Hem deixat un any, el
2019, que d’ençà les campanades que van obrir la porta del 2020 diu que ha passat
avall com el riu que va a la mar. Però passa avall, la memòria d’aquells que
s’han estimat no aquest any sinó al llarg d’uns anys? Passen avall aquells
amics que aquest any han travessat no la frontera de l’any sinó la de la seva vida?
Joan, Alain, Déborah, Mercè, Joaquim, Rosa Maria, amics dels quals he plorat la
pèrdua, sí, però la seva memòria ocupa el lloc «del dolor pel no-res», com
escrivia Leopoldo María Panero en un vers trist, abissal, nihilista.
D’acord: viure comporta pèrdues i
absències. Però, no és també cosa certa que hi ha punts de suport, presències
benèfiques que ens aixopluguen de la intempèrie? Els amics són baules d’una
cadena humana que ens enforteix l’ànim i l’esperança. La nostra biografia és
plena d’aquests éssers propers al cor. Cal dir que alguns amics ho són només
temporalment. No moren, simplement segueixen un camí diferent com és llei de
vida que cadascú faci el seu. La vida es fa i es desfà, i els amics van i
vénen. Però d’alguns amics en tenim una petja profunda a l’ànima encara que
visquin a les antípodes. Hi parlem encara que no ens sentin.
Digueu-me si no és vida, parlar, fer memòria
d’aquells que hem estimat. Són formes d’amor. La tempesta del dol es va esvaint
i va sorgint la dolça companyia dels amics. En un moment donat irromp una
imatge, una escena viscuda, i l’amic o l’amiga és aquí, dins del meu temps! No
és un miracle, és un fet extraordinari que vivim dins de la vida ordinària. Un regal
que se sobreposa al «cel que no perdona» com es plany Leopoldo María Panero. La
vida és moviment i resposta. L’enyor és una resposta que està més enllà de les
paraules. Enyorar no és plorar sinó fer memòria d’un sentiment que es va
expressar en un temps i que ara retorna en forma suau, com l’escalfor del sol a
la primavera. Aviat ho serà, primavera. Mentrestant, com la llavor a la terra,
l’amor fraternal va fent passos petits fins a esclatar en les flors que
brotaran al camp, al jardí. Res no mor, tot és viu en la memòria, una forma de
vida.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de gener de 2020. A la imatge, una fotografia d'una finestra de l'església romànica d'Erill, a la Vall de Boí)
