Per necessitat psicològica volem veure en l’univers un fonament segur. Però l’univers simplement és, i segur com nosaltres voldríem no en resulta pas, només cal mirar entorn i endins. Hi ha, doncs, distància entre el que és i el que voldríem que fos en tots els àmbits. La roca a la qual aferrar-se és tan sols una pila de sorra més o menys compacta, una il.lusió de roca. Quan ens fem conscients d’aquesta realitat comença a canviar el nostre punt de vista pel qual veiem que immergir-se en el flux de les aigües de la vida demana nedar, surar-hi. Però veure-ho és tan sols un tímid moviment, ja que el pas veritable és l’acció de fer-ho, i això és el que costa. Almenys a mi em costa, tot i comprovant que en les ocasions que he seguit aquest corrent em sento més lleugera.
(fotografia presa a Aigüestortes, l'agost de 2009)
(fotografia presa a Aigüestortes, l'agost de 2009)