Aquí la teniu: és la primera rosa que ha florit al jardí de casa. Ha vingut amb la bonança aquest exemplar de les roses anomenades Joaquim Mir pel seu vestit de color groc solar i farbalans de color vermell intens. Us l’ofereixo des d’aquí, d’aquesta manera virtual, però sense perdre ni un bri de la meva amistat i el desig que tingueu una fèrtil primavera.
Demà dia 13 d'abril es presenta Dona i art o la dansa de Lilâ a la Fundació Hervás Amezcua per a les arts amb seu a Gavá. L'atractiu d'aquesta presentació que farà Antonio Hervás Amezcua, és que hi hauran exposades obres d'algunes de les artistes de les quals parlo en aquest llibre. 
“L’Eco dedica a tots els seus col.laboradors la Creu de Sant Jordi de la Generalitat”, llegeixo en un titular en l’exemplar d’aquesta setmana de L’Eco de Sitges, mitjà en el qual col.laboro des del 9 de desembre de 1995, és a dir, una mica més de quinze anys i amb total llibertat de càtedra. “La direcció de L’Eco de Sitges i la família Soler volen compartir aquest guardó amb tots els col.laboradors que avui fan possible que, setmana rere setmana, el periòdic estigui puntualment als quioscs de la Vila i amb tots els sitgetans que el tenen com a mitjà d’informació local preferencial”. 
No he desitjat mai la fama. No m’atrau la fama ni bona ni mala perquè no respon a una construcció personal sinó que te l’atorguen els altres. La fama no és una cosa que un pugui decidir, i això és el que a mi m’empeny: decidir sobre la meva vida en el possible. Acceptant la fama –aquesta escuma o bombolla d’aire, aquesta corona d’oripells, aquests coturns dels quals el més fàcil és caure- dónes poder a uns altres sobre la teva vida. I en funció de la fama que t’han creat a vegades se t’empeny a viure vides que no voldries. Penso en Elvis Presley i en Marilyn Monroe, exemples una mica antics i allunyats dels nostres horitzons, però vius en la memòria col.lectiva pel seu drama personal. 
Devíem ser molt nens, encara, perquè a penes me’n recordo, quan el meu pare, alguns diumenges al matí, quan feia bo, ens duia a esmorzar a la Font de Can Caralleu. Una vegada, ja fa molts anys, vaig agafar l’autobús 66 davant de casa dels meus pares i vaig baixar al final, a Can Caralleu. Em pensava que no arribava mai, de lluny que ho vaig trobar! Avinguda Sarrià amunt (aleshores encara era la Carretera de Sarrià) fins a Sarrià i encara fins més amunt, enllà, enllà… Miro pel carrer infants de quatre, cinc anys, i em pregunto si serien capaços de fer aquesta excursió a peu de la mà dels seus pares, perquè em sembla impossible. Però es veu que per a nosaltres era una festa i arribàvem a casa més contents que un gínjol. 
És tan bonica, la història, que no resisteixo explicar-vos-la. Prové de la imaginació del cabalista Baal Ha Sulam. A través d’una al.legoria explica el principi de fragmentació. Un rei necessitava enviar una gran quantitat de diners al seu fill, el príncep hereu, que s’estava formant a l’estranger. El rei no tenia un missatger de prou confiança com per encarregar-li transportar aquella suma. Aleshores se li va acudir dividir les monedes d’or en cèntims, que va enviar a través de multitud de missatgers. En la seva comesa, els missatgers van pensar que no valia la pena fer-se mal veure robant una quantitat tan petita, de manera que els cèntims van arribar al seu destinatari, que va recollir la suma original. Si s’interpreta la suma de diners com l’ànima de la vida, cadascú de nosaltres en tenim un cèntim per portar al seu destí, que és la suma de les ànimes. 
Els primers poemes d’amor que va escriure Màrius Torres van ser dedicats a la jove estudiant de Medicina com ell, Júlia Coromines. La doctora Coromines, filla del polític Pere Coromines i germana de Joan, el gran filòleg, és un gegant en l’àmbit de la Psicoanàlisi. Després de la guerra, exiliada a París i després a l’Argentina, el 1947 va obtenir una beca per anar a Londres. Allà va descobrir la Psicoanàlisi de Freud. A rel dels seus estudis de Psiquiatria i Psicoanàlisi a la capital britànica, va introduir les tesis de Freud a la península ibèrica. Júlia Coromines va morir aquest 30 de març a l’edat de 100 anys, que havia celebrat amb goig el novembre passat. El seu currículum fa feredat. Entre altres obres seves hi ha la creació de la Societat Catalana de Psicoanàlisi, que des de 1984 publica la Revista Catalana de Psicoanàlisi, ara amb la seva versió electrònica de lliure accés.
Usar els talents de cadascú i posar-los al servei dels altres podria actuar com a canal per a les reserves còsmiques que alimenten el futur… Potser és un ideal, però m’agrada pensar-ho així, i més quan se’ns posen davant dels ulls drames com el del Japó.
Cada dissabte al matí, puntual com un rellotge, arribava el cistell de l’àvia. Era un d’aquells cistells que hi havia abans a les cases de pagès i el portava el Juanito en el camió d’en Duran. En Duran repartia vi de la seva collita per algunes cases de Barcelona i amb el mateix viatge feia una mica de recader. El Juanito, tot i que anava per feina, donava notícies de la família a la meva mare mentre nosaltres, el meu germà i jo, miràvem què hi havia dins del cistell que la mare buidava a la cuina i retornava al mosso: un pa rodó, verdures i fruites del temps, patates, ous de les gallines de l’àvia i a vegades mig conill o mig pollastre, que havia matat aquell mateix matí. Les viandes feien goig damunt dels fogons vermells. I sobretot suposaven un regal esplèndid, ja que a la família no els sobrava res, però l’àvia recollia tot aquell bé de Déu perquè a casa encara vivíem més modestament. 
Dorm al ventre de Gea 
La perifèria no sempre és incòmoda ni indesitjable, ja que tota realitat té dues cares. Des de la perifèria literària, per exemple, es pot anomenar allò prohibit, allò políticament incorrecte o allò heterodox. La perifèria literària, vista així, pot ser un lloc de gran llibertat expressiva, d’experimentació, de descobriment… Quant al cànon, sempre ha hagut de comptar amb els marges!
Stéphane Hessel, nascut a Berlín el 1917, però havent viscut des dels set anys a París, amb noranta-tres anys té l’esperit d’un jove de vint. Hessel, que ha viscut gairebé un segle d’una manera plena i responsable, va ser membre de la Resistència francesa, supervivent del camp de concentració de Buchenwald, militant a favor de la independència algeriana i defensor de la causa palestina (els seus orígens jueus no li impedeixen discernir el que li sembla just, doncs), i encara cal afegir a aquest dilatat currículum de compromís amb el món que li ha tocat viure, que és l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. 
La maternitat no és només un fet biològic sinó també cultural: una construcció de l’esperit que busca embolcallar d’amor l’existència. Així, la gravidesa pot ser també un estat del cor i de la ment, i sovint ho és. En la maternitat es creen vincles afectius que mai més no es desfaran. La maternitat és per sempre. Si es pot viure la maternitat més enllà del sexe i de la fisiologia no es renuncia a la maternitat. Renunciar viure el matern de la vida em sembla que seria com renunciar viure el mateix esperit de la vida.
Podríem veure la pràctica de l’art (i qui diu art, diu escriptura) com una manera d’eixamplar no només la visió de les coses sinó també les funcions del psiquisme humà. 
L’escriptura d’Hélène Cixous nascuda a Orà, Algèria, 1937, en una família francesa d’ascendència jueva, no és de lectura fàcil. Potser perquè és una escriptura original, una escriptura que prové directament de l’origen sense passar per sedassos mentals que l’ofeguin, en el sentit en què ho deia Gaudí. Cixous, una filòsofa i escriptora fonamental en el pensament contemporani, escriu al marge de les regles de l’escriptura lineal a la manera com ho entenem a Occident (tan marcat per la cultura patriarcal), la qual cosa no vol dir que la seva escriptura no sigui una escriptura clara i no tingui la seva lògica. L’escriptura d’Hélène Cixous és circular, oblícua, holística i plena d’imatges.
El dia 4 de febrer passat ens va deixar la doctora Àngels Cardona, com a mi m’agradava dir-li. Alguns dels seus amics la vam conèixer perquè estava al capdavant d’una iniciativa a la qual va donar vida molt de temps: l’Acadèmia Iberoameicana de Poesia. Amb una sòlida formació filològica, va ser una poeta molt prolífica tant en llengua catalana com castellana. Per aquest domini de les dues llengües feia unes traduccions impecables. La seva poètica era una poètica de la transcendència, però sempre amarada de l’immanent de la vida que estimava tant. Va sobreviure a la mort de dues filles i al marit que adorava. En tants dels seus poemes es trasllueixen aquestes experiències extremes que no van impedir que escrivís una poesia lluminosa i de nivell. Dona d’una espiritualitat viscuda molt intensament, li agradava molt escriure Nadales, que per desig seu vaig recopilar fa un parell d’anys, ja que volia que en féssim una publicació conjunta. Retrobarem l’amiga i la poeta llegint els seus poemes.
N’he parlat altres vegades, de Cronit, S.A., en l’oficina de la qual vaig treballar cap a set anys. En aquella oficina (que tenia la seu al carrer Londres, 35), a vegades es rebia la visita de la gent ‘de fàbrica’, com s’anomenava familiarment als treballadors de la fàbrica que l’empresa, amb casa mare a Dinamarca, tenia a Montgat.
La creu, més enllà i més ençà d’un símbol crístic, és un símbol universal de vida. El traç horitzontal pot interpretar-se com allò femení de l’existència, allò receptiu. El traç vertical pot interpretar-se com allò masculí i actiu de l’existència. L’activitat que travessa la receptivitat suggereix la idea de fecundació. Déu s’uneix a la Naturalesa per engendrar el que és, l’energia abraça el nostre organisme perquè aquest visqui i doni fruit...
Ets aquí, esperança avui sense ombra.
El temps, aquest gran destructor, titulava un dels seus llibres Marguerite Yourcenar. El filòsof Bergson ens proposa veure el temps, no linealment, com una línia de punts que avancen els uns darrere els altres consumint els anteriors, sinó el temps vist en creixença multiforme, on cada instant penetra i és penetrat per l’altre, és a dir, un temps fecund, creatiu. Una forma de veure el temps sempre prenys són els sentiments que romanen, malgrat la destrucció i fins i tot la mort.