Sovint, a contracorrent

Viva la petita diferència.

Rosa Luxemburg

Espero amb candeletes el dia que no s’hagi de commemorar el 8 de març. Però som aquí, amb molts deures per fer encara, sobretot mentals. Costa canviar estereotips, saltar el mur dels prejudicis. La commemoració del Dia Internacional de les Dones em troba llegint un llibre esplèndid, A contracorriente (Elba), de l’escriptora i crítica literària Mª Ángeles Cabré. El recomano a tothom que tingui interès en conèixer una mica d’a prop escriptores que han hagut de lluitar a contracorrent per poder reeixir en la seva indomable vocació.

Virginia Woolf, Isak Dinesen, Irène Némirovsky, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Elsa Morante, Carson McCullers, Alejandra Pizarnik. L’autora d’aquests retrats que enfoquen amb una gran força comunicativa la vida, obra i circumstàncies d’aquestes escriptores de primera fila, diu al seu pròleg que la llista podria ser una altra. És clar. N’hi ha moltes més d’escriptores a contracorrent i a la intempèrie del segle XX, un segle definitiu per a l’eclosió de la dona en la societat.

Molts aspectes han constrenyit fins fa poc, ara no sé, l’activitat literària de les dones. Una anècdota. Un infant diu a la seva mare: Mare, tu no ets com les altres mares, estàs tot el dia escrivint. Naturalment la mare té cura dels fills, i de la casa, i treballa per guanyar-se la vida, i no està tot el dia escrivint. Però la cura no es veu, queda totalment oculta per les (poques) hores que passa escrivint, com si fes un robatori. L’infant avui comprèn a la seva mare, però aleshores se li va fer tan feixuc no tenir una mare com les altres. La mare va haver de confiar en què algun dia els fills comprendrien.

Cal preguntar-se perquè una dona amb aptituds artístiques hauria de ser una altra si té unes qualitats que la fan ser com és, tant si les qualitats són apreciades com si no. Hauria de renunciar-hi? Als artistes homes, als escriptors, se’ls demana de ser un pare com els altres? Noteu la diferència. La criatura només fa que expressar el que encara pensa (i censura) l’entorn.

Reporta Mª Ángeles Cabré que Mercè Rodoreda va ser molt gelosa de la seva vida privada, i que va fer molt ben fet en ser-ho en aquest país en què els pecats d’un autor es traslladen a la seva obra. Massa sovint la crítica literària destaca més les condicions personals de l’escriptor o escriptora que no pas l’obra en si. Rodoreda tenia motius per defugir la vulgaritat amb què a vegades es tracta la vida dels escriptors, i, sobretot, de les escriptores, a les quals no es perdona res. Provoca morbo, encara, la vida de Mercè Rodoreda, tot i que ja ningú no s’atreviria a qüestionar ni un punt ni una coma del que va escriure. Però va patir molt, la Mercè, molt. Però això no la va fer enrere, i va escriure com si li anés la vida, perquè li anava la vida si no escrivia, és així.

A la filòsofa Hannah Arendt li van dir de tot quan va publicar el seu famós Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal. Interessos espuris –escriu Cabré- van jutjar de forma errònia aquest llibre. Però la realitat és tossuda i un dia o altre sura, i a vegades els innocents resulta que no ho són tant. És veritat, tal com Arendt va denunciar, que alguns Consells jueus de l’època havien lliurat llistats que van condemnar molta gent. Volent o no, havien col.laborat en aquelles morts segures.

Aquest esperit de justícia, de recerca de l’equitat i de la veritat, és un tret bastant comú en les vuit escriptores que presenta Mª Ángeles Cabré. A desgrat de les peripècies vitals, i a vegades amb malalties severes (Woolf, McCullers), aquestes dones amb temperament i facultats creatives van il.luminar el segle XX, un segle ben fosc. Sense aquestes autores –afirma Cabré- la literatura moderna no seria la mateixa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de març de 2015. A la imatge, Mercè Rodoreda)

         

Escriure, finalment

Ho he escrit en altres ocasions, també ho he dit en veu alta. No pas a l’hora que hauria volgut vaig començar a escriure amb voluntat d’incorporar-me a un arbre de fruits intel.lectuals que sempre he considerat tan meu com el parental: el dels escriptors i escriptores que estimo i admiro. Per donar aquells passos desitjats vaig haver d’esperar a tenir el temps –mental, sobretot- per poder-los fer, i encara molt de mica en mica al principi. Tenia ja 37 anys i alguns petits premis a la butxaca que m’havien servit d’estímul.

Aquest inici l’he recordat tot d’una, i tan nítidament perquè va ser decisiu, en llegir un dels capítols del llibre Leer y escribir en femenino (Aresta Mujeres), de Mª Ángeles Cabré. En aquest capítol l’autora tracta de l’escriptura en femení en clandestinitat. Alguna cosa hi ha d’això, a vegades. Una amiga meva, G.S., va arribar a l’extrem d’haver d’escriure a la cambra de bany. El marit no ho volia, la vigilava tothora i aquell, és clar, era l’únic lloc secret. Finalment se’n va separar de forma traumàtica però alliberadora.

Finalment jo també vaig començar a escriure no d’amagat, però sí a estones esgarrapades. Deixava els fills a l’escola a les tres de la tarda i tenia una bona estona per escriure fins que anava a recollir-los. Dues hores ben bones, vaig gosar prendre’m! Una fortuna de temps comparat amb el temps zero dels anys de la criança compaginats amb les llargues hores de treball a la taula de dibuix. Esposa, mare i treballadora, com tantes, feia tots els papers de l’auca. Però cada dia havia d’interrompre la feina d’escriure, no podia deixar treballar tranquil.lament la imaginació! No comptava encara amb temps propi, no tenia la tan necessària habitació real i mental pròpia… Era conscient d’aquesta limitació que no havia observat pas que tingués l’escriptor Joan Perucho, per exemple, a qui havia conegut de jove a través de l’amistat que es tenien el meu germà i la seva filla Montserrat quan anaven al grup d’escoltes de la parròquia. Però menys era res, pensava, i continuava a escriure, fent dits, conscient també que l’ofici és un grau al qual havia d’accedir amb un treball sostingut, perseverant, sense desmai.

Quan les dones tenen l’edat suficient per haver-se alliberat del treball de ser dones i poden esplaiar-se a pleret en la seva força, deuen ser les criatures més poderoses de la terra –diu un personatge d’Isak Dinesen, tal com recull Cabré al seu assaig. Les qui no tenen mainada potser sí, que arriben a ser dones poderoses de la seva força! Però la majoria de dones que volem transitar el camí de la creació mai no ens podem alliberar de les tasques de cura dels altres, tasca preciosa, però que resta molta energia per al treball artístic en el camp que sigui.

Tanmateix, alguna força poderosa ens deu assistir quan a desgrat dels entrebancs diaris no renunciem a continuar per aquest sender un cop hem començat a posar-hi els peus. Tal com recorda Cabré en el seu tan estimable treball, Adrienne Rich va començar la seva dedicació a l’escriptura als 40 anys quan es va divorciar i els seus fills ja eren prou grans. A aquesta mateixa edat, la majoria d’escriptors ja han publicat almenys una desena de llibres i s’han fet un nom. A la nostra època encara s’havia de comptar amb aquesta realitat tan discriminatòria per a les dones. Ara espero que no. 

Els fills eren adolescents quan a pas de pardal vaig començar un camí que preveia difícil. La literatura ja havia començat a banalitzar-se i el camí que jo havia triat era un camí d’exigència no compatible, per tant, amb la superficialitat. Em vaig donar deu anys de temps per veure algun fruit d’aquest treball. No apartant-me dels llibres i dels germans en la literatura que m’alimenten des d’aquell gran arbre que sento meu, encara sóc aquí, escrivint, conscient dels meus límits, però també dels meus guanys.

(publicat a L’Eco de Sitges, 5 d’abril de 2013. A la il.lustració, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera realitzada en estany i bronze)