Ho sap tothom i no és profecia: a
Catalunya la llengua més parlada és el castellà. Doncs els parlants en català,
la llengua pròpia del territori!, ara com ara fem nosa a Catalunya. Les llengües de segons quins estats
autoritaris i amb un gran nombre de parlants mai no en tenen prou amb el seu
gran nombre de parlants i altaveus. Ho volen tot.
Aquesta voracitat lingüística també passa
a la Xina. Tashi Wangchuk, defensor de la llengua tibetana, la llengua pròpia
del Tibet!, va ser detingut el 27 de gener de 2016 després d’haver parlat amb
el New York Times. Acusat d’«incitar
al separatisme», va ser condemnat a cinc anys de presó per un tribunal xinès.
Campanyes de drets humans van alçar el crit al cel i van dir que els drets legals
dels tibetans en matèria lingüística «no valen el paper en el qual han estat
escrits». Simplement no es compleix la llei que hauria de protegir la cultura i
la llengua tibetana. Tot això als catalans ens és desgraciadament familiar.
Cada dos per tres hem d’estar reclamant els nostres drets, tot i que els reconeix
la Constitució espanyola, drets que esdevenen paper mullat quan convé. Ara
mateix hi ha un ball de bastons promogut pel PSC respecte del model d’immersió
lingüística a Catalunya que no sense estira i arronses ha tingut 40 anys de
consens.
Tashi Wangchuk va posar una demanda contra
l’estat xinès. Va tenir valor, Wangchuk, jove propietari d’una petita empresa a
Kyegudo, Yushu Prefectura Autònoma del Tibet. Segons s’explica, Tashi Wangchuk,
destacat membre de la seva comunitat, estava molt frustrat per la manca
d’educació en llengua tibetana disponible per a les seves dues nebodes
adolescents. Molts tibetans temen, i amb raó, que l’estat xinès intenta
soscavar voluntàriament la seva llengua i cultura. Amb premeditació i sense
oposició, ja que el detonant de l’arrest i posterior condemna de Tashi Wangchuk
va ser motivat per l’entrevista que li va fer el New York Times. Cinc anys de presó per a un defensor del tibetà que
va atrevir-se a denunciar que l’estat xinès no complia la llei. És l’estil dels
estats llenguacèntrics i voraços. Alerta per la part que ens toca.
(article publicat al setmanari el 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de desembre de 2019. A la fotografia, el monestir de Pedralbes, un lloc emblemàtic dels nostres orígens)
