Ho he escrit en altres ocasions,
també ho he dit en veu alta. No pas a l’hora que hauria volgut vaig començar a
escriure amb voluntat d’incorporar-me a un arbre de fruits intel.lectuals que
sempre he considerat tan meu com el parental: el dels escriptors i escriptores
que estimo i admiro. Per donar aquells passos desitjats vaig haver d’esperar a
tenir el temps –mental, sobretot- per poder-los fer, i encara molt de mica en
mica al principi. Tenia ja 37 anys i alguns petits premis a la butxaca que
m’havien servit d’estímul.
Aquest inici l’he recordat tot
d’una, i tan nítidament perquè va ser decisiu, en llegir un dels capítols del
llibre Leer y escribir en femenino (Aresta
Mujeres), de Mª Ángeles Cabré. En aquest capítol l’autora tracta de
l’escriptura en femení en clandestinitat. Alguna cosa hi ha d’això, a vegades.
Una amiga meva, G.S., va arribar a l’extrem d’haver d’escriure a la cambra de
bany. El marit no ho volia, la vigilava tothora i aquell, és clar, era l’únic
lloc secret. Finalment se’n va separar de forma traumàtica però alliberadora.
Finalment jo també vaig començar
a escriure no d’amagat, però sí a estones esgarrapades. Deixava els fills a
l’escola a les tres de la tarda i tenia una bona estona per escriure fins que
anava a recollir-los. Dues hores ben bones, vaig gosar prendre’m! Una fortuna
de temps comparat amb el temps zero dels anys de la criança compaginats amb les
llargues hores de treball a la taula de dibuix. Esposa, mare i treballadora,
com tantes, feia tots els papers de l’auca. Però cada dia havia d’interrompre
la feina d’escriure, no podia deixar treballar tranquil.lament la imaginació!
No comptava encara amb temps propi, no tenia la tan necessària habitació real i
mental pròpia… Era conscient d’aquesta limitació que no havia observat pas que
tingués l’escriptor Joan Perucho, per exemple, a qui havia conegut de jove a
través de l’amistat que es tenien el meu germà i la seva filla Montserrat quan
anaven al grup d’escoltes de la parròquia. Però menys era res, pensava, i
continuava a escriure, fent dits, conscient també que l’ofici és un grau al
qual havia d’accedir amb un treball sostingut, perseverant, sense desmai.
Quan les dones tenen l’edat suficient per haver-se alliberat del
treball de ser dones i poden esplaiar-se a pleret en la seva força, deuen ser
les criatures més poderoses de la terra –diu un personatge d’Isak Dinesen,
tal com recull Cabré al seu assaig. Les qui no tenen mainada potser sí, que
arriben a ser dones poderoses de la seva força! Però la majoria de dones que
volem transitar el camí de la creació mai no ens podem alliberar de les tasques
de cura dels altres, tasca preciosa, però que resta molta energia per al
treball artístic en el camp que sigui.
Tanmateix, alguna força poderosa
ens deu assistir quan a desgrat dels entrebancs diaris no renunciem a continuar
per aquest sender un cop hem començat a posar-hi els peus. Tal com recorda
Cabré en el seu tan estimable treball, Adrienne Rich va començar la seva
dedicació a l’escriptura als 40 anys quan es va divorciar i els seus fills ja
eren prou grans. A aquesta mateixa edat, la majoria d’escriptors ja han
publicat almenys una desena de llibres i s’han fet un nom. A la nostra època encara
s’havia de comptar amb aquesta realitat tan discriminatòria per a les dones.
Ara espero que no.
Els fills eren adolescents quan a
pas de pardal vaig començar un camí que preveia difícil. La literatura ja havia
començat a banalitzar-se i el camí que jo havia triat era un camí d’exigència
no compatible, per tant, amb la superficialitat. Em vaig donar deu anys de
temps per veure algun fruit d’aquest treball. No apartant-me dels llibres i
dels germans en la literatura que m’alimenten des d’aquell gran arbre que sento
meu, encara sóc aquí, escrivint, conscient dels meus límits, però també dels
meus guanys.
(publicat a L’Eco de Sitges, 5 d’abril de 2013. A la il.lustració, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera realitzada en estany i bronze)
