Ahir vam anar a veure la pel.lícula Bright star, que recomano, amb guió i direcció de la reconeguda cineasta Jane Campion. En forma de balada i amb unes imatges d'extraordinària bellesa plàstica s'explica la història de l'idil.li del poeta anglès Jonh Keats i Fanny Brawne.
L'any 2005 vaig ser a Londres i vaig visitar la casa on havien viscut, ja que eren veïns. La visita va ser motiu d'una relectura més atenta dels poemes del jove mort de tuberculosi a Roma, on és enterrat.
Amb motiu del bicentenari del poeta Manuel de Cabanyes, vaig escriure el text que reprodueixo aquí sota. Les semblances entre els dos poetes són grans, i vist el film de la Campion, penso que fóra ben encertat que algú de casa nostra s'atrevís a narrar cinematogràficament l'idil.li del jove Cabanyes amb Antònia Ynglada.
El poeta Manuel de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú,1808-1833), de qui enguany celebrem els dos-cents anys del seu naixement, i John Keats, el gran poeta anglès (Londres, 1795 – Roma, 1821), van morir a la mateixa edat, vint-i-cinc anys, i de la mateixa malaltia, la tuberculosi.
Però hi ha més semblances entre ambdós poetes.
Cabanyes i Keats van ser molt precoços a l’hora d’escriure. L’un i l’altre aviat van demostrar una gran maduresa personal que va desembocar en l’expressió d’una intel.ligència poètica de gran abast que els ha fet passar, amb excel.lència, a la història de la literatura.
Tot i que les etiquetes engavanyen, simplifiquen (la creació artística afortunadament sempre se surt dels límits), es considera John Keats com un precursor de l’esteticisme romàntic.
Pel que fa a Manuel de Cabanyes, per a uns és un poeta neoclàssic; per a altres, un precursor del romanticisme peninsular i, encara, en el nostre àmbit lingüístic, “un poeta modern d’ànima catalana”, com diu Alfons Maseres, ja que Cabanyes va escriure en castellà, la llengua de prestigi literari de l’època, tot i “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma estranjero”, tal com escriu en l’Advertencia amb què s’obre el seu únic llibre publicat, Preludios de mi lira.
La Renaixença de la llengua i cultura catalanes precisament no va tenir el seu primer gran reconeixement públic fins el 1833, l’any mateix de la mort del poeta.
Cal retenir la denominació de romàntic, amb tot el que aquest terme pot incloure, sense esgotar-lo. El romanticisme, com s’ha dit, “va encarnar uns valors i una rebel.lia que avui conserven tota la seva vigència perquè són universals: la lluita per la Passió, la Veritat i la Totalitat”.
El romàntic viu la història humana en la seva pròpia història: “!Ay! !De mi triste juventud, oh Cintio,/ cuál se arrastran inútiles los días/ y sin placer!”, escriu Cabanyes.
El romanticisme era –és!- un estat d’ànim, una manera de viure. “Per a mi, les altes muntanyes són un estat de l’ànima”, va escriure Lord Byron. En l’Advertimiento als Preludios de mi lira (llibre publicat a la primavera de 1833), Manuel de Cabanyes esmenta aquell “noble lord” anglès de qui reprodueix un fragment del seu poema Don Joan. Per la seva part, Lord Byron (en la imaginació col.lectiva, tal vegada l’arquetipus de poeta romàntic més ben dibuixat), en un principi no va rebre de grat els primers poemes de John Keats, tot qualificant-los (potser per gelosia) “d’espècie de masturbació verbal” per la seva fertilitat imaginativa impulsada per una gran força interna. Després, fent justícia a la vàlua de Keats, se’n va desdir.
John Keats, tot i les lògiques vacil.lacions inicials, se sentia molt segur d’ell mateix. Cabanyes també va mostrar una gran seguretat en ell mateix. I és que entre les característiques del moviment romàntic cal destacar l’emergència de la individualitat, de l’afirmació de la personalitat com a factor creatiu associat al desig d’independència, al lliure pensament. Es diu que la millor biblioteca romàntica la portem a l’interior de cadascú.
“Vull escriure amb independència” afirmava John Keats en una carta al seu editor (8 d’octubre de 1918). I Manuel de Cabanyes obre el seu llibre amb un poema que titula La independencia de la poesía, sens dubte un dels seus poemes més significatius i més moderns, ja que llegit amb ulls actuals no ha perdut actualitat.
No escau a la naturalesa d’aquests poetes el fet de “potinejar” les paraules, com escriu Keats, ni les virtuts de les quals es “venen a ningú”, com afirma Cabanyes. Intrèpids mentalment i tan lliures espiritualment com se sentien (“Y a qué mi puro espíritu sucias carnes vestir”, escriu Cabanyes), no van témer fracassar en el món.
Pitjor hauria estat no escriure i prendre el te còmodament, com es desprèn de les cartes de Keats (en opinió d’Eliot, les més notables i importants que hagi escrit mai un poeta anglès i que contenen ben poques afirmacions sobre la poesia que no siguin encertades). En els seus àmbits respectius, Keats i Cabanyes es van mullar a desgrat de les ires, personals i polítiques, que van provocar, i que, segons com, encara duren. La veritat no es pot dir sense pagar penyora, avui i sempre (Blake considerava la veritat de la imaginació poètica com el poder diví del qual prové tot, i Keats la creia la realitat última).
A més de la devoció per Grècia i Roma (Keats escriu el poema Sobre una urna grega, i Cabanyes es mira en l’espill d’Horaci, parla de les conquestes del Macedoni i de la filosofia de Plató), una altra circumstància, aquesta de caire personal i que va repercutir en la seva creació artística, agermana encara els dos poetes: la relació amorosa de John Keats i Fanny Brawne, la seva veïna a la casa de Hampstead, al nord oest de Londres, i l’amor que Cabanyes va professar a Antònia Ynglada, una jove vilanovina com ell.
Fanny Brawne va inspirar a Keats el poema narratiu La vigília de Santa Agnès (The eve of St. Agnes), i Antònia Ynglada va inspirar a Cabanyes el poema que duu un títol ben enigmàtic: A***, la famosa “celeste virgen” a qui el poeta demana perdó. Assabentat de la seva tuberculosi, John Keats va considerar impossible el matrimoni amb Fanny i va fugir a Roma, on va morir. En el cas de Manuel de Cabanyes, la llegenda reporta el no consentiment dels pares de la jove Tona a la seva relació amorosa. Però en el poema que li dedica a ella, Cabanyes emplaça a trobar-se amb l’estimada, després de la mort, “entre els àngels que entonen himnes sacres al Senyor”.
(publicat a Quaderns de patrimoni del Garraf, número 9 /Novembre 2008, amb motiu del bicentenari del poeta Manuel de Cabanyes)
L’hinduisme anomena Kali-Yuga, o Edat Ombrívola, els nostres temps que fa milers d’anys que duren. Els temps còsmics qui els sap comptar, ja que els grecs antics ja parlaven de la seva època com l’Època del Ferro que enyora una època esplendent i harmònica: l’Època d’Or. Estem parlant d’una imatge simbòlica que en la nostra cultura uns anomenen Paradís, altres Jardí de les Hespèrides.
