He observat algunes experiències
de dol. A vegades, i amb insistència, es posa el dolor propi en el lloc de la
persona morta. No crec que siguin equivalents. La persona morta ha tingut el
seu recorregut vital, al qual no ens hem d’oposar, qui som nosaltres per
oposar-nos a aquest traçat que és únic i intransferible. Nosaltres tenim el
nostre propi traçat, que també hem de respectar. Per continuar el propi camí
s’ha de superar el dolor, que no vol dir superar el record. El record de les
persones que hem estimat és sempre present. La memòria és un acte d’amor. El
dolor sostingut incapacita per a continuar el camí degut, ja que a cadascú li
arriba la seva hora i sembla que ens hauria de trobar en ple treball, si el
destí és prou pietós com per conservar-nos amb consciència. Tenim l’obligació,
em sembla, de continuar evolucionant com a persones per ser útils a nosaltres
mateixos i a la humanitat.
(a la imatge, fragment d'una pintura de Concha Ibáñez)
