Història d'un mecanoscrit

 

Ha aparegut, quan fa molts anys que creia perdut, el mecanoscrit d’Es fa fosc. He retrobat aquest primer text: una nouvelle que vaig considerar que tenia prou cara i ulls com per presentar-la al premi Don-na l’any 1988. Va quedar finalista i vaig sentir aquella espurna d’alegria que em va animar a continuar escrivint. Un reconeixement és un estímul per algú que s’inicia en un camí de passes tan difícils, l’escriptura és com una marató, o com una escalada i qui sap si no és un màster, sempre en surts sabent alguna cosa més.

El primer títol que va tenir Es fa fosc era un títol més prosaic, més descriptiu: La tieta Raquel. La tieta Raquel era el nom figurat d’una dona que jo havia estimat molt: la tieta Angeleta, la germana de la meva mare que va morir d’un càncer a quaranta-set anys. En va havien estat els esforços per tenir un fill, es va sotmetre a tots els tractaments que li van ser aplicats a la Clínica Dexeus, sempre a l’avançada, si bé no va arribar a temps al que ara en diem reproducció assistida.

En el marc d’un temps i d’un país en el qual el franquisme instal·lat no només en la política sinó en el cap de tanta gent, a Es fa fosc es conta la senzilla, però tan tràgica història de la Raquel des de la infantesa que va compartir a la casa pairal amb la meva mare, la relació estreta i còmplice de les dues germanes, la infelicitat d’haver perdut el primer xicot en un accident, el casament quan ja passava de molt els trenta anys i el menyspreu de la sogra perquè no tenia descendència: «Xorca!», li deia, amb el seu parlar penedesenc, que en aquest cas esmussa el mot eixorca.

La Raquel –l’Angeleta-, va morir el dia 3 de març de 1976: hauria complert els quaranta-vuit anys a finals de mes. A Es fa fosc vaig convertir la tieta Angeleta en un personatge literari, el relat de la seva vida és una creació literària, si bé amb un rerefons real. A l’epíleg vaig escriure: «En aquesta història, rigorosament certa, la memòria és un homenatge».

Quan em vaig casar el dia 8 de desembre de l’any 1976, quan feia nou mesos que la tieta era morta, en el viatge en cotxe direcció a Puigcerdà vam aturar-nos al cementiri de Sant Pere de Lavern, on estava enterrada, per portar-li el ram de núvia: roses blanques que van venir de Canàries perquè aquí no n’hi havia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de maig de 2024. A la imatge, el mecanoscrit)

Es fa fosc

El primer llibre que vaig escriure amb voluntat literària (és a dir: amb voluntat de començar un camí en el camp de la literatura) duia per títol Es fa fosc. El vaig presentar al premi Don-na, va quedar finalista i aquest fet em va animar molt. Vaig escriure’l durant els dos mesos que vaig passar amb la família de vacances al Priorat. Era l’estiu de 1988. Vaig intentar narrar, ficcionant-la, una història que m’era propera. Anys més tard, un professor de literatura, en Ramon Cotrina, em diria que quan s’escriu s’ha de conèixer bé el que s’escriu ni que sigui de ficció. La invenció no és tan lluny de la memòria ni dels referents personals, segons com. Es fa fosc és una història trista perquè acaba amb la mort de la protagonista. Ben mirat, però, si les allarguéssim més enllà del temps i del paper, totes les històries, les reals i les inventades, acaben amb la mort dels protagonistes. Em refereixo a la mort física. Perquè la mort és un final, però no és el final. La vida continúa sempre, en la forma que sigui. La memòria és una forma de vida, una forma d’amor i també una forma d’homenatge com el que jo vaig voler fer a la protagonista de la narració Es fa fosc.

(extret de La capsa verda. A la fotografia, panoràmica del poble on va néixer la protagonista de la narració Es fa fosc, Can Benet de la Prua, a prop de Sant Sadurní d'Anoia. Obro un parèntesi en el blog fins que torni de Madrid)

El vel d'Harmonia

18 d’abril de 1991, avui fa vint anys. El vel d’Harmonia es presenta al club Don-na, l’associació promotora del premi del mateix nom. Encara no he vist el llibre, que ha publicat l’Institut Català de la Dona amb uns mots de presentació del professor Ramon Cotrina. Quan arribo, em rep de seguida la Dolors Solà, la directora de Don-na. Per la seva cara veig que passa alguna cosa. Em posa el llibre a les mans. Me’l miro amb una sensació de familiaritat i d’estranyesa alhora. “No hi veus res” -em diu. Me’l torno a mirar i dic: “Veig una portada suggerent, amb aquest sol que es reflecteix a l’aigua”. “Però no hi veus res més?”. I tot seguit, afegeix: “No hi ha el nom de l’autora!”. “Ah, és això” –li contesto amb una gran tranquil.litat. Perquè, com un llamp que em travessa el cervell, de seguida interpreto què se'm vol dir amb aquest fet.