La veritat, com tot fenomen metafísic, pertany alhora a l’universal i al particular de l’existència. Així, la veritat és una i múltiple en el nostre univers, l’únic que coneixem i encara tan imperfectament. La veritat, com la vida i tot el que hi viu i mor, és un absolut que conté el relatiu. La veritat transcendent conté l’immanent. D’aquí ve que, de manera honesta, o, si es vol, científica, hàgim de parlar de les diverses cares de la veritat, dels seus matisos i fins i tot incloure-hi el seu contrari: la mentida. L’enyorat filòsof cinètic Jordi Riera i Moré, va escriure al seu assaig Els límits de l’infinit (Viena): “Tot és veritat, també la mentida.”I és que pels seus efectes, tan real resulta la veritat com la mentida. Aleshores: com ens hem de guiar, com hem de discernir la veritat entre el seu positiu i el seu negatiu? Seguint amb les tesis de Jordi Riera, segons els materialistes la realitat de la qual en podem parlar i encara amb els seus límits, és objectiva; segons els espiritualistes la realitat és un fet subjectiu que depèn de la percepció del perceptor, i segons els superficialistes (aquesta denominació és de Jordi Riera) la realitat a vegades es presenta d’una manera i a vegades es presenta d’una altra. No obstant això, res no hi ha de més cert que en cada minut de la nostra vida ens trobem que hem respondre al dilema de l’apreciació de la realitat.
La veritat universal i absoluta és inefable i en puritat només pot ser intuïda per aquell sisè sentit que tantes vegades depassa la intel.ligència lògica, però no per això deixa de ser veritat. La veritat particular és igualment percebuda per aquest sisè sentit, tan subjectiu com es vulgui, i que va més enllà de l’objectiu. Vet aquí perquè el nostre filòsof afirma que “hi ha quelcom per damunt de la veritat i de la mentida”. I a continuació afegeix que la veritat és com el Tao: una realitat que més que compresa ha de ser viscuda. “Encara que imprecisa, profunda i fosca, l’aparença del Tao conté la força vital. I aquesta força és autèntica, ferma”, es llegeix al Llibre del Tao.
Així, doncs, com el Tao (Déu, també en podríem dir), la veritat es percebuda des de la nostra parcialitat i relativitat humanes com el més autèntic de la vida, allò a què aspirem des de la imperfecció que es vol perfectible. Per aquest motiu, sembla que tant com viure la veritat volem viure de veritat, en la veritat i fer-nos nosaltres mateixos veritat, com en aquestes paraules de Jesús en l’Evangeli de Joan, que en ser-li preguntat: “Quin és el camí? Quina és la veritat? Què és la vida?”, Jesús va respondre: “Jo sóc la veritat i la vida”. Perquè podem enganyar el món sencer, però no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Es pot viure una vida fictícia, disfressar la nostra identitat: allò que som en el nostre interior de debò. Podem fer comèdia o autoenganyar-nos amb mestria, però en el nostre interior (el lloc on habita la veritat que està per damunt de la veritat i de la mentida) sabrem que els nostres fonaments estan en fals i que potser necessitarem viure una altra vida per rescabalar-nos del propi frau.
Jo crec que una vida autèntica és el que més es desitja viure en aquest món, però és també el que més costa de viure perquè demana un lliurament total a la veritat en el seu sentit estricte i que, com la vida, és exigent. Però és precisament d’aquesta veritat última que ens conté i contenim amb tots els matisos propis de la contingència humana, d’on s’extreu la força per mirar de viure fermament, amb consciència que som veritat i que cooperem a construir la veritat entesa com la infinita dimensió que ens depassa, però a la qual tenim accès ja que qui “s’uneix al Tao és acollit pel Tao, el santuari més recòndit de totes les coses”. Cal interpretar la veritat, doncs, com el sentit interior de l’existència expressat en les seves diverses cares.
(publicat al Diari de Vilanova, 1 d'abril de 2011)
