Dormo. Si no dormís, ell no
em buscaria, no creuaria les seves bones terres i les meves males terres per
arribar fins a mi. Sobretot, que no em despertin! Quina angoixa! He d’estar en
una tomba per atraure’l… És una vella, caduca fantasia masculina, aquesta imatge de la dona com la
bella dorment. I els contes infantils l’han perpetuada! I fins fa quatre dies
ella s’hi plegava, i fins i tot era el seu somni! Si ets bella i et portes bé
t’estimaré… I si em besa, es diu
ella, segrestada, frigidificada,
conservada per a ell com dins un bloc de gel… Aleshores, si em besa,
serà el Paradís. Paradís? Més aviat una gàbia d’or. Més encara: una enganyifa.
S’ha d’acabar, aquesta vella i tronada fantasia. Despertar per ella mateixa
és ara el somni de la dona. Més ben dit: és la realitat de la dona que ja es
vol i se sent desperta, resuscitada per ella mateixa de la tomba on la Història
l’ha volgut tancar amb pany i forrellat. És una mistificació cruel, la dona
dorment, no morta, però com si… a mercè del príncep, a mercè de la mirada que
converteix la dona insubmisa, desobedient o rebel en estàtua de sal, o en una
Medusa terrible, espantosa. És clar. Ningú no vol veure’s amb aquest rostre,
oi? Una bona coartada per a l’esclavitud mental.
Cal saltar per damunt d’aquesta Medusa. A l’altra banda de la figura hi ha
la Medusa que riu… S’ha alliberat de la mirada que la reté! I amb aquest riure
vigorós, ferm, la Medusa trenca la tomba de vidre on estava presonera. L’amor
no ha de dependre mai més de la immobilitat ni del sentiment d’espera ni del
sentiment de pèrdua. Durant segles la dorment no ha pogut habitar la pròpia casa. La casa era del pare, o del marit, o del
fill. Tampoc no ha pogut habitar el seu propi cos, el seu cos ha estat
colonitzat. Nigra sum, ets terra, el teu continent és negre. I el negre fa
por.
La idea de la Medusa que riu és d’Hélène Cixous (Orà, Algèria, 1937), una
escriptora incòmoda en un món que ha arribat a abusar tant del pensament (i de
l’escriptura) políticament correcte: un avorriment, tot s’ha de dir, sense
l’apertura mental al misteri, al sagrat, sense el sentiment de meravella que
provoquen els camins incògnits, sense l’oportunitat de trencar motlles.
L’escriptura d’Hélène Cixous és creació en estat pur aixecada damunt de la
seva experiència. Llegir-la és emprendre una aventura apassionant: mai no saps
on et portarà, és una escriptora totalment imprevisible, també quan transforma
els mites: la seva Medusa riu. Té els ulls oberts i es mostra bella en la
verticalitat.
És aquesta Medusa que riu la que arriba a l’escriptura. Qui? Invisible, estranya, secreta,
impenetrable, misteriosa, negra, prohibida, escriu Hélène Cixous al text La joven nacida, publicat dins del
llibre La risa de la Medusa. Ensayos
sobre la escritura (Anthropos, 2001). És una revoltada, aquesta foragitada de la Història que no demana
entrar-hi: simplement hi entra. Ha decidit viure, no que la visquin, o que la
despertin mil prínceps blaus. Ara la desperta és ella, ara és ella qui mira i
veu, i surt de la tomba de vidre, surge
et ambula. La negra se sent or pur i brilla com el sol de primavera. La
desperta trenca la dialèctica perversa de l’amo i l’esclau que crea
dependència. Ella s’autodetermina. Ella, la jove nascuda, ho és per ella
mateixa. Ella, l’escriptora, ho és per ella mateixa amb paraules pròpies.
Incòmoda, això sí, perquè no s’ajusta al cànon, a l’ortodòxia. Però no hi
renuncia, a escriure com ella sent que ha d’escriure, com els escriptors de la
Bíblia o dels relats homèrics no van pas renunciar al seu discurs. No demana
que l’acceptin en el nou món, no s’agenolla per rebre cap benedicció. El conte
de la dorment té un altre final perquè és ella qui el crea: la nova Medusa riu
i esber-la les parets de la caverna que l’estrenyia.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 1 d’agost de 2014)
