El Llibre de la Creació, recentment publicat per Fragmenta, és un text anònim la redacció del qual se situa cap al segle XIII, tot i que s’atribueixi la seva paternitat, cal entendre que oral, al mateix patriarca Abraham.
En el text d’introducció a la seva acurada versió al català, Manuel Forcano, poeta, traductor i doctor en filologia semítica, diu que misteri és la millor paraula per definir el Llibre de la Creació, un breu i antic opuscle d’especulació cosmològica i cosmogònica d’origen imprecís. En efecte, ja que es tracta d’un text d’escriptura hermètica, lluny de la redacció metafòrica i esdevinguda més popular del Gènesi.
El Llibre de la Creació, el primer assaig especulatiu conegut del pensament i la filosofia jueva, és també considerat el text fundacional de la Càbala. El llenguatge del Llibre de la Creació resulta clos perquè està escrit amb un llenguatge simbòlic. La Càbala, que tant com un camí místic és una ciència, segons Gershom Scholem tracta d’endinsar-se en el que Déu revela de sí, s’hi aproxima per tal d’estudiar-ne l’essència. I l’essència de Déu es revela en l’acte creatiu, en la Creació.
En el petit opuscle del Séfer Yetsirà o Llibre de la Creació (o modelació, com apunta Scholem), s’hi explica que Déu va crear el món mitjançant “les 32 senderes meravelloses de la Sofia”, és a dir, de la Shekinah o Saviesa. Aquestes senderes consisteixen en els 10 números originaris, al Llibre anomenats sefirot, que són els poders fonamentals de l’ordre de la Creació, i en les 22 lletres consonants que són els elements amb què està constituït tot el creat. La manera com es relacionen els números amb les lletres és el misteri que cal desenterinyar, i molt que s’hi han aplicat generacions d’estudiosos i cabalistes.
Després de llegir el Llibre de la Creació, una cosa queda clara: que la paraula viva, és a dir, vivificada a través de l’esperit, és creadora de realitat. Diu Scholem que en el judaisme l’essència de la veritat es manifesta en la paraula de Déu en la seva percepció, és a dir, parlada. La ‘revelació’ no és un fet visual, en el judaisme, sinó un fet acústic. Basti recordar l’episodi de Moisès al Sinaí: la revelació de la Llei es produeix a través d’una veu.
En el seu text, esmenta Manuel Forcano una tradició que informa que el profeta Jeremies va voler fer ús del Llibre de la Creació i que, estudiant-lo a fons amb el seu fill Ben Sira, van ser capaços de crear un golem, paraula hebrea que defineix una creatura d’argila de forma humana creada de manera artificial en virtut d’un acte màgic. El mateix es diu que va fer un rabí al segle XVI: Rabí Löw va crear del fang el Gòlem, una creatura que havia de protegir els jueus que en aquell temps vivien al gueto de Praga. Li va donar vida posant-li a la boca una tauleta d’argila gravada amb paraules màgiques.
Ens trobem davant d’una vella qüestió: l’aspiració humana a ser déus. Però el Llibre de la Creació, certament enigmàtic, no em sembla que sigui un tractat per crear vida diguem-ne humana, sinó que a través del llenguatge simbòlic crec que se’ns invita a la pròpia recreació. És a dir: caminant a través de les sefirot de l’Arbre de la Càbala, caminant a través de les senderes d’aquestes savieses, se’ns convida a esdevenir no déus sinó humans de veritat, fins al punt de fer efectiva la frase que Sarastro pronuncia, respecte de Tamino, a l’òpera La flauta màgica de Mozart: És més que un príncep: és un home. Una interpretació d’una humanitat en evolució ens fa veure que la humanitat a què aspirem és una obra d’autocreació en les senderes de la Saviesa, i això dura tota la vida.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 19 d’octubre de 2012)
