Petrarca i la ignorància

A prop d’Arezzo, ciutat natal de Petrarca, hi ha la població d’Arquà, a la qual se li ha afegit el sobrenom de Petrarca perquè hi va morir el poeta l'any 1374. Tres anys abans hi havia escrit La meva ignorància i la de molts altres, recentment publicada en català per Adesiara. El savi havia estat titllat d’ignorant per uns joves pedants i envejosos de la fama que l’estudiós havia assolit. El llibre, com diu a la carta dirigida a Donat dels Apennins, i que obre aquest tractat, no és pròpiament un llibre, sinó un diàleg escrit, una conversa a cau d'orella: “El llegiràs, de fet, com si em sentissis enraonar a les nits d’hivern davant la llar de foc, quan em deixo endur per la rauxa”.
Rauxa està ben dit. Però un cop acabada la lectura jo en diria geni, d'aquest ímpetu i inspiració sobre la base d’uns grans coneixements.
(fotografia presa l’agost de 2001, al jardí de la casa del poeta)

Jardins de roses

He vist roses, al jardí del Petrarca. Roses d’octubre. M’evoquen les roses de vermell encès del seu jardí a Arezzo, on va morir. En la contemplació, la memòria enllaça amb les roses del jardí de la casa d’estiu de Goethe, a Weimar. Sí, hi havia roses d’estiu, modestes enmig de l’exhuberància del verd! Les roses vénen dels morts, deia Rilke. Quan arribem a casa, el jardí és florit de roses. Els poetes transfigurats.
(extret de Sojorn a la Font de la Vallclosa)

La primavera de Laura

Com la primavera esclatant, la noia vestia de verd. El vestit tornassolat li cenyia el cos, que s’obria com una flor en el seu coll daurat. En contemplar la visió d’aquella esmaragda viva que resplendia al sol, Petrarca no pogué moure’s de lloc: el seu cor i el seu esguard quedaren fixats per sempre en Laura d’ençà aquell 6 d’abril de 1327.
(extret de Sojorn a La Fontaine de Vaucluse)

Fontaine-de-Vaucluse

Des d’Avinyó, pelegrinem fins a la Font de la Vallclosa, on, tants dies i tantes nits, Francesco Petrarca va asseure’s a meditar sobre l’alfa i l’omega de l’existència. L’indret, que encara desprèn, voluptuosa, l’aura màgica que va encisar el poeta nascut a Arezzo, és ferèstec i de dimensions colossals. Avui se’ns apareix amb la bellesa tardoral que transforma la vegetació en or i foc. Contemplant el centre obscur de la font amagada en la roca viva, escoltant la remor quieta de les aigües de l’origen, Petrarca, transit d’amor i de dolor, fugia de Laura i trobava Laura en la diana de la llum líquida i nocturna que només ell podia veure. Immergit en el misteri de la font, Laura esdevenia símbol de la Dama, el Poema, el Camí.
(extret de Sojorn a la Font de la Vallclosa – 30 d’octubre 2010)