Remedios Varo, femení singular

Remedios Varo Uranga va néixer a Anglès, Girona, l’any 1908, i va morir a ciutat de Mèxic l’any 1963, on s’havia exiliat l’any 1941. Quatre anys abans havia viatjat a París fugint de la Guerra Civil espanyola; però aviat es va trobar amb la II Guerra Mundial, un altre horror del segle. Varo, pacifista de mena, va anar a Mèxic amb el poeta surrealista Benjamin Perét. Abans, l’any 1930, s’havia casat amb Gerardo Lizárraga, company d’estudis a l’Academia de San Fernando de Madrid, amb el qual va viure un temps a Barcelona. A Mèxic es va unir amb qui seria l’últim company de la seva vida, un altre exiliat com ella, Walter Gruen, que li va donar l’estabilitat econòmica que necessitava per desenvolupar una obra l’estil de la qual combina el rigor de l’aprenentatge acadèmic europeu amb una imaginació creadora que va augmentar amb el seu contacte amb la cultura mexicana.

Avantguardista del surrealisme, l’obra creativa de Remedios Varo es va anar treballant fins a revelar la manifestació artística d’un progressiu coneixement a nivell profund dels diversos aspectes de la condició humana. La seva obra és com el mapa visual d’una recerca espiritual, d’un camí de transformació de la consciència que es va anar desplegant en una narrativa artística plena de simbolismes. Aquest cim de la seva maduresa artística es va donar a Mèxic durant la dècada dels primers anys cinquanta fins al 1963, any de la seva mort prematura als cinquanta-cinc anys.

¿Quin és l’atractiu dels quadres de Remedios Varo? El seu atractiu és la seva estranya i simbòlica imatgeria que, com un imant, ens fa entrar en el món interior d’una pintora que ara sabem que tenia una bona biblioteca de temes hermètics, alquímics i cabalístics. També sabem que havia llegit i anotat els llibres del filòsof armeni conegut amb el nom afrancesat de George Gurdjieff, així com havia llegit els llibres del seu col.laborador, Piotr Ouspensky. Remedios Varo també va llegir Ouspensky. Un dels seus llibres més coneguts, Tertium organum, està inspirat en les pròpies experiències d’Ouspensky sobre l’expansió de la consciència.

Aquests camins de coneixement van interessar de per vida a Remedios Varo, que va desenvolupar una obra amb un original llenguatge simbòlic que, salvant les distàncies, es pot comparar amb el del Bosco. Fins i tot s’hi pot comparar per l’exquisidesa tècnica (pinzellada fina i dibuix precís) amb què l’artista va executar els seus quadres de mides no gaire grans, i tan pròxims visualment als retaules que per la seva atmosfera quieta i serena també recorden els de Giotto. L’obra de Remedios Varo és autobiogràfica, fins i tot les figures que pinta recorden la seva efígie. Una autobiografia pictòrica que respon als moviments de la seva vida interior, a la seva evolució com a persona. Alquimista d’ella mateixa, és evident el punt de vista feminista de Remedios Varo. L’obra de Varo, realitzada en femení singular, trenca esquemes. Així, l’artista situa la dona en el mateix rang que l’home en el seu camí cap al coneixement i la transformació personal. D’aquí ve que en les seves pintures a més de tallers de filats, costura i brodats, hi hagi també espais tradicionalment masculins com laboratoris, com en el quadre El laboratori (1947); o tallers artesans, com en El rellotger (1955); o obradors com el de la pintura L’alquimista (1955), on es veu la figura d’un alquimista entotsolat en la seva tasca d’estudi fins a fondre’s amb l’entorn.

La pintura de Remedios Varo narra a través d’un imaginari propi una vida de coneixement fins allà on els humans podem arribar. Deia el seu últim marit, Walter Gruen, que Remedios Varo era un ‘pioner espiritual’. En efecte: aquesta conquesta d’ella mateixa, aquest assoliment de la pròpia realitat fins als espais més desconeguts és el que es reflecteix en unes pintures que imanten per la seva potència visual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 de maig de 2015. A la imatge, la pintura Brodant el mantell celeste, de Remedios Varo)

El crim del soldat

Erri de Luca, nascut a Nàpols l’any 1950, és un escriptor candidat al premi de Nobel de Literatura. Si encara no hi és, hauria de ser a les llistes. Escriptor tardà, la seva obra, escrita amb una gran puresa estilística, és d’una gran intensitat humana i projecció espiritual, producte de la seva pròpia experiència, sovint viscuda al límit, que li dóna una àmplia visió de la realitat. Amb un passat d’activista polític en el moviment revolucionari Lotta Continua i home que ha fet mil oficis, és traductor de l’hebreu per gust a més d’un apassionat de la muntanya. És des d’aquestes experiències, la d’escalador de muntanyes i la de traductor de l’hebreu, que parteix el seu últim lliurament literari, El crim del soldat (Bromera).

L’estudi de qualsevol llengua obre moltes portes. Però quan s’estudia l’hebreu s’obren portes a una cultura que, almenys a Occident, ens projecta fins a les pròpies arrels, si més no simbòliques. L’estudi de l’hebreu comporta alguna cosa més que l’estudi de la gramàtica d’aquesta llengua: comporta l’estudi de la guematria, ciència que té en compte la valència numèrica de cada lletra. La Càbala té com a base aquesta ciència. Per aquest motiu, segons es llegeix a El crim del soldat, una última paraula en un text escrit en jiddisch, venjança, adquireix una importància definitiva.

En la diàspora dels jueus, en certs llocs d’Europa l’hebreu va donar una altra llengua, el jiddisch. Després de l’Holocaust, gairebé no es parla ni s’escriu, per la qual cosa actualment s’està fent un esforç per traduir a totes les llengües possibles la literatura escrita en jiddisch. En castellà ho està fent de manera exemplar una amiga meva, la Varda Fiszbein. A El crim del soldat trobem en la mateixa tasca traductora d’un text en jiddisch a l’italià a l’elter ego d’Erri de Luca, el narrador d’aquesta història escruixidora.

El narrador, que acaba de baixar d’una excursió a la muntanya, és en una fonda per a restaurar-se. Menja tot sol, però s’acompanya d’uns folis en jiddisch que està traduint. En una altra taula s’asseuen un home gran i la seva filla que, segons llegirem durant el relat, es troba emotivament dividida entre la repulsió que li ha causat saber en un moment donat (quan la mare abandona el marit) que el seu pare és un nazi fugitiu i el seu deure de filla de tenir-ne cura. Amb una llambregada a la taula veïna, el vell nazi s’adona de la llengua en la qual estan escrits els folis, llengua que coneix perquè  ha estudiat també l’hebreu fins a obsessionar-se també en l’estudi de la Càbala. La paraula venjança li salta a la vista. Com a home perseguit durant dècades, ara se sent amenaçat per la presència del veí, que ell interpreta com l’encarnació de la venjança. I amb el propòsit que ‘ells’, els perseguidors jueus dels nazis, no l’atrapin, precipita el seu final.

Però, quin és el crim del soldat? Segons el vell nazi, el crim del soldat és la derrota. Altrament no hauria hagut de passar-se la vida fugint, amagant-se, ja que els criminals i perseguits haurien estat els altres. La victoria hauria justificat aquella guerra tan cruenta per a Europa, així com la destrucció dels milions de vides que va comportar l’Holocaust. Aquest és un dels diversos fils argumentals que s’entrecreuen en aquesta nouvelle escrita amb un ritme ben modulat que permet la meditació serena, però indefugible, d’aspectes també tan candents com ara la dificultat d’una filla per jutjar la conducta del pare, tot i que no l’exculpa absolutament de res. Tanmateix, aquest passat patern, mantingut en secret per part dels pares durant tots els anys de la seva infantesa i adolescència, condiciona la vida futura de la filla, que renuncia al matrimoni i a la descendència a fi i efecte de no perpetuar en cap criatura la llavor criminal del pare. El crim del soldat, d’Erri de Luca, és una obra mestra.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 17 de maig de 2013)

Afinitats entre Celan i Fiol

Una de les lluites més grans que ha d’establir el poeta de l’experiència del transcendent és la lluita amb les paraules per tal de fer-les dir el que és tan difícil de dir, ja que pertany al pur misteri de l’ésser recòndit. Lluita que, en contrapartida, a vegades es resol en una rara fluïdesa verbal, tot i que succinta, ja que allà on no arriben les forces humanes arriben les forces divines en forma d’inspiració.

La lectura de dos poetes, Paul Celan i Bartomeu Fiol, tot i que de cultures, èpoques i móns diferents, ha vingut a confirmar-me que a vegades es produeixen afinitats entre poetes, acords que van més enllà de l’estètica i de la proposta intel.lectual conscient per convergir en un punt de difícil definició, com és una tradició cultural i espiritual que sobrepassa les fronteres geogràfiques i històriques.

Aquest punt de trobada entre la poètica de Celan i Fiol és l’estela, tan difusa com es vulgui, de la tradició jueva, sembrada i crescuda per tot Europa, ni que sigui per via del cristianisme. L’última poesia de Bartomeu Fiol, publicada a Carants (Proa), abunda d’un gènere rar en la nostra poesia laica, però escrita amb un cert sentit religiós, que és l’oració en el més pur estil dels salms bíblics, i a vegades lligant amb els kadish (oracions que la tradició jueva ofereix als seus difunts). No hauria de sorprendre, perquè, com a mallorquí, Fiol no ignorava, ni que fos per empatia, els xuetes, descendents menyspreats dels antics jueus.

També pot ser que la vena jueva de Bartomeu Fiol fos cultural com la de Salvador Espriu, amb la poètica del qual cal trobar també semblances. Així, amb una poesia cada vegada més pobra en el sentit franciscà de despullada, i més mística a l’hora d’expressar l’essencial de l’experiència, Fiol escriu una sèrie de pregàries que són continuació de la tradició bíblica (potser Job és el model): La calcinació de qui ha pregat o demanat/ no ha d’afectar per res la seva pregària. És clar. La pregària val per ella mateixa, ja que és pura energia, justament allò que no es calcina ni mor.

Aquesta calcinació, o mort dels cossos pregants i la seva comunió amb Déu malgrat tot, o precisament per això, és present també en els poemes de Paul Celan, els pares del qual van morir al gueto on havien estat internats: Cavem una tomba a l’aire no s’hi jeu estretament. Els cossos evaporats en fum que troben àmplia tomba a l’aire és una clara referència a l’Holocaust. Cossos calcinats i evaporats troben aixopluc en un cel al qual el poeta Celan, malgrat tot, s’adreça, encara que sigui a través del nom Ningú: Lloat siguis, Ningú./ Per tu volem/ florir./ Cap/ a tu.

I és que la vida no cessa, el Déu atemporal no cessa de fer-se temporal per veure’s en el mirall de de les seves criatures. I a desgrat de tots els Holocausts de la història, el cel continua viu damunt dels nostres caps perquè aquest és el sentit de la vida segons l’arbre de la Càbala: Déu (Keter, la Corona) descendint fins a Malkut, nosaltres. I nosaltres en reciprocitat pujant fins a Keter amb penes i treballs, però amb voluntat d’ascendir fins aquella dignitat perquè és el mateix Déu qui ens va insuflar aquest desig d’elevació. Celan ho descriu així: També aquesta/ terra fèrtil es bada,/ aquest descendir/ és, d’entre les que floreixen/ salvatges, la corona.

Cal situar les poètiques de Fiol i Celan en la tradició bíblica, juntament a les tradicions literàries d’on han sorgit i que ells vigoritzen amb les seves aportacions creatives. En un esforç per dir l’indicible, ambdós domen i estilitzen el llenguatge (Amb tot allò que a dins hi té cabuda,/ també sense/llenguatge, diu Celan) i el converteixen en una oració, encara que pugui semblar irreverent, com aquesta de Fiol: Perquè un crucificat, qualsevol,/ ha de ser considerat, certament, sense cap dubte,/ fill de Déu.

(In memoriam Bartomeu Fiol (1933-2011), article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de desembre de 2011)

       

     

Kabbalah

Pel que vaig comprenent a través de lectures, i dit d'una manera molt abreujada, la Càbala, o la Kabbalah, no és un envitricoll sinó un camí (tot i que no és fàcil) de comprensió de la realitat que va més enllà dels cinc sentits. Un camí que ens connecta amb una consciència superior, que no és pas fora nostre sinó dins. De fet, a mesura que es van corregint (també podríem dir polint, redreçant) els cinc sentits, va apareixent el sisè sentit, que és espiritual. És des d’aquest sisè sentit espiritual que anem veient més clar el sentit de la vida humana i podem realitzar-la amb una major plenitud.

Joan Miró i la Càbala

L’obra de Joan Miró és fascinant. I ho és perquè no es dóna a primer cop d’ull i es proclama en el misteri. No és fàcil, doncs, entendre el que en podríem dir codi Miró. I, això no obstant, l’obra de Miró s’inspira en arquetipus universals que poden ser llegits des de la mentalitat occidental, però també des de la sensibilitat oriental. L’última pintura de Miró té molt de zen, la qual cosa no nega les seves arrels jueves, com ha encertat a descobrir el professor Saturnino Pesquero (mallorquí d’origen i des de 1962, resident al Brasil), en un llibre de referència per comprendre l’artista: Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra. Como deletrear su obra pictòrica.
Un dels quadres cabdals per entendre la filosofia d’arrel semítica subjacent en l’obra de Joan Miró és La Masia. Pesquero dedica tot un capítol del llibre a estudiar tot el saber mític que entronca amb la Càbala, i que emergeix en cada detall d’aquest retaule vivent que és La Masia.
És oportú recordar aquí un reconegut internacionalment cabalista del segle XIII, Mossé ben Nahman (o Nahmànides), nascut a Girona, i autor de llibres tan importants com Llibre de la redempció, Excel.lències de la Torà o Sermó de l’Eclesiastès. Què vull dir, amb això? Doncs que la Càbala també forma part de la nostra tradició religiosa, filosòfica i literària catalana, tot i que amputada amb l’expulsió dels jueus per la corona espanyola el 1492.
Els artistes genials no només són visionaris sinó també mèdiums de les realitats profundes de l’esperit. Joan Miró va deixar-se l’ànima pintant La Masia, un quadre que si bé pot llegir-se des de moltes perspectives (l’art és polisèmic), fer-ne una interpretació des de la Càbala, tal com fa Saturnino Pesquero, l’encerta de ple. Així, cabalitat i catalanitat, tant en el seu aspecte tel.lúric com cultural, es relacionen en un quadre que pot considerar-se el punt de partença de la posterior evolució de l’obra de Miró.
En l’estudi de La Masia l’autor va desgranant les correspondències entre els símbols de caràcter mític universal, símbols de significat humà-existencial-personal i símbols d’inspiració cabalística. Ja l’arbre pintat enmig del quadre evoca l’arbre de la Càbala, amb els seus atributs divins, que van des de Keter a Malkut, o des de Déu a la Humanitat.

(publicat a El 3 de vuit, 29 d'octubre de 2010)

Drama de la Creació

Segons la Càbala, que és la dimensió esotèrica del judaisme (oculta, que no es veu a simple vista), l’existència humana té un propòsit, un pla diví, podríem dir.

Podem creure-ho o no. Però sembla evident que algun paper hi tenim, en el drama de la Creació, que escric en majúscula perquè d’aquesta imatge dels inicis, o Big Bang, parteix el nostre univers conegut, encara que per a cadascú de nosaltres tot comença amb el naixement. A partir d'aquí, se'ns convoca a interpretar el nostre paper a diari.