Alexandre de Cabanyes
va viure 95 anys. Una llarga vida, també com a artista. Va pintar fins al
final, fins que la vista li ho va permetre. Molta gent a aquesta edat s’asseu
al banc del si-no-fos. Ell no. Va viure sempre amb vigor l’instant que omplia de
vida multiplicada no només amb la pràctica de l’art sinó també amb la
intensitat de la pulsió que l’empenyia a pintar.
Alexandre de Cabanyes, home autodeterminat,
es va reivindicar sempre com l’últim modernista. Així remarcava la concepció de
la pintura impressionista que va practicar. Va fer pintura figurativa. No el va
atraure l’art abstracte que devia conèixer a Munic en l’art promogut per
Wassily Kandinsky en la tesi que va exposar al llibre De l’espiritual en l’art (1912). Kandinsky va despullar les formes.
En canvi, la idea de l’espiritual en l’art en Cabanyes (millor dit, la vivència
de l’espiritual en l’art) eren les formes encarnades en la línia de
glorificació del sentit de la vista del Cant
espiritual de Joan Maragall, un modernista com ell. Cabanyes no va fer una
pintura fruit d’imatges internes sense forma sinó una pintura de gran
sensibilitat plàstica que evocava una visió concreta: un paisatge, un jardí, una
escena de mar o de platja, un retrat.
Un pintor ha de ser fidel a la seva manera
de ser. Cabanyes, que com el mateix Kandinsky entenia el valor d’una línia i
d’un punt, va fer evolucionar el seu estil artístic cap a unes pintures de
colors per capes, transparents, de línies suaus, de contorns difuminats. Cabanyes
no va evolucionar fent trencadisses, com Picasso. Picasso era un buscador.
Cabanyes era un trobador. Un i altre van evolucionar segons la seva idiosincràsia.
La psicologia d’un pintor determina la seva expressió artística. Cabanyes va
fer una pintura de tema recognoscible, però de factura evanescent, com si el
pinzell no hagués tocat la tela. Era la seva forma de representar l’espiritual
de la matèria.
(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 23 de març de 2018. A la imatge, un dibuix-aquarel·la d'Alexandre de Cabanyes de la seva època de París, quan feia la bohèmia)
