Addictes a l'amor

L’addicció és una patologia, més o menys maligna, sobretot per qui la pateix. L’addicte experimenta la tirania, el dolor i la insatisfacció constant que li causa l’addicció. Sovint desconeix el motiu, l’arrel d’aquesta ànsia. L’addicció vindria a ser com llançar aigua en un pou sec, que la xucla immediatament. L’ànsia no s’assacia ni tan sols de forma momentània. L’arrel de l’addició es troba en el subconscient. Portant l’arrel de l’addicció a la consciència comença a cessar la insatisfacció que porta una vegada i una altra a repetir la mateixa conducta.

De la mateixa manera que hi ha addictes a l’alcohol o a algunes substàncies químiques, hi ha addictes a l’amor. L’amor no com a la més alta expressió de les relacions humanes, que deixa lliure a l’ésser, sinó com a substitució del propi ésser. El nostre ésser mai no l’hauríem de delegar a ningú. No podem ni devem ser a través dels altres, sinó que hem de ser amb els altres. L’addicte a l’amor és depenent, és per això que és una patologia. Tot el que podem necessitar íntimament ho hauríem de poder extreure de nosaltres mateixos. Els altres no ens han de fer feliços. Només quan som nosaltres mateixos és quan podem estimar de forma adulta, madura.

En el llibre Amor y dolor en la pareja (Kairós), la seva autora, Carmen Durán, dedica un capítol sencer a parlar d’aquests amors que no ho són. Psicòloga, psicoanalista i filòsofa, Durán dissecciona les complexes relacions de parella, començant pel començament, és a dir, analitzant els vincles afectius desenvolupats durant la infantesa, i que tanta repercusió tenen en les relacions de la vida adulta.

Com passa amb les addicions de tota mena, l’addició a l’amor no es produeix a nivell racional. Diu Durán que aquesta atracció que s’encarna en una persona concreta moltes vegades no està s’acorda amb els nostres desitjos conscients, però quan tenim actituds addictives cridem aquesta persona, la volem a prop tant sí com no. Aquesta compulsió sembla incontrolable i aliena a la voluntat. Encara que racionalment es tingui clar que aquesta relació fa mal, que no convé, l’emocionalitat ens traeix i ens posa en els seus braços.

Això explica tantes relacions tòxiques, com es diu ara. Una relació de parella són dues persones. En aquest tipus de relacions es donen polaritats extremes. Escriu Carmen Durán: De la mateixa manera que els addictes a l’amor se senten atrets pels addictes a la evitació (és a dir: als qui no es volen comprometre, als qui fugen tan bon punt han consumat el desig), aquests se senten atrets pels addictes a l’amor.    

La literatura, gran enformadora d’arquetips, ha creat figures colossals per mostrar aquesta patologia tan vella com el temps. La figura de Don Joan entra en aquest esquema. Don Joan, insaciable consumidor amorós i, alhora, evitatiu del compromís amb una altra persona) necessita amants que siguin addictes a l’amor, és a dir, amants obnubilades que quedin atrapades emocionalment en un amor que no és amor. Ja sabem com n’és, de seductor, Don Joan, que fa veure garses per perdius. Aquesta persona evitativa té una por horrorosa a la intimitat, l’espai on creix i madura l’amor de la parella. Ara bé, en descàrrec de Don Joan i la seva amant –no Donya Inès, que trenca el motlle d’amant absorbida per esdevenir ella mateixa-, direm que molt sovint aquestes actituds han estat gestades en la més tendra infantesa, quan l’infant se sent desatès en l’àmbits dels afectes. Això no obstant, esdevenir adults és cosa nostra. De manera que si advertim que repetim massa el paper de Don Joan (o de Donya Joana, que també n’hi ha), en les nostres relacions, o el d’amant abduït o abduïda, alerta, i mirem de sortir d’aquest laberint de l’amor que no ho és, i que tant de dolor ens causa, tant si en som agents actius o passius.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 d’abril de 2014. La imatge que il.lustra aquesta entrada està presa al museu d'Atenes, setembre de 2013)

Blau de nit: la llum de l'ombra, enllà del temps, a Praga

Blau de nit: la llum de l’ombra, enllà del temps, a Praga

Hi ha moltes maneres de viatjar, totes ben lícites si bé no pas igualment enriquidores o, almenys, innòcues per al país visitat. Una de les més estimulants en tots sentits, si no la que ho és més, és aquella en què el viatger és mogut per una necessitat vital de coneixement, per una avidesa contemplativa que cal nodrir físicament amb els sentits de l’ànima: hom ha de palpar allò que de manera nebulosa s’havia pressentit, ha de poder aspirar l’aroma, l’atmosfera d’altres maneres de viure, ha de sentir i escoltar com la vida també pot bategar —a grans trets—, d’una altra forma, i créixer amb el sacseig de noves sensacions.

En el món contemporani, com ja sabem, tot plegat resulta cada vegada més complicat i difícil d’assolir, cosa en certa manera comprensible si es té en compte que és la moneda de canvi que cal pagar per l’anomenat “progrés”. Si bé les coses podrien rutllar d’una altra manera, el cert és que a causa de la universalització d’uns estàndards tecnològics que desemboquen en una uniformització de les maners de viure, tot tendeix a assemblar-se cada vegada més, el pols vital es massifica, i els pobles van perdent la seva específica personalitat, l’empenta secular de la seva ànima, el batec de la seva cultura popular.

Ara bé, també s’ha de dir que enmig d’un tal magma, els senyals del passat i del present, de manera paradoxal, mai no havien estat tan a l’abast, mai no havien brillat amb una tal intensitat per a tots aquells que assagen de discernir-ne l’influx. Això sí: qui s’hi posi ha de ser un tipus de persona amb força capacitat d’abstracció, amb una sensibilitat ben esmolada, ha de ser una mena de gent que tingui aquella ànima que tenien els antics viatgers, gent capaç de cercar en un lloc real allò intangible —simbòlic—, que s’ha anat sedimentant en l’esforç,  en la lluita quotidiana, en la claror interior de passades generacions, i també en el tedi o en la tenebra insondable de l’odi i del no-res.

És aquesta dualitat de llum i de foscor, el que conforma la realitat oculta de les persones i dels llocs, de la Història, el que va a buscar i el que ens ofereix, de manera molt personal —passada, amb intencionalitat estètica, pel tamís del seu art— la Teresa Costa-Gramunt tot al llarg de la seva carrera literària, i, especialment pel que fa als textos que segueixen l’esquer d’un viatge, ens ha ofert, si no me’n deixo cap: Noviluni a Washington, Santuari grec, Sojorn a Roma, London, Alba i cendra a París, i ara mateix el Blau de nit a Praga...

I és que, de retorn a la llar, i quan semblaria que ja el viatge ha passat riu avall i ben aviat, segons com —enmig de la pressa frenètica—, només n’ha de romandre una certa mena de vernís epidèrmic, a l’espera de percaçar noves allaus d’imatges, en el cas de la Teresa, i de tot aquell qui deixi reposar les vivències, filtrades i depurades pel silenci i el posterior tamís de la creació artística, és quan es perfà de debò el viatge, quan hom se’n fa càrrec en la fecunda immobilitat de la contemplació i  de la reelaboració estètica.      És aleshores quan una nova dimensió s’ofereix als nostres ulls i, a voltes, fins i tot amb noves companyies que, des d’altres disciplines artístiques, donen una nova dimensió a les vivències. Es pot entaular un diàleg amb el dibuix o la pintura, o amb el gravat, per exemple, com en el cas de la nostra poeta, la qual ens presenta, simultàniament al llibre, una selecció de poemes de diverses obres seves i una part de l’obra i dels creadors amb qui ha treballat al llarg del temps. En aquest cas, es tracta d’Adelaida Murillo, Joaquim Budesca i Conxa Ibáñez, tres personalitats que si bé són prou diferents entre elles, tenen a primera vista, com a tret comú, un deler de contenció estètica que les mena a interpretar i aprofundir la densitat essencial dels poemes. La via directa amb què les arts plàstiques poden suggerir i alhora concretar gràficament una temàtica és d’allò més estimulant... S’obren noves perspectives que van més enllà o complementen les imatges i les sensacions que es fa el lector, que és també sens dubte la mateixa poeta, un cop dóna per enllestit el seu text, el qual és l’origen posterior d’una obra plàstica. Els mons, d’aquesta manera, dialoguen entre ells i van trenant un nou llenguatge fet a la mida de cada recreador, de cada observador que hi sàpiga dedicar un esforç i una sensibilitat com a mínim semblants a les que hi varen esmerçar els seus primers creadors.

He buscat com esdevenir una mena de fanaler (...) que, tot encenent llums, sigui capaç de connectar literàriament l’instant de percepció sensible de les coses amb l’esperit que les anima, ens diu l’autora en el petit assaig previ del seu Blau de nit a Praga. Ens fa saber  que es vol impregnar de la llum —les llums—, d’aquesta ciutat, la diürna i la nocturna en el seu tàlem, que  evoquen tan com invoquen la Llum aquí blanca i allà blava: figures lumíniques tant de la realitat que vivim com de la realitat que ens sobrepassa.

Aquesta llum que ens sobrepassa només pot ser copsada si estem atents i som conscients  (Llum blanca) de la realitat que vivim (en aquest cas, l’excepcionalitat del viatge). Cal tenir, doncs, sempre, la sensibilitat ben predisposada, l’esperit ben viu: això és el més important.

En el primer poema, titulat significativament Blau de nit a Praga, i que dóna el to general del llibre, la percepció de la poeta es troba a punt per copsar l’esperit del vent, que ho fa moure tot:

                                              

                                               Blau de nit a Praga

                                   Amb burí de mercuri grava espirals a l’aire

                                   l’ esperit del vent que infla els tendals,

                                   es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues,

                                   tempera el vespre ardent.

 No sols  ho fa moure tot físicament quan diu que infla els tendals, sinó que amb burí de mercuri, d’innegables ressonàncies alquímiques  en ser fluent i transformador com a líquid, i en suggerir estabilitat i  coneixement per la seva densitat, grava espirals a l’aire i, en comunió sensual amb les persones es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues, ja que és estiu i, al capdavall, tempera el vespre ardent. La temprança dóna accés al blau de nit, que no és un blau amb el negre de la negació sinó de la nit, és a dir de la intuïció, de la ment lliurada a l’inconscient i al magnetisme dels astres, de la interiorització del somni, i de la serenitat simbòlica que correspon al color blau (que és, per Bachelard, l’obscuritat esdevinguda visible, segons recull Juan Eduardo Cirlot al seu Diccionario de símbolos).

                                   El blau de nit es vessa com aigua celeste

                                   en els pinacles de l’església de Týn,

                                   nau de pedra oferta al misteri.

Misteri que és motiu permanent de curiositat i aliment de l’esperit, d’oferiment de l’esforç (nau de pedra) i de l’assossec de l’ànima:

                                   Només a la sereníssima Venècia he vist

                                   un ultramar com aquest,

                                   que pren en els seus braços

                                   l’or de les pomes del Paradís.

Aquest blau d’ultramar, aquest oceà de la profunditat de la nit (expressió de l’inconscient), és l’escenari on la contemplació interioritzada de la realitat del dia es fa seves  (pren en els seus braços), les experiències, els moviments de la realitat solar de la jornada: l’or (aspecte místic del sol, del coneixement, segons consigna Juan Eduardo Cirlot) de les vivències, la sensualitat individualitzadora de les pomes del paradís, que és assolida en el moment més inefable, tot just en escriure el poema. Veiem, doncs, com un símbol major de l’obra  (i gosaria dir, fins i tot, de la poètica de Teresa Costa-Gramunt), que en aquest poema inicial, programàtic, és el blau de nit, fa de detonant que descabdella tot un món que, en espera recòndita, es trobava ja en el subsòl de la memòria bo i esperant de ser fecundat amb nous estímuls.

En aquest sentit, la poeta es projecta, fragmenta el seu ego en tot d’artistes, de personalitats, i també de gent anònima, que es fa seus i que acreixen empàticament la seva percepció: Kafka, especialment, i d’altres escriptors txecs com Bozena Nemcová,  escultors com Matthias Braun, les dones de la sinagoga de Maisel, alquimistes, orfebres del carrer de l’Or, filòsofs, músics com Mozart, Antonin Dvorak i Smetana, figures mitològiques com Faust o les tres Gràcies, amants anònims, el rabí Löw (que creà el Gólem), Bohumil Hrabal, i d’altres personatges anònims.

Us convido, doncs, a descobrir, a extreure i fer-vos vostra la llum (que de vegades, per contraposició, es desprèn de l’ombra) que  ens és oferta en tots i cadascun dels poemes d’aquest Blau de nit a Praga. És un esforç que us farà sentir més rics, que us farà sentir acompanyats de múltiples veus, de la meravella de múltiples presències. Entre d’altres, com ens diu la poeta en el fragment final de l’últim poema del llibre:

                                   Cal posar-se mans a l’obra

                                   i treballar a mesura

                                   de la geometria que tens a l’abast.

                                   No renunciïs abans d’hora per por.

                                   El món és dels valents

                                   ―diu el meu pare.

                                   Ésser bell és això.

Francesc Pasqual i Moster

Vilanova i la Geltrú, abril del 2014

(text que va llegir el poeta Francesc Pasqual i Moster a la presentació de Blau de nit a Praga a la biblioteca Cardona Torrandell, de Vilanova i la Geltrú, la passada revetlla de Sant Jordi, 22 d'abril de 2014. A la imatge, el rellotge de Hanus)

Ex-libris Any Vinyoli

A la imatge, col.lecció de sis ex-libris inspirats en versos de Joan Vinyoli. És la meva contribució a l'Any Vinyoli i al XXXV Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014, en el marc del qual seran presentats.

Bona Pasqua!

Al voltant del migdia ens truca com cada any la Maria Teresa Papageorgiu, la nostra amiga grega (la vam conèixer fent cua per veure l'exposició Cézanne al Gran Palais, de París), per felicitar-nos la Pasqua. M'explica que allà la fòrmula de felicitació és: Jesús ha resuscitat, i la contestació: Sí, Jesús ha resuscitat. 

En la imatge: Dona amb ram, de l'artista mèdium, o de la mèdium artista, Josefa Tolrà. Es va fer una exposició de la seva obra tan sorprenent com ho és la seva història vital, a Can Palouet, Mataró (desembre 2013 - març 2014). El catàleg és una joia.

Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014

Els ex-libris, si no són tan antics com els llibres, inclosos els incunables, poc se’n falta. En el número 50 de la revista Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes, publicada el 2012, hi ha un article dedicat a l’ex-libris de Cristòfor Colom, una signatura manuscrita trobada a la Cosmografia de Ptolomeu, que es guarda a l’Acadèmia d’Història. En dóna notícia la seva directora, Carmen Manso Porto.

Sembla que Cristòfor Colom va manejar aquesta Cosmologia abans de començar el seu primer viatge que va donar com a resultat el descobriment de les Índies Occidentals, el 1492. Aquest article s’acompanya d’aquesta signatura, que Colom feia servir per autentificar els seus escrits, a fi i efecte que els lectors la poguem visualitzar. Signatura de la qual Carmen Manso fa una interpretació. També l’escriptora Maria Carme Roca fa una interpretació d’aquesta mateixa marca de biblioteca al seu recent llibre publicat, L’enigma Colom (Columna), que no desvetllaré per no obrir la capsa de Pandora d’aquest i altres enigmes del relat.

El món de l’ex-libris és fascinant. Col.leccionistes d’ex-libris, bibliòfils, artistes, historiadors i estudiosos de les arts gràfiques en general, comparteixen la fascinació pels ex-libris, que a més de ser marques de  biblioteca, la majoria són petites obres d’art.

Per acostar-vos a aquest univers de la gràfica, ara teniu una oportunitat d’or. Una exposició d’aquestes meravelles, amb el títol Ex-libris i exlibristes, es pot veure a partir del dia 3 d’abril al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona amb motiu del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes de la Fisae (federació d’associacions d’exlibristes de tot el món). Aquest esdeveniment de significativa rellevància en aquest àmbit de la gràfica, tindrà lloc del 22 al 28 d’abril a la població de Vila-seca (Tarragona).

 Altres exposicions per visitar amb motiu d’aquest esdeveniment és la dels ex-libris dedicats al cavaller Sant Jordi, que es pot veure al Pati del Palau de la Diputació de Tarragona a partir del dia 10 d’abril. I la d’ex-libris xilogràfics, que es pot veure al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona a partir de l’11 d’abril.

A partir del 15 d’abril, al Museu de Reus també es pot veure l’exposició dels ex-libris dedicats a l’escriptor jueu alemany Walter Benjamin, mostra que a partir del 2000 ha itinerat per tot Espanya. Són ex-libris imaginaris, és a dir, que no tenen la funció de marcar els llibres de cap biblioteca. Són un centenar d’ex-libris realitzats en homenatge al filòsof Walter Benjamin, que tantes pàgines va dedicar a la creació artística. Són tots realitzats a la mateixa mida: 20x20cm., i exclusivament amb els colors negre i vermell. La mostra compta amb obres de Tàpies, Chillida, Subirachs, Brossa, Clavé, Cuixart, Casamada, Canogar... i molts d’altres artistes plàstics. Com a dissenyadora d’ex-libris vaig participar en aquesta iniciativa artística d’Alain Moreau i Joan-Lluís de Yebra, en la qual es pot trobar dibuixos, gravats, fotografies, collages, obres en tècniques mixtes, dissenys gràfics...

Com els estils pictòrics, els dissenys d’ex-libris mostren el pas del temps. De manera que actualment no és rar veure ex-libris realitzats amb tècniques digitals. Amb tot, els col.leccionistes són bastant conservadors, i continuen preferint les tècniques tradicionals, com la xilografia i el gravat calcogràfic. (Per a més informació: www.ex-libris.cat)

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’abril de 2014)

Desig de plenitud

Cap ésser humà no pot satisfer un desig de plenitud que només està en la nostra imaginació. Acostumem atribuir a la persona estimada el poder de fer-nos feliços, la qual cosa només depèn de nosaltres mateixos. En realitat, el que la persona estimada ens garantitza és la insatisfacció, tan necessària per viure que en resulta un motor formidable! Si fóssim complets i feliços de manera absoluta no necessitaríem res, i el desig no tindria objectiu… Així, doncs, en el nostre inconscient, que mana més del que ens pensem, l’estimat o l’estimada compleix una funció, que és la d’organitzar, si es pot dir així, una pulsió de vida. Hi ha d’haver equilibri, però, entre el desig i la frustració. Necessitem aquest equilibri per mantenir-nos psíquicament sans i estimulats per a la vida. 

(a la imatge, platja de Sitges)

Sóc

Sacerdotessa i temple

sóc,

deessa i mortal

sóc

abans de la vida

i abans de la mort,

sóc la que sóc.

(poema inèdit. A la imatge, rostre de Kóre, Museu d'Atenes)

Locutores

La meva tia Angeleta, germana de la meva mare, tenia una vocació secreta per a mi. Bé, secreta no, ja que m’ho va dir més d’una vegada. Li hauria agradat que fos locutora de ràdio. Tens la veu clara, recites bé i no t’entrabanques gens a l’hora de llegir! Faries una bona locutora -em deia.

En el temps de la meva infantesa, la ràdio era el mitjà de comunicació més universal. Com a oient em fixava en les veus de les locutores. Hi havia veus femenines que m’agradaven més: eren les que musicalment parlant corresponen a la veu de contralt. De la mateixa manera que parlem amb els gestos, també parlem amb la veu, i els matisos més baixos donen profunditat a la dicció. En aquella època sense televisió, la veu havia d’invocar les imatges del relat radiofònic, i a fe que hi havia locutors i locutores que ho aconseguien amb les seves veus plenes de color!

Tot un art, la locució, que moltes vegades va ser après de manera autodidacta. Molts locutors i locutores de la primeria de la ràdio, i encara molts anys després, van fer-se mentre aprenien l’ofici. Aviat es compliran els noranta anys de la primera emissió radiofònica a Ràdio Barcelona, el 14 de novembre de 1924. Al cap de pocs anys van anar apareixent emissores de ràdio per tot el territori català.

Des del primer moment, les dones van posar-se darrere el micròfon per donar veu a les notícies, conduir programes musicals, gravar anuncis, actuar en les novel.les radiofòniques, fer entrevistes. D’aquestes pioneres en el món de la ràdio a Catalunya, de les quals cal fer-ne no només memòria històrica sinó també homenatge pels reptes que van haver de superar, en parla Sílvia Espinosa al seu llibre (fruit de la seva tesi doctoral llegida el 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona) Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya (Albertí editor).

Vilanova i la Geltrú, amatent als aires d’aquells anys vint, creatius, avanguardistes, va ser un dels indrets catalans on de seguida va aparèixer una emissora de ràdio. La primera locutora –i en plantilla!- de Ràdio Vilanova i la Geltrú, EAJ-35 va ser Núria Fraire. Hi va arribar el 1933. Només tenia 16 anys, quan va començar. Radiàvem principalment al vespre. Els meus amics es posaven a les Rambles a sentir-ho, doncs hi havia altaveus… Una vegada, juntament amb el locutor Serra-Novas, Núria Fraire va sortir a fora de l’emissora per retransmetre per tot Catalunya, endevineu què: el Carnaval de Vilanova del 1936, i des del balcó del Foment!

Una altra locutora vilanovina ressenyada per Sílvia Espinosa és Candelària Simón, que va arribar a l’emissora un any més tard que Núria Fraire. Hi va entrar per fer-se càrrec d’un programa femení, on tant es recomanaven cosmètics miraculosos com es pretenia endevinar el futur. Sembla que Candelària Simón tenia dots telepàtiques. Tothom tenia consciència que es trobava davant d’un cas enigmàtic, relata Xavier Garcia en la seva crònica de la vida de Ràdio Vilanova.

Després del 1939, en època franquista, la veu femenina de Ràdio Vilanova va ser Carmen Fernández Olivella. Jo llegia, ja m’ho donaven fet. Jo no escrivia cap guió, diu Carmen Fernández. Als anys quaranta i cinquanta, les emissions de Ràdio Vilanova eren bàsicament musicals, sobretot de discos dedicats, ràdioteatre i programes de beneficència. Carmen Fernández, després de vint-i-dos anys de locutora oficial, va deixar la ràdio per casar-se. Tenia quaranta-dos anys. Els qui la van conèixer asseguren que va ser una gran professional. Aviat bufarien nous aires, a la ràdio i a tots els mitjans de comunicació. Però aquest és un altre relat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 d’abril de 2014)

Ensenya'm

No sé si en sabré dir res

d’unes aigües per les quals no he navegat.

No sé si en sabré dir res

d’una música de la qual no en conec el so.

No sé si en sabré dir res

d’un instant de llum

de la qual encara no m’han arribat les clarícies.

En el fil musical sona Bach;

encomana una sensació d’aurora, d’inici,

de descobriment.

Davant per davant,

assegudes en una taula

on el sol d’octubre dibuixa tants enigmes,

ensenya’m, Àgatha,

la cançó d’una font desconeguda

que brilla com una llàgrima oculta

en el teu cel interior.

Aquest és el poema que llegiré avui, al Casal del Metge, on es presentarà el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (Viena edicions). Hi hem col.laborat 150 poetes. Els drets d'autor es destinaran a entitats de Catalunya i les Illes Balears que donen servei a les persones amb autisme i les seves famílies. La idea ha sorgit del Projecte Àgatha, un grup d'escriptors decidits a treballar per sensibilitzar la societat sobre l'autisme. www.facebook.com/projecte.agatha

Joan Vinyoli, mag

Enguany commemorem el centenari de Joan Vinyoli, que coordina l’escriptor Jordi Llavina. Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol del 1914. L’objectiu és fer popular la seva obra, que sigui més coneguda. Ho va repetir el mateix Llavina en la xerrada que sobre l’obra vinyoliana va donar el passat 19 de març a la biblioteca Joan Oliva: Vinyoli no és prou popular per la importància que té. Vinyoli, que va traduir Hölderlin, Nietzche i Rilke, és un poeta enorme que no és prou conegut ni gens reconegut. L’Any Vinyoli ha de servir per donar visibilitat i situar en el seu nivell una obra poètica que, com totes les grans obres artístiques, supera els límits del temps.

L’acte central d’aquest centenari tindrà lloc el 3 de juliol, quan s’inaugurarà a Santa Coloma de Farners (el poeta va passar-hi diversos estius de la seva infantesa) l’Espai Vinyoli a la Casa de la Paraula, com a centre d’estudi de la seva obra. En aquesta mateixa població se celebrarà el Festival de Poesia Domini Màgic. El títol no és balder, ja que respon al títol d’un llibre de Joan Vinyoli, Domini Màgic (1985).

Josep Palau i Fabre es reclamava alquimista, Joan Vinyoli és mag. Són termes veïns. Mags i alquimistes tenen en comú convertir el plom en or, la màxima graduació, la màxima puresa del metall, encara que els materials emprats en l’atanor sovint no siguin pas les pomes del Paradís sinó el dolor més punyent, la desolació, la desemparança, i una terrible set existencial per un bé perdut.

En l’atanor de la poesia tota transmutació de la matèria prima és possible. Però cal sentir-se cridat a aquest treball i cal voler-lo fer, ja que és ingrat. ¿Qui dóna tant de temps i tanta energia i sense paga a una cosa tan aparentment inútil com la poesia? Perquè la poesia necessita tota una vida per fer-se, any rere any, collita rere collita. Tot es fa vinya/ tot es fa raïm, deia Rilke, i Vinyoli ho recull gairebé com a divisa en un dels epílegs inclosos a Domini Màgic.

El poeta és l’adob dels seus propis poemes: tots els materials, fins i tot els somnis, hi fan cap. Així obren alquimistes i mags. Que ningú no cregui, però, que la màgia és fer sortir alguna cosa de no-res. La màgia és transformació, com quan una granota es converteix en un príncep, perquè, qui d’amor s’abriga/ puja l’esglaó/ que el deixa a l’artiga/ del saber major, escriu Vinyoli a Si de nit, un dels poemes de Domini Màgic.

     Amor i saber major (que no és només erudició ni un gavadal d’informació, sinó coneixement directe, il.luminació) són equivalents. Res no es coneix íntimament si no és apropant-lo al cor fins a confondre-s’hi, fins a esdevenir aquesta flama, fins a esdevenir aquesta llum.

Joan Vinyoli, que va convertir la seva vida en consciència com també va fer Rilke, va escriure un llibre de rara i lluminosa bellesa, un llibre místic, amorós, de ressonàncies lul.lianes: Llibre d’Amic (1987). He llegit tantes vegades aquest poema i l’he dit tantes vegades de cor: Cercàvem or i vam baixar a la mina./ I la foscor s’il.luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la nit. En el pròleg que acompanya aquest llibre, escriu Segimon Serrallonga: (…) Vinyoli posseeix una poètica salvadora (…) Qui no li reconeix la qualitat lírica dels grans és perquè s’esforça a tenir els ulls clucs. Certament es pot dir l’amor-saviesa, el seu poder salvífic, amb altres paraules, però no millor.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de març de 2014)

Presentació de Blau de nit a Praga a Vilafranca del Penedès

El passat divendres, dia 21, la professora Anna Ruiz Mestres va presentar Blau de nit a Praga al Centre Artístic Penedès L'Agrícol. A continuació reprodueixo les seves paraules:

Bona nit, benvinguts, gràcies per ser aquí. Ens retrobem per presentar un nou llibre de la Teresa Costa-Gramunt, Blau de nit a Praga; abans, però, de dir-vos res del llibre, us vull demanar que penseu, que evoqueu en el vostre interior aquesta ciutat que molts heu visitat, que molts la voldríem visitar.... aquesta ciutat que té pintura, poesia, filosofia, història... aquesta Praga que és una ciutat on la realitat i els somnis es confonen. Diuen els que hi han anat que visitar la ciutat de Praga és com visitar un conte de fades, com viatjar en el temps i aturar-se en èpoques passades, amb castells, palaus, ponts; però que també significa visitar la història més recent, el passat fosc de la bella Europa.

Praga va ser estimada per molts artistes i de manera especial per grans músics... la música dels violins i dels violoncels omplen els versos de la Teresa com omplen els carrers de Praga. Per això avui introduirem aquesta presentació de Blau de nit a Praga amb la música dolça i suau del violoncel. Escoltarem fragments de Bach i de Pau Casals que ens interpretarà la Maria Cuyàs, de l’escola de Música de Vilafranca.

Gràcies.... Encara no presento el llibre. Abans voldria reflexionar sobre la simbologia del blau, el color que ha  tenyit els versos de TC evocant Praga.

El blau:

És un color molt apreciat, quasi tota la simbologia associada al blau és positiva. L’autora ho sap perquè ho ha estudiat. En el pròleg esmenta l’estudiós Alois M. Haas. En el seu llibre Visió en blau, Haas parla d’una mística i d’una espiritualitat europea que l’art i la literatura medieval representaven a través del blau. Per això l’autora juga amb el blau en els seus versos, crec que l’autora no deixa res per lligar, per relacionar. El blau, deia, és un color que transmet confiança i sinceritat, tranquil·litat, que anima a la conversa amable. És símbol de fidelitat, d’esperança, de fe. El blau marí, el de la nit, el fosc, suggereix lleialtat, però també autoritat, sovint relacionat amb la reialesa, com més fosc més s’associa a la riquesa... pedres com els safir o el lapislàtzuli en són un testimoni. Suggereix també bona educació, rang social elevat, estabilitat, dignitat, poder, èxit. Per una altra banda, el blau es considera un color protector; a les cultures orientals pintar les portes de les entrades de les cases de color blau protegeix dels esperits malignes.

Deixem-nos transportar, doncs, per la màgia del blau.... (passar el POWER POINT)

Blau de nit a Praga:

Tots sabeu que la Teresa té un llarg currículum literari que va des de l’assaig, la pintura, la novel·la, el relat breu, els ex-libris... l’avala la publicació de més d’una quarantena d’obres en tots els àmbits; però per mi la Teresa és una de les millors veus poètiques d’aquest primer quart de segle XXI. Cada vegada que llegeixo un nou llibre seu, en gaudeixo més, i més l’admiro.

Blau de nit a Praga, és un llibre de 34 poemes que giren al voltant de la ciutat de Praga, evidentment, però per a mi són una mirada profunda, espiritual, mística, literària, artística de la ciutat que supera abastament la del turista que corre fent fotografies d’una banda a l’altra a la recerca d’un record personal. Legítim eh!

Tot i que el llibre no es presenta dividit en diferents parts, de seguida s’hi aprecien els eixos que recorren els grans temes de l’obra literària de la Teresa: la dona, l’art, especialment la pintura, l’escriptura, la música i l’espiritualitat en el sentit més ampli de la paraula.

Ella escriu sobre la ciutat, ho domina, ja ho sabem... en té una bona mostra de llibres; diu ella que ho fa perquè les ciutats la provoquen i els poemes són una resposta.  Però el que vol, penso jo, és provocar el lector, sacsejar el seu món interior des de les pàgines del seus llibres.

Comencem la nostra presentació per les dones:

Les dones que us citaré totes són reescrites, retrobades, admirades... en el llibre de la TC

A la Casa de l’Unicorn de Praga hi vivia Berta Fanta i allà va acollir-hi la intel·lectualitat del moment: físics com Einstein i Francis, escriptors com Kafka, músics... tots participaven en debats sobre Hegel, Fichte, Kant... debats que el mateix Einstein omplia amb la música del seu violí... Berta Fanta va ser una dona que va omplir de llum blava aquesta Praga de principis de s.XX. Poeta ella mateixa, va donar un alt impuls alegre i digne a la cultura de la Praga del moment.

L’escriptora Bozena  Nemcová, de qui la seva obra mestra L’Àvia compta amb més de 350 edicions, és una de les novel·listes del país més llegides, més preuades; en els versos de la TC les seves llegendes es transformen en llegendes antigues recitades a la falda de l’àvia, àmplia i càlida com la vall...

La dona del quadre de Ticià, anomenada Dona davant l’espill, que es troba a la pinacoteca del castell de Praga, és la inspiradora d’un poema: “No t’equivoquis: no és coqueteria/que s’aparta els cabells/ amb gest airós i la cara neta.

I el femení de les imatges d’Alfons Mucha, aquest artista que va marcar pautes en l’Art Nouveau a París. Especialment cèlebres són els cartells que va fer per a l’actriu Sara Bernard mentre va viure a la ciutat de la llum; però també va dissenyar joies, catifes, decorats teatrals, va pintar parets de teatres i de palaus... sempre reflectint la imatge de l'etern femení a través de dames ricament vestides que tenien un alè del món clàssicm embolcallades de colors suaus, de gases, de transparències... Per totes elles, la TC diu: Ella és com un temple amb cel blau, / que s’obre al miracle, / al goig de viure que es desplega/ pels carrers de Praga.

L’espiritualitat:

En el famós pont de Carles hi ha l’estàtua de Santa Lutgarda, una de les grans místiques belgues del sXII. Als 25 anys ja era priora, càrrec que va abandonar per dedicar-se a la meditació... No se li escapa a la Teresa aquesta dona medieval que sanava amb les mans... Entenia diferents llengües sense conèixer-les, entre elles el llatí... Quantes dones no van ser acusades de bruixeria pels seus coneixements i per la seva saviesa innata! Diuen que levitava quan meditava i que si es centrava en la figura del Crist sagnava pensant en el seu martiri. Mireu com tot això s’escriu en el vers de la Teresa: Lutgarda esdevé un res en carn i ànima:/ dolça pregària que acaricia el trau immens.

És ampli el ventall de la vida espiritual i TC se serveix de Kafka per dir-nos que l’autor ha begut d’un calze que unifica totes les fes... i que un dia insuflà el Gòlem d’un alè vital. Voldria dir-vos que el Gólem, aquesta figura típica que ara compren tots els turistes quan visiten el barri jueu, diu la llegenda que, al sXVI, la va modelar el Rabí Löw, místic, talmudista i filòsof, amb la intenció de protegir els jueus que vivien al gueto de Praga; diu també la llegenda que amb una combinació de lletres segons la càbala, s’escrivia la paraula Déu i llavors el Gòlem cobrava vida i feia el que el Rabí li manava.

Quan l’autora visita la galeria de les dones a la sinagoga de Maisel, la reflexió agafa tocs de reivindicació feminista. El fet que les dones hagin d’estar lluny dels homes li fa dir: “Sempre són aquí dalt, apartades, em dol “diu ella. En el poema també es parla de la Shekinà, la Divina Presència o l’aspecte femení de Déu, que ens serveix per reflexionar que un home que no tingui en compte la seva part femenina no és un ésser complet, i a l’inrevés.

Les religions, doncs, esdevenen properes, sumen les unes amb les altres, no les veiem mai enfrontades en el món espiritual de l’autora. En l’obra que comentem hi conviu el judaisme i el cristianisme; fixeu-vos en els fragments de l’evangeli que recorren els poemes, escolteu: La taula parada com en el Sant Sopar.... o bé com vulguis anomenar la flama de la Pentecosta/ que desbrossa camins/ i no es fa estrangera a cap llavi.../ les pomes dels paradís... etc.

La seva Praga conviu amb el coneixement i respecte de tota forma d’espiritualitat compresa a banda i banda de les aigües prússia del riu Moldava.

La música:

Que la música té un pes important en el llibre no cal dir-ho... he intentat fer-vos-ho arribar a través de les cordes del cel.lo de la Maria Cuyàs. Comencem amb Mozart, que impregna els carrers de Praga i també els versos de la Teresa: No sents com la música esculpeix l’univers i orienta el desig de ser l’harmonia pressentida? Tots sabem la vinculació d’aquest músic amb Praga, ja que hi va viure. Podem visitar la casa museu i molts altres llocs que s’hi vinculen. Hi va escriure Les noces de Figaro, tot i que va estrenar aquesta òpera a Viena; sí que va estrenar a Praga el Don Joan, i també hi va compondre la Simfonia de Praga. Més popular però és La Simfonia del nou món (1893) de Dvorak, que hem sentit en el Power. La poeta fa dir Dvorak: Les tensades cordes d’un violí fan vibrar les il·lusions del meu cor jove”; i potser menys conegut però més reivindicat recentment com a músic nacional, és Bedrich Smetana, amb la seva composició Ma Vlast, la meva pàtria, i que la poeta evoca amb aquests versos: I a l’empara de la reina de la nit/ el músic esdevé cançó/ que besa els solcs de Bohèmia.

La història de la vella Europa: 

La poeta no oblida la revolució del vellut, nosaltres també la voldríem, una revolució sereníssima com la seva, i potser la tindrem o en tindrem una de millor, diferent, que serà la nostra. La primavera de Praga en el record, avortada pels soviètics...Quanta història en les pedres de la vella ciutat! També rememora els camps d’extermini, i així escriu: A les parets per ordre alfabètic, /els noms dels tancats a Terezin.

L’escriptura/la literatura:

No cal que us digui que l’escriptor Kafka traspua per tot el llibre; es passeja per l’hotel Europa, a la sala dels miralls on diuen que va llegir fragments del seu relat La metamorfosi, i que, com diu l’autora, els convidats van aplaudir tímidament un text ple d’estranyesa. Però també hi ha altres escriptors menys coneguts com ara el gran poeta Holan, que comença la seva obra influït pel simbolisme de Mallarmé i per les avantguardes; més endavant i arran de la circumstàncies històriques, amb l’amenaça de Hitler, fa una poesia més compromesa; després, amb la invasió soviètica, es trasllada a viure al barri de Kampa i es dedica de ple a la seva obra poètica. L’illa de Kampa mereix una digressió. En aquesta època va acollir el famós actor Jan Werich, el compositor Bohuslav Martinu, el filòleg Josef Dovrosky... devia ser un petit paradís arran de terra amb tanta gent culta i sensible a tocar... de paret a paret.

TC se sent atreta per la poesia de Holan i li ha dedicat més d’un article. Aquí ens fa descobrir el secret d’una poeta lligada a Holan que TC reflecteix en el seu poema quan diu: En veure-la a la porta, tan somrient,/ li va obrir el seu cap d’angúnies. Però vull que sigui ella qui us en parli  i us desvetlli qui era (la poeta és Clara Janés). També hi Jaroslav Seifert, un dels poetes més grans del sXX, premi Nobel de literatura l’any 1984, amb una poesia plena de sensualitat. En el seu moment va ser un poeta maleït per no seguir el cànons de l’ortodòxia política que imperava, la seva poètica és plena de ressons avantguardistes... però la seva obra més preuada són les seves memòries, Tota la bellesa del món. Seifert és per mi un testimoni més d’aquesta gran cultura de centreeuropa que massa sovint ens queda llunyana; sempre ens hem deixat arrossegar per les avantguardes, per la força de la literatura francesa, anglesa... en canvi la TC la recull i se la fa seva, i fa cantar els versos del Seifert en els seus quan diu: Ella és el temple de Déu/ les seves cames, la seva porta.

Bohumil Hrabal, un altre escriptor imprescindible d’aquesta literatura. Un xic excèntric, diuen que de jove li agradava anar molt ben vestit però anava sempre cap cot, mirant-se els peus, que portava descalços. En la seva obra s’interessa per la gent humil, pel seu dolor, per l’alegria del dia a dia. La prosa ens acosta a oficis poc coneguts amb una tendresa peculiar, que l’acosten a l’absurd, sovint en els relats no hi ha ni punts ni comes com en l’escriptura automàtica de Dalí o de Breton, a qui admirava. Criticat per cedir a la situació política del seu país, només per poder publicar, Hrabal defensava que el que ens fa iguals no és el fet de ser homes polítics sinó el patiment humà. Famós també per la seva immensa capacitat de parlar i d’explicar històries i llegendes, va passar la darrera part de la seva vida enyorant-se del cafè El Lleó d’or.

Per tancar l’apartat dels escriptors La casa de Faust:

Que el mite de Faust impregna tota la nostra vella literatura romàntica, no cal dir-ho, però que la vella Praga hi tingui una casa... no deixa d’atreure la mirada de l’autora... de fet, si furgueu en la història de la casa veureu que ha tingut diversos propietaris documentats abans del segle XV; però la relació amb el nom potser es deu a un tal Kelly, un famós alquimista i una persona poc legal que va acabar suïcidant-se... Però potser va ser un altre dels seus habitants, un  tal Mladota, un home extravagant que feia experiments de física i química, que feia figuretes que es movien... això va fer que es digués que es relacionava amb el diable. .. qui lo sa? També diuen que hi vivia un capellà anomenat Jaenig, que estava obsessionat amb la mort. Tenia la casa plena d’objectes macabres, dormia en un taüt... Juntament a les llegendes romàntiques del XIX, es va vincular aquesta casa amb el doctor Faust, personatge que va existir al s.XV, i que es relaciona amb la màgia negra...En fi, no sé si s’hi veu el forat ara on es diu que el va estirar el diable.. com que jo no hi he estat, caldrà que la TC ens ho expliqui... Cal dir que en el seu poema, la TC tria la figura de Faust vista per Goethe, i abans per l’escriptor anglès Marlow... que potser era Shakespeare? Bé, ara aquí no hi entrarem.

Per tancar la referència als escriptors, anotem l’evocació de Rilke. Crec que l’autora juga amb l’homofonia de la paraula bell/vell quan escriu: “El món és del valents/ -diu el meu pare. /Ésser bell és això.

La mitologia a petites dosis també va esquitxant com la paleta d’un pintor el llibre Blau de nit a Praga: el jardí de les acàcies, les tres gràcies als jardins de Belvedere, el sol amb la llum blanca que en molts versos contrasta amb el color blau, etc.

En l’itinerari poètic, TC no oblida les llegendes de la ciutat. Ens parla del famós rellotge de Hanus. Conta la llegenda que els consellers de la ciutat van deixar Hanus cec perquè no pogués fer una còpia del rellotge. El seu ajudant, anomenat Jacob el Cec, va venjar el seu mestre introduint una mà en el mecanisme del rellotge i llavors a ell li van tallar el braç... Qui sap si és cert.

TC també dedica un poema als alquimistes en la seva torre: Amb les ulleres arran de nas, els alquimistes fan bullir els atanors... Tot ho aprofiten: al món no hi ha cosa, ni l’ànima en pena, que no pugui ser transfigurada en la llum. Sembla que la torre dels alquimistes també va servir per guardar-hi la pólvora, que s’investigava per tal de treure-n més profit. També parla del cavaller de l’espasa, Bruncvík, un llegendari cavaller medieval que va recórrer el món per tal de trobar un lleó viu per al seu escut (origen de l'escut txec). Durant el viatge, va rebre una espasa que tenia el do de tallar els caps dels enemics sense la intervenció de la mà humana... També hi ha un poema inspirat en l’Ossari de Sedlec. Ossos de morts confegeixen làmpades i objectes de decoració... una manera ben peculiar de passar a l’eternitat.

Praga també es descrita en altres aspectes, com ara la munió de turistes: La terrassa és plena de contempladors que aquí i allà s’orienten amb la llum blava de l’aigua;  o la visita a l’extraradi; o els orfebres del carrer de l’or amb les seves titelles, o el barri de Malá Strana, on les roses s’eleven sobre tiges orgulloses... Aquest barri que es va crear cap al 1200 als peus del castell; no va ser tocat per la guerra, és ple de cases majestuoses, de flors, de residències nobles; també hi ha un poema dedicat a uns amants que es besen a l’autobús: Ell li besa les galtes de préssec./ Ella no té l’edat... En aquests versos, espais i gent ofereixen un to de quotidianitat transformada en poesia, transformada en el poemari Blau de nit a Praga.

Emily  Dickinson, traduïda de manera excelsa per Agustí Bartra , diu en un poema:

Tant com el cel la ment és ampla.
     Posa'ls, si n'has dubtat,
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
     i encara tu al costat.

Més que la mar la ment és fonda.
     Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
     que dins el cubell cau.

La ment i Déu pesen igual.
     Si alçar-los de debò
tractes, sabràs que s'agermanen
     com els mots i llur so.

Teresa, penso que el teu tarannà és proper a aquesta reflexió de la poeta nord-americana; en la teva poètica, en els teus blaus de Praga, aplegues saviesa a través d’una mirada profunda i culta, i així ens apropes una Praga única i diferent, que els lectors trobem reflectida en la teva poesia. Gràcies per acostar-nos, una vegada més, la màgia de les polis que visites.

Anna Ruiz Mestres