Avui la nostra mare hauria
complert 96 anys. No ha pogut ser. No hi podrà haver pastís ni espelmes: hi
haurà el rés d’una missa conventual al Monestir de Montserrat en el prec d’un
dels seus monjos. En aquesta missa d’intenció hi seran presents la neta
Cristina i el Rubén. En aquesta fotografia que rememora la nostra mare i a la
qual he posat un filtre que en diuen de tardor –la fotografia està feta en un
dia de tardor de l’any 1950-, hi ha la nostra mare embarassada de mi a la porta
de la primera casa (al poble del nostre pare, un petit poble veí de Piera), on
va anar a viure els primers mesos de casada. Jo vaig néixer a Barcelona. Per la
porta treu el cap l’àvia Teresa. No us fieu de les aparences: l’àvia paterna no
em va estimar mai, més encara: no volia que jo vingués al món, i els relats que
ho expliquen fan una mica de por com en les pel·lícules de Hitchcock. Però sóc
aquí malgrat ella i malgrat els qui al llarg de la meva vida, encarnant el
mateix arquetip, han volgut desmembrar-me a trossos com a Osiris. És una
història que s’ha repetit en la meva biografia, si bé a aquestes morts li han
succeït les resurreccions de l’ànima, s’entén. La llum de l’ànima és fortalesa
que dona aixopluc. Per això, mare, et celebro en la llum de l’ànima.