Art

L’art és innat en l’artista. És una força que se n’apodera. Aleshores el converteix en un instrument. La voluntat última –no la voluntat del mentrestant, que ha de ser sostinguda- ja no és l’artista personal sinó l’obra d’art. Com a persona –i això ho veiem sovint- pot tenir capritxos, desigs i finalitats pròpies. Però allò impersonal que hi ha en l’artista, és a dir, l’art, és més elevat que ell. Diguem-ne esperit diví o ànima col.lectiva, segons Jung. D’aquí ve que en tantes ocasions no es pugui donar explicació del treball artístic, depassa el nostre raciocini.

(Dona elegant, oli d'Alexandre de Cabanyes)

Esforç

Podríem dir com Nicolau de Cusa, que amb coneixement i graó a graó sempre cap amunt es troba Déu, i que el misteri de la creació es resumeix en Ell. Però estem en un món cada dia més secularitzat, almenys en aquesta part d’Occident. Aleshores, per parlar de plenitud humana ens hem de referir als nivells de coneixement de la realitat, això tan escàpol (Cusa parlava del Déu abscòndit) per més que la ciència ho vulgui acotar i la filosofia explicar amb raonaments. En qualsevol cas, cap esforç per conèixer el misteri de la vida no ens serà estalviat.

Encara...

Publico aquest text de La capsa verda a propòsit de l'article d'Enric Juliana "¡A por los catalanes!" publicat ahir, 15 de gener, a La Vanguardia.

La meva catalanitat era tel.lúrica, natural, com aquell qui neix ros o morè. Dic era perquè en un moment donat vaig adonar-me que això era qüestionat de socarel. Què va passar? El vel d’Harmonia, el meu primer llibre publicat, va guanyar el premi Don-na el desembre de 1990 i va ser presentat l’abril de 1991. Amb el llibre encara calent del forn, vaig anar a Vallençana, a prop de Montcada i Reixac, a visitar Juan Ramón Masoliver, oncle del pare dels meus fills. Masoliver era un intel.lectual orgànic del vell règim, com tothom sap. Però era un home culte i molt intel.ligent amb qui m’agradava discutir, i això era fàcil amb ell. Si no sabia de tot, gairebé. De literatura en sabia un niu, tenia bon gust i criteri, era una enciclopèdia viva. A més, es donava la circumstància que havíem nascut el mateix dia, el 13 de març, tot i que, és clar, en anys diferents.
Masoliver em va rebre content com sempre. Però en fer-li el present del llibre, espontàniament li va sortir un comentari que em va gelar la sang: “Lo habrás escrito en catalán…” (com dient, quina manera de perdre el temps!..., “en aquesta llengua provinciana i de segona”, perquè va fer un gest de menyspreu acompanyat d’una cara de fàstic que mai més no oblidaré). Vaig quedar muda, i mentre no podia entendre què li passava pel cap, més ben dit, què li passava pel cor, pensava en el seu pare, el pobre enginyer Masoliver.
Crec poder afirmar que va ser a partir d’aquell moment que em vaig convertir no en catalana, que ja n’era, sinó en catalanista, de la mateixa manera que el feminisme és la resposta lògica a una segregació i a un tracte injust de segles envers les dones, i el pacifisme és una resposta a l’absurditat de les guerres.
Jo havia ‘perdonat’, com si diguéssim, a Juan Ramón Masoliver que hagués estat devot de les idees de Mussolini primer i amic de les de Franco després. El seu ideari polític, tot i que no m’agradava gens, no em privava de respectar-lo i d’admirar-lo pels seus extraordinaris coneixements. Però ara m’era difícil continuar conversa gaire estona més amb algú que em qüestionava tan radicalment. Em vaig acomiadar d’aquell home amb una tristesa fonda. Sentia que alguna cosa es perdia, però que no era per causa meva, ja que en quina llengua havia d’escriure, si el català és la meva llengua? Com es pot qüestionar i menysprear que algú escrigui la seva obra en la seva llengua? Això ha passat amb el català, i segons com encara passa. Amb els anys he anat comprovant que la més gran fàbrica de catalanistes, així com d’independentistes, ha estat precisament les continuades i persistents manifestacions d’intolerància envers el que és un fet tan natural com ser qui ets.
(extret de La capsa verda)

Subirachs pintor

El llenguatge plàstic de Josep Maria Subirachs, la seva iconografia, és inconfusible, ja es tracti de realitzacions escultòriques, en les quals tan destaca, ja es tracti de dibuixos, de gravats, de dissenys de joies o de cartrons per a tapissos. Subirachs, un artista de raça que en la seva llarga trajectòria ha explorat diversos camps de l’art, en l’última dècada ha posat molta energia a pintar uns 170 quadres, acrílics sobre taula, que inequívocament duen el seu segell.
Una mostra escollida d’aquesta darrera etapa artística s’exposa aquests dies al Fòrum Berger Balaguer, de Vilafranca del Penedès: són 22 peces realitzades amb la pulcritud formal que Subirachs acostuma, i com sempre evocant els enigmes que ens presenta la realitat, el misteri de l’existència.
Darrere una aparença racionalista, en l’obra d’aquest artista hi ha molt d’existencialisme poètic i, encara, de metafísica. I en aquestes pintures es posa ben de manifest. La iconografia emprada per Subirachs sempre té un significat simbòlic, i el significat dels símbols sempre va més enllà del racional.
Els símbols són expressions del més profund de l’ésser humà. Els humans ens comuniquen per signes, ja siguin visuals, gestuals o verbals. Però els símbols van més lluny i expressen, mitjançant imatges (visions interiors) el nostre microcosmos, que partint del corporal, l’emocional i el psicòlogic, ateny també la nostra dimensió espiritual. Els símbols expressen directament aquell saber intuïtiu i menys explícit que el racional, i pel qual els humans ho som d’una manera més àmplia que la purament mental.
Els antics ho sabien i reconeixien el poder dels símbols i els utilitzaven en les seves obres artístiques, que generalment estaven lligades a les seves religions, rituals i creences, així com els mites fundacionals creats per les diverses civilitzacions que arriben fins aquí, si més no culturalment.
Un exemple: en una de les pintures de Subirachs, la titulada Dèdal (en referència al constructor del Laberint que havia de custodiar el Minotaure), amb la seva imaginació que va més enllà del mite, l’autor ens presenta una torre-mastaba coronada per un laberint, i a la qual es puja per una escala (de pujada i de baixada) que recorda les escales de les piràmides asteques. El quadre es completa amb un fons on hi ha tres horitzons formats pel terra, mar i cel, simbolitzant, al meu parer, els estadis fisiològic, mental-emocional i l’espiritual dels humans. La torre, que indica desig d’ascensió, s’agermana amb la mastaba, la tomba. Ambdues figures són imatges de la constant tensió en la qual ens movem: eros i thànatos. El laberint és la imatge del camí de la nostra vida que espera trobar-se en el seu centre.
En una altra de les pintures que imanten l’espectador, la titulada Xoc, tot al.ludint la fi del món, un concepte molt del nostre temps, Subirachs ens presenta la imatge d’un planeta gegant en l’instant anterior al xoc amb la cúpula d’un templet renaixentista. L’esfericitat del planeta i l’esfericitat de la cúpula (l’esfera és símbol de complitud), tot pintat amb colors lunars, mercurials, siderals, també podrien evocar la pròxima fusió, al final dels temps històrics, entre Natura i Cultura, o entre Gènesi i Apocalipsi.
Així, amb un extraordinari domini del dibuix i de la tècnica pictòrica del present, però a la manera dels vells mestres, Subirachs ens parla a través de símbols carregats d’energia i de sentit del que és aquí i més enllà del que veiem amb els ulls corporals però que podem intuir amb els ulls de l’esperit. Símbols que tant com responen pregunten, propiciant així un diàleg creatiu a tres bandes entre l’artista, l’espectador i les forces dinàmiques de l’univers.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de gener de 2011. A la fotografia, Xoc, imatge extreta del catàleg editat per Caixa Penedès Obra Social)

Alteracions

Quan vaig fer uns cursos de psicologia, que incloïen neurologia, vaig aprendre que segons quins tons de veu, sobretot emesos per persones que ens desagraden, a vegades se’ns fan insofribles. Quan els sentim ja ens alteren. Aleshores hem de vèncer, no sense un gran esforç de la voluntat, tenir-hi un tracte cordial. Aquesta reflexió ve a tomb després d’haver llegit les afirmacions de la neuròloga Cori López i Xammar sobre les dificultats i disfuncions de l’escolta, que té una base neurofisiològica, i que gràcies al mètode Tomatis es possible restaurar. Explica la doctora López que el seu mestre, el doctor Tomatis, va tractar l’afonia de Maria Callas a causa de la seva mala relació amb Onassis. Tendim a deixar d’escoltar allò que ens fa mal, que ens resulta agressiu: és un mecanisme de defensa de la psique. En el cas de la Callas, sospito que l’afonia li va venir del dolor que experimentava per una comunicació (comunió?) impossible i que ni tan sols podia verbalitzar sense que això, en una roda perversa, desencadenés més incomunicació i agressivitat. D’aquí ve que perdés no només la capacitat de la parla sinó també la del cant, artística i íntima expressió de la seva ànima.

Il.lustracions

A propòsit de les il.lustracions: la pintora Adelaida Murillo m’ha acompanyat diverses vegades en les meves aventures literàries i ha il.lustrat alguns dels meus llibres com ella sap fer: interpretant el text –llegint-lo amb profunditat- per després donar-li una nova visió, una visió personal i creativa des de la pròpia sensibilitat i referents. Així entenem aquest art que tant com il.luminar el text el recrea.

(en la fotografia, acompanyo amb un poema un llibre-objecte d'Adelaida Murillo)

Poesia: lletra viva

Pierre-Jean Jouve va escriure: “La poesia és una ànima que inaugura una forma”. En aquesta frase hi ha la idea de la poesia com a categoria, com a dignitat humana, la poesia com a ànima que crea una forma, que la fa carn. O el que és el mateix: la fa lletra viva: empeltada d’etern.

(a la fotografia: Keats House, Londres, 2006)

Tocar de peus a terra

Toquem de peus a terra: ahir vaig llegir en un post del blog undietarilondinenc de l’amic Jordi Ramírez que a Londres tanquen biblioteques de barri per qüestions econòmiques. Ara fa un moment m’han trucat de la biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i m’han dit si els puc fer arribar un exemplar del meu darrer llibre, Dona i art o la dansa de Lilâ. Em sembla que la situació de la cultura en aquest moment és ben clara, tot i que sempre ho ha estat: no hi pot haver cultura sense excedents econòmics. I els artistes, llevat d'unes poques excepcions, ja se sap que treballem per amor a l’art.

El mal

Sobre el paper, i la premsa en subministra a dojo, el mal ens és una cosa estranya i tenim tendència a negar-lo. Ja deia sant Agustí que el mal no podia entendre’s en ell mateix. I és que el mal és un absolut, igual que ho és el bé. El mal només pot ser entès (i a contracor, és clar, ja que comprendre-ho també fa mal) com una carència d’humanitat, com una alienació o com un contravalor dels valors humans. El mal el coneixem pels seus efectes punyents i destructors, a vegades fins al límit del crim. De lluny ve Caïm, el nostre vell germà, un arquetipus de l’odi fratricida que ombreja la història humana. El mal i el bé (aquest representat per la figura d’Abel) formen part de la nostra genètica. Conduir el carro de la vida entre aquestes dues regnes no és fàcil: demana clarividència sobre el que és just i recte.

(a la foto: carruatge passant per davant de la casa de Goethe, agost 2010)

Relat

Si no podem explicar la nostra història personal, els fets que ens defineixen, és difícil saber qui som de debò, no la imatge que tenim de nosaltres. Una vegada em va comentar un terapeuta que la majoria dels pacients deien: Estic malament, em sento malament. Però no sabien explicar què els feia sentir malament. I és que no és fàcil pouar en la interioritat. Quan el terapeuta es trobava amb algú que narrava, que confegia un relat sobre el seu estat d’ànim i tal vegada el motiu que l’havia provocat, sabia que el camí del guariment (de l’equilibri entre caos i ordre) ja s’havia iniciat.

El monjo

Un monjo s’entreté en camins
que la prosa malmet.
No calen manuals
per entrar al dèdal secret,
només el silenci.

(Estampes montserratines, dins Estampes d'aniversari, 2008)

L'altre

Veiem el món a través dels propis ulls i la realitat és la que experimentem. Sabem que hi ha altres ulls i altres experiències, però d’aquestes no en sabem res. Si en sabem alguna cosa és per l’esforç de l’atenció, de l’escolta, i pel desig, però sobretot de la voluntat, de posar-nos en el lloc de l’altre per empatia, per amistat, per amor, per compassió.

Epifania

El Nadó, l'Estrella:
tu, jo, nosaltres, tots
en estat original i final
essent purs en la puresa,
miracle en el miracle,
recerca en la recerca,
camí en el camí,
llum en la llum!

(a la foto: pessebre andalús, Sevilla, gener 2009)

Mags

Els Mags són uns personatges molt peculiars en l’escenari del Nadal. Els Mags van veure l’Estrella, i s’hi van encaminar. La seva saviesa, tan vella i tan nova com els temps, era una mica fora dels cànons, com diríem avui. Buscaven la bellesa secreta de l’existència i la van trobar encarnada en aquell Nadó que, tan petit, feia tanta llum com l’Estrella que els havia guiat.

Petrarca i la ignorància

A prop d’Arezzo, ciutat natal de Petrarca, hi ha la població d’Arquà, a la qual se li ha afegit el sobrenom de Petrarca perquè hi va morir el poeta l'any 1374. Tres anys abans hi havia escrit La meva ignorància i la de molts altres, recentment publicada en català per Adesiara. El savi havia estat titllat d’ignorant per uns joves pedants i envejosos de la fama que l’estudiós havia assolit. El llibre, com diu a la carta dirigida a Donat dels Apennins, i que obre aquest tractat, no és pròpiament un llibre, sinó un diàleg escrit, una conversa a cau d'orella: “El llegiràs, de fet, com si em sentissis enraonar a les nits d’hivern davant la llar de foc, quan em deixo endur per la rauxa”.
Rauxa està ben dit. Però un cop acabada la lectura jo en diria geni, d'aquest ímpetu i inspiració sobre la base d’uns grans coneixements.
(fotografia presa l’agost de 2001, al jardí de la casa del poeta)

La felicitat de llegir

Per aquell racó de sol tamisat per la persiana de fusta pintada de verd hi passava un miracle de la vida. M’asseia en aquell racó –dos pams, potser tres- entre la persiana i la porta del mejador de casa de la meva àvia (perquè no dic casa del meu avi? Deu ser que l’àvia te més pes en el record). A l’hora de la migdiada, amb la casa en silenci absolut, m’asseia al ‘meu’ racó de sol tamisat i llegia. Era la meva hora predilecta: una hora de solitud acompanyada d’un llibre. Aleshores, jo i llibre esdeveníem una mateixa cosa, en aquella hora càlida com el ventre matern. Llegir per a mi tenia el valor màxim, la lectura em transportava del meu món a altres mons que convergien de nou en el meu món, enriquint-lo i expandint-lo. Va durar temps, aquest privilegi, aquella hora màgica dels estius. Devia començar quan tenia sis, set anys, i va concloure als catorze anys, quan vaig començar a treballar. Com que havia iniciat la feina al maig, aquell estiu em van donar una setmana de vacances que ni me’n vaig adonar que ho eren. Quan ara llegeixo en hores de sol, sempre tamisat per alguna protecció de les seves inclemències, recordo aquella mateixa sensació de benésser, de pura felicitat de ser al món llegint. També escrivint, tot i que escriure no em sigui tan senzill, no. A vegades em demana un gran esforç que mai no li nego. Com podria, si forma part de la meva vida.
(extret de La capsa verda)

Atenció

“Oh, tu, seguidor del Profeta!, no ignores el que t’ensenyo i no deixis de contemplar-ho [el Rostre de Déu] en cada forma que perceps, perquè en veritat el vel és revelador”, va escriure el poeta i místic sufí Ibn Arabi.
En la forma que prenen coses, fenomens, déus i creences -o descreences i negacions de coses, fenomens i déus-, hi ha la seva essència. Els humans, eterns aprenents, exploradors i contempladors, no sempre veiem l’essència en la forma. Per això Ibn Arabi demana posar atenció.

(la imatge està presa a la Seu de Lleida, 2008)

Regal abans d'acabar l'any

El centro es el lugar donde la imagen
habla desde su doble transparente.
Bronwyn, Juan Eduardo Cirlot

El passat 29 de desembre, i abans d’acabar l’any, l’atzar em va fer un regal: m’arribava a casa per missatger, i per sorpresa!, Cinco visiones, la versió al castellà del poemari Cinc visions (Pagès editors, 2006). Cinco visiones, publicat per l’Editorial Comte d’Aure, ha estat traduït pel poeta Antonio García Lorente. La il.lustració de la portada, “L’ull de la ment”, és obra de la pintora Carme Riera.
Si en l’escriptura hi ha voluntat de creació i de comunicació, en la traducció hi ha voluntat de recreació i d'expansió, és a dir: de goig en la traslació de forma i de sentit d’una llengua a una altra llengua. Ho sé perquè jo mateixa he traduït textos d'altri pel gust de fer-ho. De manera que, gràcies, Antonio.
Aquest recull va ser escrit en memòria del poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot, autor del famós Diccionario de símbolos, i, entre d’altres, del poemari Bronwyn, la lectura trasbalsadora del qual va provocar l’escriptura de Cinc visions. Llibre que, en paraules del seu prologuista, el també poeta i crític d’art José Corredor-Matheos, “segueix els trets d’un camí iniciàtic”. És així. Les visions són experiència pura, encara que no hagin tingut lloc ni en un espai ni en un temps concret.

L'àngel del 2011

Per Nadal de fa dos anys vam viatjar a Andalusia. Sembla que allà és costum disfressar la mainada, com aquest nen de la fotografia caçada al vol a la ciutat de Còrdoba. La imatge és potent: un àngel darrere una reixa!
Avui, quan us mengeu el raïm, penseu en el vostre àngel interior (sí: aquella llum que mai no s’apaga i que té desig de repartir bondat): deixeu-lo caminar lliurement com vosaltres sabeu fer, i que voli ben alt!
FELIÇ ANY 2011!

Spleen de cap d'any

Baudelaire es preguntava quin lloc tenia l’artista en una societat burgesa dominada per “l’obssessió del progrès”, és a dir, per “la dominació progressiva de la matèria”. Si Baudelaire ens veiés! En el segle XX, la idea de progrès material ha estat no tant l’obssessió de la burgesia il.lustrada, que gairebé ha desaparegut, sinó de les autodenominades esquerres progressistes. I és que els conceptes són tan intercanviables i sempre tan a favor del poder, no del servei a la humanitat! Si Baudelaire ens veu en el seu cel malencònic (spleen, en deia ell) s’adonarà que el lloc de l’artista (del veritable) és el de sempre: anar a contracorrent precisament del materialisme que sempre té la tendència a imposar-se en la balança perquè la matèria pesa. L’artista (l’irreductible), i els qui tenen ànima d’artista, fan seva la vella sentència bíblica: “No només de pa vivim els humans”.