Vaig conèixer l’escriptor José
Luis Sampedro fa més de vint anys, en una de les Trobades de la Comissió
Internacional de Difusió de la Cultura Catalana que durant uns anys va organitzar
el Departament de Cultura de la Generalitat, on per cert, també vaig poder
escoltar intel.lectuals de la talla de Roger Garaudy i d’escriptors com Xesús
del Toro, Guillermo Cabrera Infante o Günter Grass. Ens vam escriure força
temps. Ens escrivíem a mà, ell amb la seva lletra polida, rodona, de traços
elegants i escrita en tinta vermella. Era una lletra feta, amb caràcter, però
sense donar per acabada, Sampedro no donava res per acabat. La grafologia, que
estudia la cal.ligrafia com el resultat de la combinació de la traça manual amb
els moviments psicològics del cervell, contempla l’evolució de la lletra per
millorar el caràcter. Fins al punt que, esforçant-nos a canviar un tret gràfic,
o un moviment instintiu de la lletra, podem modificar una pulsió negativa així
com podem canviar de visió del món. El lema de Sampedro era ‘converteix-te en
el que ets’. La lletra sampedriana era tan diàfana i viva com ell.
Sampedro és un exemple de persona
no només acadèmicament instruïda sinó humanament evolucionada. Ho mostra la
seva trajectòria vital i intel.lectual, que en l’escriptor sempre van anar de
la mà. Així era, així vivia, així escrivia: amb una gran autenticitat i
calidesa humana. Vist a distància, em pregunto com va dedicar un temps de la seva
vida a una escriptora aleshores amb una trajectòria tan curta com la meva. Però
ell era així: savi i pròxim, com la seva literatura.
Vam parlar molt del seu llibre La vieja sirena (1990). És un treball
literari que té moltes línies d’interpretació simbòlica i on a més hi ha un
feminisme declarat, cosa bastant inèdita en un escriptor. A través d’aquest
llibre vaig tenir coneixement de Thera, l’illa grega que dóna origen al meu
nom.
Sampedro, economista, acadèmic i
escriptor que mirava la realitat amb aquells ulls tan transparents, estimava,
com jo també estimo, el taoisme xinès i el sufisme islàmic, vies orientals de
la mística que entronquen amb la mística occidental: Santa Teresa de Jesús,
Sant Joan de la Creu, Miguel de Molinos.
L’any 2005 vaig llegir amb emoció
creixent la seva biografia Escribir es
vivir, escrita amb la col.laboració de la seva dona Olga Lucas. Us recomano
llegir aquest llibre. José Luis Sampedro era un mestre que mai no va deixar
d’aprendre alhora que mai no va perdre el fil de la realitat ambient i s’hi va
vincular d’una manera ferma i decidida. Sampedro, amb nou dècades llargues a
l’esquena, va escriure el pròleg d’un llibre que encara estimula a l’acció: Indigneu-vos, d’Stéphane Hessel. La
dignitat és l’última cosa que s’ha de perdre i Sampedro va ser un paladí de
l’art de la dignitat. Si la tirania política no és acceptable, menys acceptable
és la tirania moral. Així és com Sampedro convidava a la resistència a no
deixar-se corrompre ni per la política, ni per les finances, ni per res que ens
hàgim d’avergonyir, i això està a les nostres mans. L’any 1995 va superar una
malaltia molt greu. Aleshores va dir: Crec
que en els meus llibres hi ha quelcom d’afectiu perquè estan escrits amb la
sang, que és la tinta amb la que un ha d’escriure.
N’havíem parlat molt, d’aquest
lliurament a l’escriptura. Escriptor tardà, mai no va voler ser superficial.
Escriptor per necessitat vital, crític amb el sistema i convençut dels valors
espirituals que es poden conrear a través de l’escriptura, vendre era el seu
últim barem. A rel del seu decès,
s’ha dit que va morir lúcid, que va tenir ocasió de viure conscient la seva
mort. Sampedro deia que morir és com un
riu que es confon amb la mar. Creia en els horitzons de l’Esperit i en la
Vida perdurable. A reveure, José Luis.
(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’abril del 2013)
