La meva tia Angeleta, germana de la meva mare, tenia una vocació secreta
per a mi. Bé, secreta no, ja que m’ho va dir més d’una vegada. Li hauria
agradat que fos locutora de ràdio. Tens
la veu clara, recites bé i no t’entrabanques gens a l’hora de llegir! Faries
una bona locutora -em deia.
En el temps de la meva infantesa, la ràdio era el mitjà de comunicació més
universal. Com a oient em fixava en les veus de les locutores. Hi havia veus
femenines que m’agradaven més: eren les que musicalment parlant corresponen a
la veu de contralt. De la mateixa manera que parlem amb els gestos, també
parlem amb la veu, i els matisos més baixos donen profunditat a la dicció. En
aquella època sense televisió, la veu havia d’invocar les imatges del relat
radiofònic, i a fe que hi havia locutors i locutores que ho aconseguien amb les
seves veus plenes de color!
Tot un art, la locució, que moltes vegades va ser après de manera
autodidacta. Molts locutors i locutores de la primeria de la ràdio, i encara
molts anys després, van fer-se mentre aprenien l’ofici. Aviat es compliran els
noranta anys de la primera emissió radiofònica a Ràdio Barcelona, el 14 de novembre de 1924. Al cap de pocs anys van
anar apareixent emissores de ràdio per tot el territori català.
Des del primer moment, les dones van posar-se darrere el micròfon per donar
veu a les notícies, conduir programes musicals, gravar anuncis, actuar en les
novel.les radiofòniques, fer entrevistes. D’aquestes pioneres en el món de la
ràdio a Catalunya, de les quals cal fer-ne no només memòria històrica sinó
també homenatge pels reptes que van haver de superar, en parla Sílvia Espinosa
al seu llibre (fruit de la seva tesi doctoral llegida el 2008 a la Universitat
Autònoma de Barcelona) Dones de ràdio.
Les primeres locutores de Catalunya (Albertí editor).
Vilanova i la Geltrú, amatent als aires d’aquells anys vint, creatius,
avanguardistes, va ser un dels indrets catalans on de seguida va aparèixer una
emissora de ràdio. La primera locutora –i en plantilla!- de Ràdio Vilanova i la Geltrú, EAJ-35 va
ser Núria Fraire. Hi va arribar el 1933. Només tenia 16 anys, quan va començar.
Radiàvem principalment al vespre. Els
meus amics es posaven a les Rambles a sentir-ho, doncs hi havia altaveus… Una
vegada, juntament amb el locutor Serra-Novas, Núria Fraire va sortir a fora de
l’emissora per retransmetre per tot Catalunya, endevineu què: el Carnaval de
Vilanova del 1936, i des del balcó del Foment!
Una altra locutora vilanovina ressenyada per Sílvia Espinosa és Candelària
Simón, que va arribar a l’emissora un any més tard que Núria Fraire. Hi va
entrar per fer-se càrrec d’un programa femení, on tant es recomanaven cosmètics
miraculosos com es pretenia endevinar el futur. Sembla que Candelària Simón
tenia dots telepàtiques. Tothom tenia
consciència que es trobava davant d’un cas enigmàtic, relata Xavier Garcia
en la seva crònica de la vida de Ràdio
Vilanova.
Després del 1939, en època franquista, la veu femenina de Ràdio Vilanova va ser Carmen Fernández
Olivella. Jo llegia, ja m’ho donaven fet.
Jo no escrivia cap guió, diu Carmen Fernández. Als anys quaranta i
cinquanta, les emissions de Ràdio
Vilanova eren bàsicament musicals, sobretot de discos dedicats, ràdioteatre
i programes de beneficència. Carmen Fernández, després de vint-i-dos anys de
locutora oficial, va deixar la ràdio per casar-se. Tenia quaranta-dos anys. Els
qui la van conèixer asseguren que va ser una gran professional. Aviat bufarien
nous aires, a la ràdio i a tots els mitjans de comunicació. Però aquest és un
altre relat.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 4 d’abril de 2014)
