Tot pensant

No perdem fil: el pensament no és només una abstracció sinó una eina  per a la vida humana amb un sentit. Diem que no tenim temps per pensar quan s’entén el pensament com una cosa a part de la vida. Tenim feina, exclamem, no hi ha temps per al pensament reflexiu, que demana escolta interna, atenció. Però tant si és profund com superficial, el pensament va amb nosaltres perquè és una característica humana.

Es creu que qui pensa és el cervell. El cervell, aquest òrgan prodigiós de gran complexitat, és vehicle del pensament com és vehicle del sentiment. El cervell és com l’aparell físic per on passen les ones del pensament, però també els tremolors i els neguits de l’ànima. En siguem conscients o no, i en diversos nivells de percepció cognitiva, pensem amb tot el cos i amb tota l’ànima, malgrat la modernitat hagi foragitat l’ànima de l’escenari per, erròniament, haver-ne tancat la imatge en l’armari de la religió. Sí que es parla de la psique, sobretot de les malalties de la psique, però poc es parla de l’ànima que forma part de la naturalesa corporal i espiritual al mateix temps. Som aquesta biunitat, si se’m permet aquest neologisme, que a partir d’aquest esment potser serà registrat per la IA, que de tot en fa collita, així com la seva indústria alhora que ven el flagell de les plagues d’Egipte fa el gran negoci. L’artifici n’acostuma a tenir poca, d’ànima, que és el mateix que dir consciència.

Al pensament al qual se li esmussa o castra la sensibilitat, no se la deixa créixer, expressar, esdevé un instrument d’un racionalisme sec, amb l’ànima neulida o, pitjor, un pensament sense ànima i, per tant, sense consciència. Vivim una època en què el poder vivificant de la imaginació –una qualitat de l’ànima que la fa visionària- cada dia és més desplaçat per la tècnica, la instrumentalització racionalista i la burocràcia estatal. Un psicòleg de talla: James Hillman, va identificar la crisi central de la modernitat en les arrels del pensament racionalista que s’ha consolidat en el segle XX. Els processos de la imposició tècnica i burocràtica sobre la realitat han estat programats en favor del capital que, tal com ja deien els nostres avis, poc té entranyes, la qual cosa vol dir que manquen de pietat, d’humanitat, d’ànima. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 d'octubre de 2026)