Hi ha una visió perversa entre el
deute de moltes famílies (hipoteca de la casa on viuen) i el que ara el
‘sistema’ en diu culpa per haver-se endeutat, quan es veu fins a quin punt ens
han abocat a endeutar-nos en benefici del ‘sistema’. Un exemple: a principis
dels anys vuitanta va desaparèixer gairebé d’un dia per l’altre l’oferta de
pisos de lloguer a Barcelona. Al mateix moment s’abaratia el lloguer del diner,
és a dir, el crèdit…, començant així la bombolla, immobiliària, però també
financera a base d’especulació borsària (un casino, si em permeteu), que ens ha
dut fins aquí. És clar que hi ha gent beneita que gasta el que no té. Però és
una minoria. Però interessa fer culpable a la gent. Un sistema antic, però
efectiu. Perquè hi ha una relació cultural (bíblica) entre la paraula deute i
culpa. En alemany per dir deute i culpa s’utilitza la mateixa paraula, schuld, com posa de manifest Jordi Pigem
al seu llibre de lectura molt recomanable La
nueva realidad (Kairós). A partir d’aquí es poden fer totes les lectures
que es vulguin, tan concretes com simbòliques. La solució? Intentar trencar
aquesta lògica. I és que situar-se en la nova realitat, tan necessària, passarà
per canviar la vella lògica.
