fulla en blanc on redirmir-nos de les pedres del camí, de les parets enrunades, dels vidres trencats. 

Canvi de lògica

Hi ha una visió perversa entre el deute de moltes famílies (hipoteca de la casa on viuen) i el que ara el ‘sistema’ en diu culpa per haver-se endeutat, quan es veu fins a quin punt ens han abocat a endeutar-nos en benefici del ‘sistema’. Un exemple: a principis dels anys vuitanta va desaparèixer gairebé d’un dia per l’altre l’oferta de pisos de lloguer a Barcelona. Al mateix moment s’abaratia el lloguer del diner, és a dir, el crèdit…, començant així la bombolla, immobiliària, però també financera a base d’especulació borsària (un casino, si em permeteu), que ens ha dut fins aquí. És clar que hi ha gent beneita que gasta el que no té. Però és una minoria. Però interessa fer culpable a la gent. Un sistema antic, però efectiu. Perquè hi ha una relació cultural (bíblica) entre la paraula deute i culpa. En alemany per dir deute i culpa s’utilitza la mateixa paraula, schuld, com posa de manifest Jordi Pigem al seu llibre de lectura molt recomanable La nueva realidad (Kairós). A partir d’aquí es poden fer totes les lectures que es vulguin, tan concretes com simbòliques. La solució? Intentar trencar aquesta lògica. I és que situar-se en la nova realitat, tan necessària, passarà per canviar la vella lògica.   

Harmonia

La paraula harmonia procedeix del grec harmos, que vol dir “unió”. Quan estem en disposició de ressonar amb alguna cosa, estem oferint-nos a nosaltres mateixos en harmonia amb aquesta cosa. L’experiència (interior) d’aquesta harmonia és una experiència del nostre ésser fonamental… que comprèn el jo però és més que el jo.

El Capricho

Hem estat uns dies a Madrid. Aprofitant que allà era festa, el dia 2 de maig vam visitar el parc El Capricho, només visitable les festes. Com l'artista japonés que es va perdre en el seu quadre, jo també em vaig perdre en imatges com aquesta capturada per la meva càmera de butxaca... El parc va ser creat al segle XVIII per la comtessa-duquessa de Benavente. Goya el va utilitzar en més d'una de les seves pintures alegres i acolorides. Tot el parc feia olor de primavera, amb els seus lilàs florits.

Secret i sentit de la vida

Sempre s’hereta un secret que cal interpretar, escriu el pensador Jacques Derrida. La frase pot interpelar-nos de dues maneres: en l’àmbit del personal més estricte i en l’àmbit de l’universal, és a dir, en tot allò que no ens és aliè humanament parlant. En l’àmbit del personal ens podem trobar amb l’herència d’un secret que, sense saber-ho, ens condiciona la vida. I si mirem més enllà també podem veure que som fills del gran secret de la creació que fa que, generació darrere generació, ens preguntem d’on venim i cap a on anem i quin sentit té la nostra vida… Responem al gran secret amb la nostra petita vida si aprenem a respondre, la qual cosa no és fàcil, gens fàcil. Però és en aquesta dificultat en la resposta personal on cadascú troba el sentit de la seva vida.

Cal.ligrafia

Els ginys tecnològics estan canviant grans i petites coses que fins ara ens eren quotidianes. A penes escrivim a mà, per exemple. En temps antics la cal.ligrafia era un art, sobretot en cultures com l’àrab, on el traç de la lletra manifesta la sacralitat de la Paraula… Com alguns de vosaltres ja sabeu, vaig estudiar grafologia i vaig aprendre allò que en realitat és de sentit comú: qui escriu són els moviments del cervell, la mà és l’instrument. Tot això m’ha vingut al cap perquè estic llegint un llibre preciós i molt recomanable, Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara). En un fragment dels seus poemes, la poeta andalusina Safia bint Abdal.lah, contesta a una senyora que troba defectes a la seva cal.ligrafia:

A qui la lletra em critica, li he dit: “Posa’t fre!,

ara em veuràs enfilar les perles de les meves línies.”

He encomanat a la mà que brodi la cal.ligrafia…

Contenteu-vos els qui aquí em llegiu a imaginar la meva lletra, que, amb el temps, s’ha anat modificant per a millor, em sembla, ja que cada vegada s’inclina més cap a la dreta (no penseu malament). I és que en l’espai del paper, quan la lletra s’inclina cap a la dreta vol dir que qui escriu (almenys en aquest moment) es projecta des de dins cap enfora...

(a la imatge, una cal.ligrafia on el cal.lígraf, Salah al-Moussawy, desitja bon any a tothom. Vaig comprar aquesta postal a Còrdova)

Escriure com llegir

Hem assistit a la tradicional festa de sant Jordi. És una festa catalana tan càlida, amb el regal de la rosa, i culta, amb el regal de llibres. Una festa que té lloc en plena floració de la natura que invita també a la regeneració de l’ànima. Els bons llibres en són una eina formidable.

Alguns anys per sant Jordi estreno llibre. Davant d’aquest fet, a vegades els lectors, però també escriptors que comencen, em fan preguntes com ara aquestes: Com escrius? O, com s’ha d’escriure? Benvolguts, els dic, les respostes són tan difícils. Tant que només poden respondre’s de la forma més senzilla, i que per part meva ho condenso en una sola frase: Escric com llegeixo, tot recordant un llibre de Joan Triadú que ell, com a crític literari, va titular Llegir com escriure.

Sovint hi ha una relació directa entre els gustos lectors i el que alguns escriptors escrivim. Escric el que m’interessaria llegir, i escriure-ho és una exploració d’aquest interès. Escric el que escric perquè aquest exercici m’incita a pensar, em desvetlla el que mig sé, però més encara em fa veure el que no sé. El fet d’escriure fa emergir aquest treball intern al paper o a la pantalla de l’ordinador.

Per aquest motiu, una de les coses que més m’agrada del fet d’escriure és la sorpresa. Mai no sé com acabarà res del que escric, de la mateixa manera que no sé com acabarà la meva vida. Escriure és una activitat tan interior com el pensament. I, no obstant això, un cop l’escriptura ha pres cos es vessa en els altres, és dels lectors. Tant és així que, al cap de poc, oblido el que he escrit, veient d’aquesta manera com he estat vehicle d’alguna cosa que pressento que és més enllà del jo personal i que es confon amb Tu genèric, o existència sencera.

Entenc l’escriptura literària com un fet sorgit de la lliure voluntat. Per tant, servint-me de la gramàtica, una eina ben útil per donar forma al text, no paro, però, gens d’esment en aquells trucs que diuen que atrapen el lector. Defujo aquesta pràctica, que em sembla una mica masculina per allò de caçar. Em trobo millor en el terreny de l’hospitalitat, de la invitació als lectors de caminar una estona amb mi, si volen. Crec que un llibre és com un viatge que invita a recòrrer camins inesperats amb la llibertat que dóna deixar les fronteres obertes. Una imatge que podria explicar aquest meu sentiment és l’angunia que em fa veure ocells dissecats o papallones clavades amb una agulla. Per a mi un llibre és un ésser viu, un ésser amb la seva respiració, i així és com el tracto.

Escric com llegeixo de la mateixa manera que respiro: amb la consciència que escriure i llegir és una forma de vida. Per aquest motiu tinc tan de respecte per l’escriptura i la lectura i, al mateix temps, hi tinc tanta intimitat. Escolto consells, però en última instància escolto la veu interna. Si hi ha una cosa que no seré mai és un altre escriptor. Així, doncs, em dec a mi mateixa, amb les meves mancances i virtuts. Crec que els mèrits (en l’escriptura i en tot) vénen per una banda de la gràcia, és a dir, dels talents que rebem i, per l’altra banda, de la llibertat que es manifesta en la voluntat. Reescric molt. Amb això no vull dir que pateixi escrivint. Això sí, m’esforço a fer bé el que sento que he d’escriure i això no és fàcil, com no és fàcil educar un infant o, encara més difícil, educar-se un mateix. El fet d’escriure i de llegir em va modelant (els humans som éssers inacabats) en la mateixa mesura que dono forma als llibres, que, com he dit, aspiren a un vol ampli, en plena evolució com la mateixa vida que es va fent.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d’abril de 2013. A la imatge, parades de sant Jordi a la Rambla de Vilanova i la Geltrú)

Rosa de sant Jordi

Rosa d'amor per a qui la rep; rosa de dolor per a qui l'enyora...

Vaig fer aquesta fotografia ahir, a la Rambla de Vilanova i la Geltrú.

Sant Jordi 2013

La rara rosa blanca, del poema d'Espriu, per a tots vosaltres! 

Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi!

Ex-libris: pequeno objeto do desejo

El dia 1 de setembre del 2011 vaig rebre un correu electrònic de la senyora Sara Seilert, editora de l’Universidade de Brasília, demanant-ne l’autorització per publicar la imatge d’un ex-libris meu realitzat l’any 1986. El motiu era la preparació de la publicació del llibre Ex-libris: pequeño objeto do desejo, que la seva autora, la professora Stella Maris de Figueiredo Bertinazzo, havia deixat enllestit abans de la seva mort prematura l’any 2001. Entre el material de les obres escollides per l’autora a fi i efecte d’il.lustrar-lo, hi havia aquest ex–libris al meu nom.

El llibre de la professora Stella Maris de Fegueiredo Bertinazzo que em va arribar fa tot just uns dies no només és una meravella editorial sinó que és el resultat d’un treball tan rigorós com amé sobre els ex-libris, l’exlibrisme i el món artístic i bibliòfil que envolta aquestes petites obres gràfiques destinades a marcar la propietat dels llibres.

Entre els articles que encapçalen, tot acompanyant-lo, aquest magnífic treball, hi ha un text de José Mindlin, un dels més importants bibliofils del món. Vam tenir la bella oportunitat de conèixer la seva fabulosa biblioteca en el nostre viatge al Brasil el juliol del 2003. En el meu llibre inèdit sobre l’experiència monumental que va suposar aquest viatge, i que vaig titular Quan Jurupari era déu (un viatge al Brasil), vaig dedicar un poema a José Ephim Mindlin, fill de pares jueus nascuts a Odessa i emigrats al Brasil. Mindlin va néixer a Sao Paulo l’any 1914 i va morir a la mateixa ciutat l’any 2010, a l’edat de 95 anys. Quan nosaltres el vam visitar ja era un home molt gran de capteniment venerable i delicat. Fins molt més tard no vam saber que Mindlin no hi veia, ja que ens havia mostrat amb un legítim orgull bibliòfil els seus incunables i fins i tot ens va llegir un fragment d’un Llibre d’Hores. El devia saber de memòria.  

A reveure, José Luis

Vaig conèixer l’escriptor José Luis Sampedro fa més de vint anys, en una de les Trobades de la Comissió Internacional de Difusió de la Cultura Catalana que durant uns anys va organitzar el Departament de Cultura de la Generalitat, on per cert, també vaig poder escoltar intel.lectuals de la talla de Roger Garaudy i d’escriptors com Xesús del Toro, Guillermo Cabrera Infante o Günter Grass. Ens vam escriure força temps. Ens escrivíem a mà, ell amb la seva lletra polida, rodona, de traços elegants i escrita en tinta vermella. Era una lletra feta, amb caràcter, però sense donar per acabada, Sampedro no donava res per acabat. La grafologia, que estudia la cal.ligrafia com el resultat de la combinació de la traça manual amb els moviments psicològics del cervell, contempla l’evolució de la lletra per millorar el caràcter. Fins al punt que, esforçant-nos a canviar un tret gràfic, o un moviment instintiu de la lletra, podem modificar una pulsió negativa així com podem canviar de visió del món. El lema de Sampedro era ‘converteix-te en el que ets’. La lletra sampedriana era tan diàfana i viva com ell.

Sampedro és un exemple de persona no només acadèmicament instruïda sinó humanament evolucionada. Ho mostra la seva trajectòria vital i intel.lectual, que en l’escriptor sempre van anar de la mà. Així era, així vivia, així escrivia: amb una gran autenticitat i calidesa humana. Vist a distància, em pregunto com va dedicar un temps de la seva vida a una escriptora aleshores amb una trajectòria tan curta com la meva. Però ell era així: savi i pròxim, com la seva literatura.

Vam parlar molt del seu llibre La vieja sirena (1990). És un treball literari que té moltes línies d’interpretació simbòlica i on a més hi ha un feminisme declarat, cosa bastant inèdita en un escriptor. A través d’aquest llibre vaig tenir coneixement de Thera, l’illa grega que dóna origen al meu nom.

Sampedro, economista, acadèmic i escriptor que mirava la realitat amb aquells ulls tan transparents, estimava, com jo també estimo, el taoisme xinès i el sufisme islàmic, vies orientals de la mística que entronquen amb la mística occidental: Santa Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu, Miguel de Molinos.

L’any 2005 vaig llegir amb emoció creixent la seva biografia Escribir es vivir, escrita amb la col.laboració de la seva dona Olga Lucas. Us recomano llegir aquest llibre. José Luis Sampedro era un mestre que mai no va deixar d’aprendre alhora que mai no va perdre el fil de la realitat ambient i s’hi va vincular d’una manera ferma i decidida. Sampedro, amb nou dècades llargues a l’esquena, va escriure el pròleg d’un llibre que encara estimula a l’acció: Indigneu-vos, d’Stéphane Hessel. La dignitat és l’última cosa que s’ha de perdre i Sampedro va ser un paladí de l’art de la dignitat. Si la tirania política no és acceptable, menys acceptable és la tirania moral. Així és com Sampedro convidava a la resistència a no deixar-se corrompre ni per la política, ni per les finances, ni per res que ens hàgim d’avergonyir, i això està a les nostres mans. L’any 1995 va superar una malaltia molt greu. Aleshores va dir: Crec que en els meus llibres hi ha quelcom d’afectiu perquè estan escrits amb la sang, que és la tinta amb la que un ha d’escriure.

N’havíem parlat molt, d’aquest lliurament a l’escriptura. Escriptor tardà, mai no va voler ser superficial. Escriptor per necessitat vital, crític amb el sistema i convençut dels valors espirituals que es poden conrear a través de l’escriptura, vendre era el seu últim barem. A rel del seu decès, s’ha dit que va morir lúcid, que va tenir ocasió de viure conscient la seva mort. Sampedro deia que morir és com un riu que es confon amb la mar. Creia en els horitzons de l’Esperit i en la Vida perdurable. A reveure, José Luis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’abril del 2013)

Un paquet de correus

Arriba un paquet de correus. El remitent és l'editorial de la Fundació de la Universitat de Brasília. Abans d'obrir-lo ja sé què hi ha dins: un volum que porta per títol Ex-libris: pequeno objeto do desejo. L'autora d'aquest llibre és Stella Maris de Figueiredo Bertinazzo. Dies enrere em va estar anunciat aquest enviament. La resta de la història l'escriuré en un altre apunt d'aquest blog. 

A les envistes de sant Jordi

Dues dones escriptores dialoguen en uns escrits que van més enllà de la notícia de l'elecció del nou pontífex i s'endinsen en la significació de la tria del nom, Francesc. La conversa s'allarga i passa pels carismes dels franciscans i dels jesuïtes, i s'estén en la necessitat de regeneració de l'Església -una primavera, segons l'expressió del teòleg Hans Küng-, el diàleg interreligiós, el diàleg entre ciència i fe, els creients en els temps actuals, així com en el tema més candent i que demana un canvi radical i d'acord amb els nous temps: el de la subjectivació efectiva a tots nivells de la dona en el sí de l'Església del segle XXI.

Mail Art

Fins al 5 de maig, els qui tinguin l’oportunitat de viatjar a París podran visitar a l’Espace Culturel Louis Vuitton l’exposició Correspondances. La mostra traça un recorregut per un art que no podia ser comprat ni venut sinó rebut. Es tracta del ‘mail art’, o art postal. La varietat d’estils i motius artístics en aquest camp és infinita.

L’exposició s’obre amb realitzacions de Ray Johnson, el pioner d’aquesta pràctica artística, tan externa als circuïts comercials. De fet, Ray Johnson va inventar el ‘mail art’ per fugir de la creixent mercantilització de l’art. Els artistes que es van avenir a aquesta pràctica que utilitzava els serveis de correus com a mitjà per vehicular el seu treball artístic volien interferir en el mercat de l’art, així com volien allunyar-lo de les institucions. Estem parlant d’una pràctica artística d’esperit molt lliure que es va dur a terme preferentment entre els anys 1950 i 1970, i que aplega un bon nombre d’artistes en xarxa que realitzaven les seves originals performances en sobres, postals i paquets de correus.

Tal com estan les coses i per les seves característiques, podem tenir la impressió que estem parlant d’un art realitzat ara mateix; o almenys podem veure el ‘mail art’ com un procediment que ens invita a retornar a aquest intercanvi artístic en xarxa! I és que el ‘mail art’ és un sistema amb grans possibilitats creatives alhora que la despesa no és per arruïnar ningú. Si rebre una carta manuscrita avui dia ja és una novetat, imagineu-vos rebre-la amb un sobre treballat per algú que sigui artista o que tingui mà artística!

En els meus anys joves, estic parlant de quan tenia 20 anys, vaig practicar el ‘mail art’ amb alguns dels meus corresponsals. Una dècada més tard vaig ser invitada a tornar-hi. Aquesta vegada els corresponsals van ser el malaguanyat pintor Josep M. Parera i la il.lustradora Gemma Sales.

En el camí del ‘mail art’ tot són petges d’un viatge complex que comença amb la intervenció artística en un sobre al qual s’hi afegeixen els segells corresponents. Un cop a correus, el sobre serà marcat novament, a vegades amb prou gràcia per part d’un empleat anònim amb gust espaial, un valor que s’afegirà al trànsit d’una petita i misteriosa obra d’art que recalarà a la bústia de la casa del corresponsal per a tornar a ser intervinguda artísticament en el seu viatge de tornada, viatge al qual se li pot afegir una altra intervenció per part d’un altre corresponsal de la xarxa…

En el viatge d’un sobre (amb carta o sense) pels circuïts de correus l’enjòlit del resultat final està assegurat, i més ara que la correspondència en paper es limita a quatre factures i alguna propaganda. Ara que ens estem tornant tan pobres almenys mirem de no ser pobres d’imaginació ni perdem les ganes de crear un objecte bell amb els mitjans que tinguem al nostre abast. Així, doncs, aquest estiu, ja ho sabeu: envieu una postal treballada amb gràcia artística, ben segur que us agrairan el detall.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2013. L’obra que il.lustra aquest post és de d’una artista actual, Roben-Marie Smith)

Sempre en camí

He observat algunes experiències de dol. A vegades, i amb insistència, es posa el dolor propi en el lloc de la persona morta. No crec que siguin equivalents. La persona morta ha tingut el seu recorregut vital, al qual no ens hem d’oposar, qui som nosaltres per oposar-nos a aquest traçat que és únic i intransferible. Nosaltres tenim el nostre propi traçat, que també hem de respectar. Per continuar el propi camí s’ha de superar el dolor, que no vol dir superar el record. El record de les persones que hem estimat és sempre present. La memòria és un acte d’amor. El dolor sostingut incapacita per a continuar el camí degut, ja que a cadascú li arriba la seva hora i sembla que ens hauria de trobar en ple treball, si el destí és prou pietós com per conservar-nos amb consciència. Tenim l’obligació, em sembla, de continuar evolucionant com a persones per ser útils a nosaltres mateixos i a la humanitat.

(a la imatge, fragment d'una pintura de Concha Ibáñez)

Escriure, finalment

Ho he escrit en altres ocasions, també ho he dit en veu alta. No pas a l’hora que hauria volgut vaig començar a escriure amb voluntat d’incorporar-me a un arbre de fruits intel.lectuals que sempre he considerat tan meu com el parental: el dels escriptors i escriptores que estimo i admiro. Per donar aquells passos desitjats vaig haver d’esperar a tenir el temps –mental, sobretot- per poder-los fer, i encara molt de mica en mica al principi. Tenia ja 37 anys i alguns petits premis a la butxaca que m’havien servit d’estímul.

Aquest inici l’he recordat tot d’una, i tan nítidament perquè va ser decisiu, en llegir un dels capítols del llibre Leer y escribir en femenino (Aresta Mujeres), de Mª Ángeles Cabré. En aquest capítol l’autora tracta de l’escriptura en femení en clandestinitat. Alguna cosa hi ha d’això, a vegades. Una amiga meva, G.S., va arribar a l’extrem d’haver d’escriure a la cambra de bany. El marit no ho volia, la vigilava tothora i aquell, és clar, era l’únic lloc secret. Finalment se’n va separar de forma traumàtica però alliberadora.

Finalment jo també vaig començar a escriure no d’amagat, però sí a estones esgarrapades. Deixava els fills a l’escola a les tres de la tarda i tenia una bona estona per escriure fins que anava a recollir-los. Dues hores ben bones, vaig gosar prendre’m! Una fortuna de temps comparat amb el temps zero dels anys de la criança compaginats amb les llargues hores de treball a la taula de dibuix. Esposa, mare i treballadora, com tantes, feia tots els papers de l’auca. Però cada dia havia d’interrompre la feina d’escriure, no podia deixar treballar tranquil.lament la imaginació! No comptava encara amb temps propi, no tenia la tan necessària habitació real i mental pròpia… Era conscient d’aquesta limitació que no havia observat pas que tingués l’escriptor Joan Perucho, per exemple, a qui havia conegut de jove a través de l’amistat que es tenien el meu germà i la seva filla Montserrat quan anaven al grup d’escoltes de la parròquia. Però menys era res, pensava, i continuava a escriure, fent dits, conscient també que l’ofici és un grau al qual havia d’accedir amb un treball sostingut, perseverant, sense desmai.

Quan les dones tenen l’edat suficient per haver-se alliberat del treball de ser dones i poden esplaiar-se a pleret en la seva força, deuen ser les criatures més poderoses de la terra –diu un personatge d’Isak Dinesen, tal com recull Cabré al seu assaig. Les qui no tenen mainada potser sí, que arriben a ser dones poderoses de la seva força! Però la majoria de dones que volem transitar el camí de la creació mai no ens podem alliberar de les tasques de cura dels altres, tasca preciosa, però que resta molta energia per al treball artístic en el camp que sigui.

Tanmateix, alguna força poderosa ens deu assistir quan a desgrat dels entrebancs diaris no renunciem a continuar per aquest sender un cop hem començat a posar-hi els peus. Tal com recorda Cabré en el seu tan estimable treball, Adrienne Rich va començar la seva dedicació a l’escriptura als 40 anys quan es va divorciar i els seus fills ja eren prou grans. A aquesta mateixa edat, la majoria d’escriptors ja han publicat almenys una desena de llibres i s’han fet un nom. A la nostra època encara s’havia de comptar amb aquesta realitat tan discriminatòria per a les dones. Ara espero que no. 

Els fills eren adolescents quan a pas de pardal vaig començar un camí que preveia difícil. La literatura ja havia començat a banalitzar-se i el camí que jo havia triat era un camí d’exigència no compatible, per tant, amb la superficialitat. Em vaig donar deu anys de temps per veure algun fruit d’aquest treball. No apartant-me dels llibres i dels germans en la literatura que m’alimenten des d’aquell gran arbre que sento meu, encara sóc aquí, escrivint, conscient dels meus límits, però també dels meus guanys.

(publicat a L’Eco de Sitges, 5 d’abril de 2013. A la il.lustració, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera realitzada en estany i bronze)