El llenguatge no és
neutre en cap circumstància, i es pot tenyir del color que es vulgui. Amb esgarrifança,
per la perversió que suposa, he llegit Cataluña:
el asalto al lenguaje (Revista de Libros número 192), un article que
emparant-se en el llibre de Viktor Klemperer, La llengua del Tercer Raich (que vaig llegir arran de l’esment que
en fa Rosa Planas a Literatura i
Holocaust), titlla de contaminació lingüística la que l’independentisme
català ha dut a terme en el procés. Ens compara amb els nazis, i fa mal a la
veritat atesa l’honestedat intel·lectual de Puigdemont, Junqueras, Muriel Casals,
o els Jordis, que justament han estat empresonats per una paraula, sedició, que
no s’aguanta des del punt de vista dels fets. Les paraules sedició i tumulto van sorgir del vocabulari de
l’unionisme associat als poders de l’Estat espanyol que faria emergir de
l’infern fins i tot la paraula pau. A la boca se li fa dir el que es vol, deia
el meu pare, que deia poques paraules i molt mesurades. Jo treballo amb
paraules, vaig molt en compte.
Estic llegint Mitologies, de
Roland Barthes, un llibre d’articles publicat l’any 1954. A Dominici o el triomf de la literatura,
Barthes explica el cas, tràgic, de Dominici, un home senzill, un pastor, que va
ser executat per causa del llenguatge. Les proves en contra seu eren incertes i
es va recórrer a les proves mentals, és a dir, inventades, per dur-lo al
cadafal. La brillant exposició dels lletrats, que van fer molta literatura, van
condemnar un innocent. Dominici no es va poder defensar perquè no parlava el
mateix llenguatge que els seus acusadors. El llenguatge dels amos, diu Barthes,
un llenguatge que referma la psicologia dels amos, que prenen l’altre com un
objecte, i això no només els permet descriure’l sinó condemnar-lo.
L’autodeterminació comença per no donar autoritat a afirmacions abusives, però
sobretot faltades de veritat.
(article publicat al DV - Diari de Vilanova, 3 de novembre de 2017. A la imatge, fragment d'un trencadís de Gaudí)
