Aquest dijous i divendres passat (29-30 de març) s’han vist
imatges a la televisió que posaven els pèls de punta, anguniejaven. Les processons
de Setmana Santa formen part de l’imaginari tradicional i tenen el seu sentit
litúrgic. L’esglai ve de l’aparició, que es va fent tradició, de legionaris
armats amb metralletes fins a les dents i cantant amb veu ronca i viril, tot i
que desafinant, el seu nuviatge amb la Mort. A aquests soldats mercenaris els
acompanyaven encaputxats, autoritats eclesiàstiques i civils, en algun cas fins
i tot ministres del govern espanyol. Fa la impressió que la Inquisició no ha
marxat mai.
He recordat el meu primer viatge a Holanda,
Bèlgica i Dinamarca en els primers anys setanta. En la gent que entrava a les
esglésies vaig advertir un capteniment que no coneixia: era fruit d’un
sentiment religiós adult, seriós, amb un gran coneixement de la Bíblia comparat
amb el nostre, tan feble, tan escàs, i tot això al costat d’una fe vibrant, delicada,
lluminosa, oberta al misteri. Igualment el seu ateisme no era una posa, com
sovint és aquí, sense més argument que la negació, sinó un ateisme de convicció
emparat en un gavadal de lectures. La paraula evangèlica regnava amb igual
intensitat tant en les esglésies catòliques com en les protestants de diferent
signe. Aquí, el diàleg i la reflexió només el vaig trobar en el que aleshores s’anomenaven
comunitats cristianes de base. No preteníem saber res com a certesa sinó que
ens permetíem i buscàvem debatre les Escriptures per viure a fons un
cristianisme que sempre està per fer. La radicalitat de la proposta cristiana demana
coratge i responsabilitat, valor per a l’examen de consciència, sinceritat en
fer-lo. No pensàvem que recularíem. Creixen noves formes d’Inquisició,
expressió de velles imposicions i d’un cristianisme histriònic, de galeria, ara
de pantalla.
(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 6 d'abril de 2018)
