La veritat és al cor

En dos dies de diferència he viscut dos fets molt propers que em posen en alerta: hi ha un impuls, que pel que es veu es irresistible, com si la voluntat o el seny haguessin desaparegut, de fer el mal estúpidament. Val la pena, ferir un amic, o la família, per fer valer, amb un gest d’autosuficiència, una cosa tan suprimible com una opinió en un article? Llibertat d’opinió, sí. Però la llibertat, no ens hem de cansar de dir-ho, té els seus límits. El més important: el de no ferir el cor de les persones. La veritat té la seva seu en el cor, d'aquí ve que els antics ens aconsellessin sempre escoltar el cor.  

Simple i confús

El bé és simple, clar; en canvi, el mal és multiforme fins a la confusió. Simple és la veritat; multiforme és la mentida, escriu l’alexandrí Orígenes cap allà el segle segon després de Crist.

Aquestes paraules podríen ser una bona meditació davant del misteri del Nadal. Però també ho són quant a la vida quotidiana: només cal observar la realitat que ens envolta, ja sigui en l’àmbit personal o en l’àmbit col.lectiu.

El mal

Sobre el paper, i la premsa en subministra a dojo, el mal ens és una cosa estranya i tenim tendència a negar-lo. Ja deia sant Agustí que el mal no podia entendre’s en ell mateix. I és que el mal és un absolut, igual que ho és el bé. El mal només pot ser entès (i a contracor, és clar, ja que comprendre-ho també fa mal) com una carència d’humanitat, com una alienació o com un contravalor dels valors humans. El mal el coneixem pels seus efectes punyents i destructors, a vegades fins al límit del crim. De lluny ve Caïm, el nostre vell germà, un arquetipus de l’odi fratricida que ombreja la història humana. El mal i el bé (aquest representat per la figura d’Abel) formen part de la nostra genètica. Conduir el carro de la vida entre aquestes dues regnes no és fàcil: demana clarividència sobre el que és just i recte.

(a la foto: carruatge passant per davant de la casa de Goethe, agost 2010)