Com tanta gent aquests dies de fred intens, estic encostipada i m’ha costat una mica llevar-me, a mi, que sóc matinera com els ocells, i la frase no és meva sinó de la meva mare, que m’ho recorda sovint. M’explica que quan era un infant menut –vuit-nou mesos, un any, dos anys…- li servia de despertador els dies de cada dia. Una altra cosa era els diumenges, quan volia descansar!En aquesta sensació d’estar entre dos mons –somni i vigília- a vegades m’apareixen els meus morts: la tia Angeleta, l’àvia, l’avi, el meu cosí Antoni, mort del cor tan jove, quan a penes tenia els divuit anys, la meva amiga Ada i aquella dolça criatura que va ser Elisenda, la tia Trini, els meus dos sogres, pobrets, morts de la mateixa tristesa... Els veig com si els tingués al davant, a vegades els sento la veu. Morts? No pas. El cementiri guarda els seus cossos, però en el meu cor hi ha la seva ànima.
