Sobre el paper, i la premsa en subministra a dojo, el mal ens és una cosa estranya i tenim tendència a negar-lo. Ja deia sant Agustí que el mal no podia entendre’s en ell mateix. I és que el mal és un absolut, igual que ho és el bé. El mal només pot ser entès (i a contracor, és clar, ja que comprendre-ho també fa mal) com una carència d’humanitat, com una alienació o com un contravalor dels valors humans. El mal el coneixem pels seus efectes punyents i destructors, a vegades fins al límit del crim. De lluny ve Caïm, el nostre vell germà, un arquetipus de l’odi fratricida que ombreja la història humana. El mal i el bé (aquest representat per la figura d’Abel) formen part de la nostra genètica. Conduir el carro de la vida entre aquestes dues regnes no és fàcil: demana clarividència sobre el que és just i recte.(a la foto: carruatge passant per davant de la casa de Goethe, agost 2010)
Si hi va haver creació, el mal, com el bé, compartien el mateix paquet. És el resultat d'un experiment que va fallar ja al seu inici.
ResponEliminaÉs natural que no el puguem entendre, ni cal que ens hi escarrassem. Ara, elucubrar, ho podem fer tant com vulguem, forma part dels nostres entreteniments.
Clarividència si, però, al meu entendre, acompanyada d'un esforç sostingut de la voluntat.
ResponEliminaM'estimo a la gent que el fa, aquest esforç.