Subirachs pintor

El llenguatge plàstic de Josep Maria Subirachs, la seva iconografia, és inconfusible, ja es tracti de realitzacions escultòriques, en les quals tan destaca, ja es tracti de dibuixos, de gravats, de dissenys de joies o de cartrons per a tapissos. Subirachs, un artista de raça que en la seva llarga trajectòria ha explorat diversos camps de l’art, en l’última dècada ha posat molta energia a pintar uns 170 quadres, acrílics sobre taula, que inequívocament duen el seu segell.
Una mostra escollida d’aquesta darrera etapa artística s’exposa aquests dies al Fòrum Berger Balaguer, de Vilafranca del Penedès: són 22 peces realitzades amb la pulcritud formal que Subirachs acostuma, i com sempre evocant els enigmes que ens presenta la realitat, el misteri de l’existència.
Darrere una aparença racionalista, en l’obra d’aquest artista hi ha molt d’existencialisme poètic i, encara, de metafísica. I en aquestes pintures es posa ben de manifest. La iconografia emprada per Subirachs sempre té un significat simbòlic, i el significat dels símbols sempre va més enllà del racional.
Els símbols són expressions del més profund de l’ésser humà. Els humans ens comuniquen per signes, ja siguin visuals, gestuals o verbals. Però els símbols van més lluny i expressen, mitjançant imatges (visions interiors) el nostre microcosmos, que partint del corporal, l’emocional i el psicòlogic, ateny també la nostra dimensió espiritual. Els símbols expressen directament aquell saber intuïtiu i menys explícit que el racional, i pel qual els humans ho som d’una manera més àmplia que la purament mental.
Els antics ho sabien i reconeixien el poder dels símbols i els utilitzaven en les seves obres artístiques, que generalment estaven lligades a les seves religions, rituals i creences, així com els mites fundacionals creats per les diverses civilitzacions que arriben fins aquí, si més no culturalment.
Un exemple: en una de les pintures de Subirachs, la titulada Dèdal (en referència al constructor del Laberint que havia de custodiar el Minotaure), amb la seva imaginació que va més enllà del mite, l’autor ens presenta una torre-mastaba coronada per un laberint, i a la qual es puja per una escala (de pujada i de baixada) que recorda les escales de les piràmides asteques. El quadre es completa amb un fons on hi ha tres horitzons formats pel terra, mar i cel, simbolitzant, al meu parer, els estadis fisiològic, mental-emocional i l’espiritual dels humans. La torre, que indica desig d’ascensió, s’agermana amb la mastaba, la tomba. Ambdues figures són imatges de la constant tensió en la qual ens movem: eros i thànatos. El laberint és la imatge del camí de la nostra vida que espera trobar-se en el seu centre.
En una altra de les pintures que imanten l’espectador, la titulada Xoc, tot al.ludint la fi del món, un concepte molt del nostre temps, Subirachs ens presenta la imatge d’un planeta gegant en l’instant anterior al xoc amb la cúpula d’un templet renaixentista. L’esfericitat del planeta i l’esfericitat de la cúpula (l’esfera és símbol de complitud), tot pintat amb colors lunars, mercurials, siderals, també podrien evocar la pròxima fusió, al final dels temps històrics, entre Natura i Cultura, o entre Gènesi i Apocalipsi.
Així, amb un extraordinari domini del dibuix i de la tècnica pictòrica del present, però a la manera dels vells mestres, Subirachs ens parla a través de símbols carregats d’energia i de sentit del que és aquí i més enllà del que veiem amb els ulls corporals però que podem intuir amb els ulls de l’esperit. Símbols que tant com responen pregunten, propiciant així un diàleg creatiu a tres bandes entre l’artista, l’espectador i les forces dinàmiques de l’univers.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de gener de 2011. A la fotografia, Xoc, imatge extreta del catàleg editat per Caixa Penedès Obra Social)

Temple de la Sagrada Família

Tretze, catorze anys (escric de memòria, haig de comprovar les dates), vaig viure al carrer Provença, a dues mansanes del temple de la Sagrada Família. Des de casa, a les dotze en punt sentia les campanes de l’Àngelus. Llavors aturava la feina i em recollia commoguda sempre pels misteris de l’Anunciació i el de l’Encarnació, que tant m’han fet pensar en el misteri de la vida.
En aquell temps, vaig veure iniciar les obres del portal de la Passió: formaven part del meu paisatge quotidià! Avui, 7 de novembre de 2010, s’ha consagrat “la catedral dels pobres” del nostre genial artista Antoni Gaudí, un temple que és un monument a l’esperit. Del simbolisme de la Sagrada Família potser em vindrà de gust anar-ne parlant en altres entrades al blog.
He vist la cerimònia per televisió. Quan l’arquitecte en cap Jordi Bonet i Benet XVI han intercanviat simbòlicament la clau del temple, m’han saltat les llàgrimes. Visc la vida de l’esperit com puc i sé, i potser per aquesta mateixa raó sóc molt crítica amb un papat que, com els anteriors, encara no considera prou dignes les dones d’exercir el ministeri sacerdotal (la imatge de les monges rentant l’altar i vestint-lo parlava per ella mateixa). I mentre pensava en aquest tema pedra de toc, m’ha vingut a la memòria Carles Pelegrí, advocat del Patronat del Temple que, anys enrere, quan no hi havia tantes masses de turistes visitant aquest monument, va passar, ell i tot l’equip d’aleshores, tantes angúnies per tirar endavant econòmicament el projecte. Pelegrí va treballar colze a colze amb el cap d’arquitectes Bonet tants anys perquè aquest somni fos realitat, tot i que encara és inacabat.
Carles Pelegrí fa potser també tretze, catorze anys que ens va deixar. Era el marit d’una tia àvia dels meus fills: Dolors Oromí, noble artista del tapís. Ella també haurà plorat. A la seva casa de “Can Sors”, de Palau Solità i Plegamans, guarda alguns dels motlles de guix inservibles de les escultures que Josep Maria Subirachs va fer per a la façana de la Passió. La del Crucificat sempre feia molta impressió a la meva filla Cristina, aleshores un infant de pocs anys. Subirachs està malalt de fa tant de temps. Potser també ell, a qui els qui l’apreciem hem trobat tant a faltar, en alguna escletxa de consciència haurà plorat aquest matí amb llàgrimes emocionades.