Aquest novembre, amb pocs dies de diferència, han mort la premi Nobel de
Literatura del 2007, Doris Lessing (1919-2013) i la psicòloga, escriptora i
feminista Victòria Sau (1930-2013).
No és exagerat dir que dones com Lessing i Sau van fer-nos de mares
simbòliques que van il.luminar tantes cambres fosques de la nostra història com
a humans. Fins fa quatre dies estàvem mancats de la consciència del valor d’una
genealogia, la femenina, que per segles ens havia estat segrestada, a
nosaltres, les dones, però també als homes, a la humanitat sencera.
Lessing, sense deixar de descriure en els seus llibres allò que ens manega
i desmanega a tots: la vida humana amb les seves tensions, la Nobel que ho va
ser a contracor dels senyors del cànon –no els agradava, no, la seva constant
recerca de la llibertat de pensament, paraula i obra- va escriure algunes de
les seves obres sota la influència de l’autor de mística sufí, Idris Shah. Això
sí que és atemptar contra les etiquetes! Els era difícil d’enquadrar, als
senyors del cànon, aquella dona que s’havia mostrat una mestra en l’art de
narrar quan va escriure l’inclassificable El
quadern daurat, un experiment literari que va connectar amb les lectores
que de seguida es van veure reflectides com en un mirall en aquelles pàgines
fora de les convencions socials del moment.
I és que, com va dir la
mateixa Lessing, s’utilitza
el procés de l’escriptura per esbrinar què pensem i fins i tot qui som.
L’escriptura, doncs, no com a entreteniment sinó com a via de coneixement.
Doris Lessing, una dona culta i intel.ligent, va voler posar negre sobre blanc
les complexes relacions entre els humans com en el conte Pardals, publicat a Històries
de Londres (1996). Aquestes aus, mínimes i familiars, formen part de
l’escenari on té lloc una discussió entre un matrimoni sobre la conducta de la
seva filla. Debat que a mesura que avança la narració posa de manifest el
diàleg per a peixos que és la seva relació de parella convencional i absurda.
La conversa, possiblement amb base real, es dóna en una taula de cafè després
d’una pluja d’estiu típicament anglesa, a Hampstead Heath, un lloc ben conegut
per l’escriptora anglesa, que hi vivia a prop.
La seva literatura, batalladora i sovint irreverent amb l’status quo, també
va tractar qüestions de tipus social que li tocaven tan a prop com ara la
lluita de classes i de races. No oblidem que l’escriptora va viure els seus
anys joves a l’antiga Rodhèsia, Àfrica. Doris Lessing va ser guardonada
l’any 1999 amb el Premi
Internacional Catalunya de la Generalitat, que s’atorga anualment a
persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics o
humans arreu del món.
Victòria Sau, una dona feta per
ella mateixa que va estudiar de gran, es va llicenciar en Història
Contemporània i es va doctorar en Psicologia. Professionalment va exercir de
professora universitària i com a psicòloga. Sau, un dels noms més sobresortints
del nostre feminisme, va escriure llibres de referència en aquest camp quan tot
just aquí s’estava obrint. Les seves pioneres
aportacions i reflexions sobre maternitat, treball, psicologia i construcció
del gènere, i la seva lluita per la denúncia del sistema patriarcal, han quedat
reflectides als seus llibres. Basti
recordar només alguns dels seus títols més significatius: Manifiesto para la liberación de la mujer (1974), Ser mujer: el fin de una imagen tradicional (1986),
El diccionario ideológico feminista,
el primer volum del qual es va publicar l’any 1981 i el segon el 2001.
Pensadora incansable, ha treballat fins a l’últim moment. De Victòria Sau me’n
va parlar per primera vegada, fa més de trenta anys, la meva amiga, la il.lustradora
i escriptora Gemma Sales, que de passada, i no per casualitat, em va recomanar
de llegir els diaris d’Anaïs Nin, que vaig devorar… A elles, que ens han
precedit en els camins de la nostra pròpia descoberta, la nostra estima i
reconeixement.
(article publicat a Eix Diari, 20
de novembre de 2013)