Ahir, 12 d'octubre, vam ser al Poblenou del Delta (Montsià) en l'acte central d'una acció artística i reivindicativa per la campanya Ara és l'hora. L'acció artística i cooperativa tenia com a objectiu pintar cases de groc. Momentàniament, és clar, ja que el color habitual és el blanc. Es tractava de fer una acció visualment molt simbòlica i a la qual es van adherir personalitats del món de la cultura. Es va llegir un manifest reivindicatiu. Però va ser sobretot a l'hora de dinar -l'arròs, com no podia ser d'una altra manera, era molt bo-, quan vam poder parlar molt i molt sobre el procés que està vivint Catalunya i la nostra implicació, cadascú des de la seva àrea intel.lectual i creativa. Es van explicar anècdotes dels que han fet enquestes casa per casa, algú fins i tot va donar la idea de fer-ne un recull. Una experiència, sens dubte, pels qui les han viscut en persona. Pel que fa a mi, i suposo que a causa dels articles que escric i publico a favor d'una Catalunya independent, ja m'he guanyat rebre gestos incomprensibles. Incomprensibles perquè per a mi, per exemple, no ha estat cap cosa estranya dir a la meva amiga lituana que jo no celebro el Dia de la Raça. I és que l'amiga Elvyra ha enviat als amics argentins una felicitació en la qual m'ha inclòs! Li he dit que li agraïa l'atenció, tenint present que fins als 12 anys va viure a l'Argentina amb els seus pares exiliats. No sembla que sigui tan difícil posar-se en el lloc de l'altre i entendre'l en la seva complexitat... Perquè l'Elvyra, com a lituana, va lluitar molt, molt, perquè el seu petit país (només té sis milions d'habitants) fos independent. Hi ha una manera formidable de resoldre el problema aquí, i és votant per respectar totes les opcions, com la de la gent que va anar a la plaça de Catalunya, i la que es va quedar a casa, i... La història ens ensenya que els problemes no resolts broten una i una altra vegada. Estem en un bon moment. La democràcia, tot i que justeta, és el millor marc. És per això que es reivindica.
