El passat 7 d’abril va fer 400 anys de la mort d’El Greco a Toledo. Per
commemorar l’efemèride, es pot visitar la impressionant exposició antològica al
Museo de Santa Cruz. En l’itinerari s’han d’afegir els Espais Greco, com ara
l’església de Santo Tomé, amb el famós quadre de l’enterrament del Conde de
Orgaz, que vam poder veure amb tota la seva lluminositat iconogràfica després
d’una espera pacient: un nombrós grup de japonesos van ocultar el quadre una
llarga estona.
És encertada la tesi expositiva que es presenta en aquest circuït toledà de
l’obra de Doménikos Theotokópoulos, El
griego de Toledo. Pintor de lo visible y lo invisible. La conceptualització
del seu art pictòric ha variat amb el temps. Recordo que, d’una forma que ja
llavors em semblava intranscendent per valorar una obra, en la meva època
d’estudiant a Llotja es parlava d’un possible defecte visual que li feia veure
les formes allargades. Finalment, l’acadèmia ha començat a besllumar el sentit
últim del treball d’un pintor que sempre ha provocat estranyesa. Al seu apunt
d’un viatge a Toledo, escrivia Alejo Carpentier l’any 1934 sobre El Greco: El demiürg que va enfurir la Inquisició per
pintar àngels amb les ales massa llargues…
El Greco no només estrafeia les anatomies dels personatges de les seves
teles, sinó que també jugava amb la perspectiva i amb una paleta de colors
bàsics brillants i contrastats. Cal no oblidar que havia nascut a Candia
(Creta) quan aquesta illa pertanyia als dominis de Venècia, i, educat en el si
d’una família de fe ortodoxa, havia començat la seva carrera artística pintant
icones. El seu art es va anar transformant de manera progressiva amb el seu pas
per Venècia i Roma, fins que va arribar a Toledo. A la seva ciutat d’acollida
va acabar de definir el seu estil inconfusible.
L’home culte que mai no va deixar de cultivar-se, era un artista que tenia
un propòsit a l’hora de crear la seva obra: pintar les meravelles del món
visible, però també pintar la meravella del món del diví, del món espiritual
que només es ‘veu’ a través de les visions interiors i, per tant, personals!
D’aquí vénen les seves pintures tan sorprenents com plenes d’imatges
simbòliques. És en aquest àmbit on el pintor va excel.lir d’una manera suprema,
ja que, en efecte, El Greco va assolir de pintar amb mestria el que segles més
tard el filòsof i islamòleg Henry Corbin definiria com el mundus imaginalis, món intermig entre el sensible i
l’intel.ligible, on s’espiritualitza la matèria i es corporifica l’esperit.
El Greco va investigar sobre la pròpia obra mogut per una vocació d’arrel
filosòfica i teològica que el va dur a llegir no només els clàssics i els Pares
de l’Església escrits en la seva llengua original, el grec, sinó que també va
llegir amb profit importants autors italians del Renaixement: Vitruvio,
Vassari, Palladio, Barozzi da Vignola.
Per seguir l’itinerari intel.lectual del Greco es pot visitar La biblioteca del Greco, al Museo del
Prado. En aquesta mostra s’ha reconstruït part de la biblioteca que va
pertànyer a l’artista. Quan va morir, el seu fill Jorge Manuel va inventariar
130 llibres. Pels títols i per les notes manuscrites que El Greco va escriure
als marges, podem caminar mentalment al costat d’un creador de sensibilitat
peculiar que aspirava a esdevenir un home universal en estudiar també les arts
liberals. L’exposició de 39 d’aquests llibres invita a reflexionar sobre les
bases teòriques del seu art, però també els fonaments literaris i religiosos
d’un treball que buscava reflectir el que l’artista en deia l’impossible, és a dir, les revelacions
del món de l’invisible, tant com volia reflectir la bellesa del món sensible.
Resulta exemplar el seu incansable autodidactisme, juntament a la gran voluntat
d’excel.lència que van portar al Greco a ser un dels pintors més expressius i
elegants d’una espiritualitat que, entre d’altres figures rellevants, va beure
de les fonts del místic neoplatònic del segle VI, el Pseudo-Dionís
l’Aeropagita. L’altre Dionís l’Aeropagita era un savi grec, convertit per Sant
Pau, i sant de l’Església ortodoxa. És possible que El Greco els hagués llegit
a tots dos.
(publicat al Diari de Vilanova,
30 de maig del 2014)
