Escriptures

Desitjo tenir l’oportunitat de llegir almenys un original que em reconciliï amb el que crec que ha de ser un text literari, un llibre de prou qualitat com per guanyar un premi. Estic fent de jurat d’un premi de novel·la i tinc a la taula set obres per llegir. N’he llegit quatre i em sento desolada. Escriptura sense ambició literària, temes adotzenats. En alguns d’aquests originals hi respira un empatx de lectures de best sellers, com si només es perseguís aquest camí d’èxit comercial. Però també aquest camí ha d’estar a l’alçada, un llibre d’èxit tipus Dan Brown no s’escriu així com així. No només es necessita ofici sinó també imaginació per fugir dels llocs de moda o llocs comuns.

     

La lectura d’aquests inèdits em troba llegint dos llibres de Marguerite Yourcenar. No una de les seves novel·les famoses com Memòries d’Adrià o Opus Nigrum, sinó una novel·la curta, Anna, soror... i Narracions orientals en l’esplèndida traducció de Montserrat Gallart. ¿Què ho fa que ja des dels primers paràgrafs ens adonem que som davant d’una escriptura de nivell? Escriptura en sentit ampli i profund. No n’hi ha prou amb redactar bé. La literatura demana estil, però encara més demana l’exposició d’un món que pot coincidir amb el món de l’autor o autora, però no necessàriament. Tenir quelcom a dir d’essencial porta a escriure narracions de pes com aquestes de Marguerite Yourcenar. Els humans som relat, la paraula ens explica. ¿Ens acontentarem a explicar aventuretes, a escriure guions de sèries, a ressaltar qüestions accessòries o voldrem meditar, tot escrivint, sobre la vida i el lloc que ocupem al món, i com fem o desfem el nostre món, i com el món ens fa i ens desfà?

     

Desitjo trobar en les obres que em falten per llegir, o tan sols en una d’aquestes obres, alguna cosa capital que m’atrapi i m’obligui a obrir els ulls, em sacsegi l’ànima, em mantingui insomne. No és possible restar impassible davant d’una qüestió fonamental. Em decep llegir històries intranscendents perquè crec en una escriptura que dugui de la mà un treball filosòfic, humanístic, o que almenys sigui una expressió d’art, que sedueixi per la seva bellesa. No ens conformem amb menys, escriptors, lectors.

(article publicat a La Fura, 10 d'octubre de 2018. A la foto, fragment d'un vidre pintat)

Surreal o real?

La pintora Remedios Varo va ser una de les dones artistes que van ser admeses a l’exclusiu grup dels surrealistes francesos capitanejat per André Breton. La seva obra, de factura realista, és a dir, figurativa, ens interroga amb la seva aura de misteri. Remedios Varo, nascuda a Anglès, Girona, l’any 1908, va morir l’any 1963 a Mèxic D.F., on la seva obra és molt celebrada. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort.

De tots els indrets que Remedios Varo podia haver escollit per al seu exili des de l’any 1942 (la guerra va foragitar d’Europa tants creadors i intel.lectuals de mèrit!), Mèxic sembla fet exprès per acollir, sense estranyesa, el seu art. Una ullada a la imatgeria popular mexicana ens convoca a considerar-lo com una expressió del màgic en el surrealisme. Per aquest motiu, l’artista mexicana Frida Kahlo va ser titllada de surrealista per André Breton. Frida Kahlo no era, però, surrealista de forma adjectiva com pretenien els surrealistes, sinó de forma substantiva, és a dir, genuïna. Com la mateixa Remedios Varo.

Hi ha una pintura de Varo que, com tantes de les seves obres, pot ser vista com la imatge d’un somni, o com una figuració mental en la vigília, o com una imatge d’una pel.lícula d’època indefinida, o com una figura que explica una condició real, si bé utilitzant un llenguatge per a ser interpretat a base d’analogies. En aquesta pintura es veu una dona amb una daga enorme clavada a l’esquena. Situada d’esquena a l’espectador, aquesta figura femenina està lligada amb unes cadenes a una columna d’una sala hipòstila amb el terra d’escaquer com per indicar la dualitat amb què es presenta la realitat. Els núvols que floten entre columnes sembla que vulguin donar al quadre un aire paisatgístic, tot i que aquesta pintura respira una atmosfera d’interior. Les metàfores presents en aquesta imatge pictòrica poden tenir una lectura personal, subjectiva, referida al fet de ser apunyalats per l’esquena, i una altra de general referida a la subjecció per qüestió de gènere. Però aquestes imatges, com totes les de Remedios Varo, conviden a anar més enllà en la interpretació. Aquest quadre sembla una transposició de l’episodi de la flagel.lació de Jesús. Remedios Varo sovint canvia el valor d’unes imatges per unes altres, modificant així el discurs convencional. Aquí el flagel.lat és una dona, i potser ella mateixa.        

A Remedios Varo i Uranga. L’encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès (Arola editors), una important aportació intel.lectual a l’estudi sobre l’art, sobretot dibuixístic, de Remedios Varo, la seva autora, la pintora i doctora en Belles Arts Eva Cortès i Giner (1967) escriu que en l’obra de Varo hi ha molt d’autobiogràfic. Com en Kahlo. Com en tantes de les obres, plàstiques o literàries, realitzades per dones. I és que les dones a poc a poc han anat passant de ser objectes inspiradors de la pintura o de la literatura per esdevenir, i ha estat necessari que així fos, elles mateixes subjectes d’art. No hi ha dubte, per exemple, de l’entramat autobiogràfic que compon l’obra literària de Marguerite Yourcenar o la de Mercè Rodoreda, i això sense perdre ni un bri d’universalitat.

Universals, arquetípiques, són moltes de les imatges de la pintura i dels dibuixos de Varo, com ara el llenç on es veu una població-muralla que s’enrotlla en espiral; o com ara els personatges-ocell d’alguns dels seus dibuixos. Varo va crear de forma genial imatges fora de l’establert, i que tanmateix reflecteixen amb gran precisió formal ‘realitats’ somniades o imaginades, com també va fer aquell surrealista avant la lettre que va ser Hieronymus Bosch, o el més poètic Odile Redon, un exemple més proper en el temps d’aquesta tendència a expressar, de forma visionària, el món de la metafísica. Hi ha prou motius, doncs, perquè la personalitat artística de Remedios Varo tingui un lloc ben destacat en la història de l’art universal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de maig de 2013. A la imatge una pintura de Remedios Varo)

Inèdita Yourcenar

Marguerite Yourcenar, la celebrada autora de Memòries d’Adrià, Focs, Contes orientals i Opus nigrum, per posar només uns quants exemples de la seva fulgurant bibliografia, a la seva mort, el desembre de 1987, deixava pocs inèdits. En concret, un inèdit inacabat (la darrera part de les seves memòries familiars), un recull d’assaigs preparat per ella mateixa, fragments d’un llibre de viatges i una quantitat de cartes que encara havien de ser classificades, segons escriu Josyane Savigneau, estudiosa de Yourcenar, al pròleg del petit llibret que acabo de llegir: Conte blau. La primera nit. Malefici (Lleonard Muntaner).
Després de la mort d’un gran escriptor o escriptora, tot i les controvèrsies que va provocar l’escriptura sense traves de Marguerite Yourcenar (l’única aventura interior que valia la pena de viure era l’escriptura, segons va deixar escrit), pels seus devots estudiosos tot és voler examinar calaixos, carpetes i papers solts (ara s’hauran d’examinar ordinadors, disquets, CD i llapis de memòria) per trobar aquelles petites joies que, per una raó o altra, han restat inèdites.
Entre el que Savigneau anomena “documents” o “curiositats” es van trobar els tres contes que es van aplegar en un llibre publicat l’any 1993, i que ara ha estat magníficament traduït al català per Montserrat Gallart i Montse Padrosa (de Gallart ja en coneixíem la seva també esplèndida traducció de Focs, publicada per March editor el 2007).
La publicació dels contes, diu Montserrat Gallart en unes pàgines d’introducció a la seva versió catalana, es va concebre per salvar de la dispersió els tres relats que integren aquesta petita obra mestra. I això que l’escriptora era força jove quan els va escriure, però ja mostrava una capacitat narrativa notable.
Aquests inèdits ho eren relativament: dos dels contes havien estat publicats en revistes literàries, però eren desconeguts pel públic lector de Yourcenar. La primera nit es va publicar l’any 1929 i Malefici l’any 1933. L’únic veritablement inèdit era el Conte blau, que va ser trobat al despatx de Petite Plaisance, la residència americana on Marguerite Yourcenar va viure amb la seva companya Grace Frick.
Sembla que el Conte blau havia de formar part d’una trilogia: Blau, Blanc, Vermell, que l’autora hauria reunit en un volum en el qual hi volia incloure Sixtine, un monòleg de ficció del pintor Michelangelo a les seves velleses, i que actualment està inclòs a El temps, aquest gran escultor.
Marguerite Yourcenar era una escriptora perfeccionista que es mirava la pròpia obra amb lupa crítica. Els tres contes breus, tot i escrits en la vintena d’anys i publicats conjuntament postmortem el 1993, són unes peces literàries ben acabades, belles en el seu gust pel detall, fruit del treball incansable d’una autora que polia i repolia uns escrits que, en canvi, donen la impressió d’una gran ingravidesa. Que no vol pas dir lleugeresa de fons, ben al contrari. Amb la seva imaginació creativa, Yourcenar té la capacitat de fer llegir entre línies el seu propi pensament sobre determinades febleses humanes, com ara algunes de les atribuïdes a les dones de l’època, tan convencionals. A La primera nit arriba a escriure, sense embuts: “Tantes dones no pensen en res.” Aquest conte era la reescriptura d’un text que el seu pare li va oferir i que Yourcenar va emprendre com un joc, però també com un repte. En el seu projecte literari, ja en aquesta època s’havia proposat enviar al desert qualsevol bri de sentimentalisme.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de febrer de 2011)