Fer-ne foc, del drama

Quan devia tenir uns trenta-cinc anys, o sigui, més o menys la meitat dels que tinc ara i estava immersa en la meva vida de dissenyadora d’ex-libris, un especialista en arts gràfiques, un professor universitari de bona reputació, em va dir que a la meva obra no hi havia «drama». La sorpresa em va deixar tan muda que ni li vaig demanar aclariment. Un retret, un elogi? Jo dibuixo i prou, com afirmava el pintor Joaquim Mir quan se li preguntava per l’obra. Pel fet de ser un acte creatiu que surt d’aquell magma que no sabem, l’obra artística no ha de tenir justificació. Jo no havia reflexionat sobre la meva feina, ho vaig fer a partir d’aquell dia, i està bé fer-ho quan s’aprèn a veure’s des de fora, quan l’espectador observa l’autor. Si ja era molt exigent, en endavant encara ho seria més: no hi ha crític que sigui més rigorós que jo mateixa, l’exigència en el treball, ja sigui plàstic o literari, ha crescut en mi com un arbre.

     

Vaig mirar com en una exposició els ex-libris dibuixats fins aleshores. I no, no reflecteixen cap esqueixament. Sintètics, i en aquell temps dibuixats a tinta xinesa, els blancs i els negres s’harmonitzen, es complementen i transmeten una forma artística de serenitat. No, no hi ha drama en aquestes obretes que reflecteixen la meva psique més profunda que és justament del lloc on surten. Els meus drames existencials, que en part ha estat escrits en obres literàries, no emergeixen a l’hora de pensar en imatges els ex-libris. Quin misteri, la creació, i voler-la explicar, un repte.

     

Que una obra no reflecteixi cap drama intern és tan legítima, o tan vertadera, com l’obra que el reflecteix. Depèn del procés intern, depèn de si hi ha hagut una alquímia prèvia, si bé tant hi fa si hi ha sigut o no. Però si en el món físic per escatar d’impureses una substància cal posar-la al foc i fer-ne un destil·lat, doncs la mateixa operació es pot fer a nivell espiritual. Però aquell dia jo encara no havia fet conscient i per tant, no sabia, el que de forma particular realitzava en el meu interior i no vaig poder dir ni A ni B al professor que mai no he sabut si em feia un elogi o una crítica.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la imatge, un dels ex-libris dissenyats a nom de l'ILC (Institució de les Lletres Catalanes). Realitzat l'any 2017 és inèdit i mai no mostrat) 

El ritme de l'existència

Dins la Setmana de Poesia, el 15 de maig vaig participar a la Taula de Poetes, iniciativa del Centre Dona i Literatura, de la Universitat de Barcelona, juntament a Marta Pessarrodona i Àngels Gregori. Es tractava de comentar aquests versos de Felícia Fuster: la platja se’m desclava / i em va clavant la set.

El text, molt més llarg, es pot resumir així: els versos de Felícia Fuster expressen les coordenades amb què es mou la vida inconscient, però també la vida conscient, la vida humana. Desclavar i clavar, clavar i desclavar, la realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben. Sentint com aquestes forces primordials pretenen subjectar-nos, i que a vegades ens manen més del que voldríem, o que ens esqueixen l’ànima fins a fer-nos sentir el dolor de l’estrip, responem amb un tercer i gosat instint de síntesi: l’instint humaníssim que vol superar aquesta dualitat contraposada, tot sublimant-la, tot transcendint-la.

En aquest punt de síntesi, l’instint intermediari o comunicador dels dos pols en tensió, és un anhel de signe espiritual, és un anhel per entrar en una altra dimensió, i que Rabindranath Tagore en deia l’espai de l’infinit. Felícia Fuster evoca poèticament aquest instint doble d’ancoratge-desig per una banda, i de deseiximent per l’altra, amb la imatge d’una platja on la vida s’hi va clavant i desclavant. La platja, doncs, també com a realitat doble i oscil.lant, ja que el desig ancora i l’anhel de superació de la dualitat allibera.  

La vida ens va clavant amb la set, o el desig, i ens va desclavant amb l’anhel de transcendència quan experimentem l’impuls de superar la força que ara ens clava, ara ens desclava d’una realitat concreta, com si fóssim Prometeus lligats a la roca i volguéssim trencar aquest nus que no ens deixa caminar.

De les moltes vies que hi ha per transcendir la dualitat que correm el risc que ens empresoni, una és l’artística. Quan sortim de nosaltres mateixos, quan ens transcendim a través de la via artística, creem el que els antics grecs en deien harmonia, els romàntics en deien bellesa i la cultura hindú en diu rasa. Rasa és un terme sànscrit que significa el goig estètic que proporciona l’art, una via de reunificació amb l’Absolut, o dit d’una altra manera: amb la unitat de la vida. Harmonia, bellesa, rasa o goig estètic ens permeten experimentar la unitat de la vida en la seva fabulosa i expressiva diversitat.

La poesia com a forma artística té el poder de donar sentit, argument intern al que sembla que no en té o que sembla absurd. L’art proporciona un relat, una coherència, una harmonia interna en l’objecte artístic, com quan mirem un bodegó. El bodegó dóna sentit als elements dispersos que s’hi recullen. Aquest tot, aquest sentit, aquesta harmonia, té el poder de despertar una emoció intensa i profunda. L’art, com la imatge de la platja de Fuster on la vida s’hi clava i desclava, és temporalitat i intemporalitat al mateix temps. Deia Oscar Wilde que per a l’artista només hi ha un temps: el temps artístic. La immersió en l’art, tant per a qui el conrea com per a qui en gaudeix, permet superar la percepció dual de la realitat quan en una sola percepció intensa, corprenedora, les integra. Una mena d’advaita, per dir-ho amb un altre terme sàncrit, que significa anar més enllà del pensament dual objecte/subjecte.

Joseph Campbell afirma que la via de l’art s’assembla a la via mística. Per acreditar aquesta afirmació que pot semblar exagerada, podríem dir que el místic i l’artista s’assemblen, amb la diferència que el místic no té aquesta via per ofici, i l’artista, sí. I quin és, aquest esquema? Deixar-se amarar per la realitat, fer-se un, una, amb la realitat, això és transcendència, és a dir, dissolució del jo egòtic en un acte creatiu que pren cos en el poema.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de juny del 2014)

Harmonia

La paraula harmonia procedeix del grec harmos, que vol dir “unió”. Quan estem en disposició de ressonar amb alguna cosa, estem oferint-nos a nosaltres mateixos en harmonia amb aquesta cosa. L’experiència (interior) d’aquesta harmonia és una experiència del nostre ésser fonamental… que comprèn el jo però és més que el jo.

"El vell i el nou"

Aquesta fotografia va ser presa el 20 de juny passat, a la Toscana, a la població de Volterra. En aquest casalot s'hi preparava una festa i les cadires anaven amunt i avall, i en un moment determinat van donar aquesta imatge.

En general, a tot Itàlia el "vell i el nou" conviuen amb harmonia...

La cançó de l'univers

A vegades tenim la sensació de perdre el ritme, i a aquesta sensació se li agermana un sentiment de que alguna cosa no fem bé, com si desafinéssim. La música de les esferes deu ser això: pura harmonia. Per aquest motiu quan ens sentim feliços sentim que no perdem el pas, que estem en sincronia amb la cançó de l’univers.

El centre

Ens maregen amb la crisi, ens maregem amb la crisi. Giravoltem, ens fan giravoltar. Fins a un cert punt. Provem de mantenir-nos en el centre, en aquest punt d'equilibri -d'harmonia!- entre el món interior i el món exterior. El món mana fins a un cert punt: el centre de nosaltres mateixos. En aquest centre hi ha el regne que no és d'aquest món, precisament.

Harmonia

Per a grecs i hebreus, l’harmonia era “ajustament”, “encaix”, “acord”, a més de la llei central de la música.