No determinem els orígens, però
sí que podem decidir si ens en fem mereixedors, siguin quins siguin. Perquè no
hi ha bressol petit ni gran, no hi ha vida petita ni gran, sinó persones d’ànima
petita o d’ànima gran. Ser una cosa o l’altra depèn de cadascú.
El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa cada dia,
escriu el reconegut periodista Lluís Foix (www.foixblog.com)
al seu esplèndid llibre de memòries de jovenesa, La marinada sempre arriba (Columna). Perquè som homes i dones
inacabats podem construir o reconstruir el futur, com aquells marges i cabanes
de pedra viva, tan característiques de les terres de secà, les catedrals dels pobres, com en diu Foix en un dels capítols del
llibre. I és que mentre tenim vida sempre som a temps de crear el futur, de la
mateixa manera que la marinada sempre arriba refrescant l’atmosfera tòrrida de
l’estiu. La marinada és un vent molt agradable que arriba de la banda de mar a
les terrers de l’interior.
Catalunya és un país a mesura
humana on tot acaba sent a prop: els paisatges i les persones. La vall del Corb
se’ns ha apropat molt, amb les comunicacions tan millorades. Una bona manera d’amarar-se
de la bellesa secreta d’aquesta vall del riu Corb, que lliura les seves aigües
al Segre, és visitar-la amb aquest llibre a la mà, asseure’s de tarda en un
pedrís al costat de l’entrada d’una casa de poble i deixar-se acaronar pel vent
de la marinada. Al seu llibre l’escriptor Lluís Foix hi explica les seves
vivències de postguerra, és a dir: quan ell era un noi, en aquest indret que no
dubta a qualificar de petita pàtria, la
més gran de totes.
Nascuda l’any 1951 a Barcelona,
vaig tenir la sort de viure tots els estius de la meva vida fins que vaig fer
14 anys en un poble de l’Alt Penedès. La vida llavors anava a poc a poc,
almenys a pagès, i he pogut reconèixer en aquest llibre de Foix els trets
fonamentals d’una vida rural molt dura, suportada per una gent soferta que
sempre mirava al cel tement gelades o calamarssades que malmetien el treball de
tot l’any. Tanmateix, i això m’admirava, aquestes experiències no endurien la
gent, sinó que la feien sensible i conforme al que la vida és, sense
pal.liatius. Una lliçó moral que mai no s’oblida i que forma part del meu
bagatge existencial. Certament som el que som segons els orígens, som el que
som pel que hem viscut, però sobretot som pel que hem après de l’experiència de
viure. Quan la vida no plany, si no enfonsa fortifica l’ànim i fa crèixer la
persona.
Una munió de persones, amb noms i
motius, poblen les pàgines de La marinada
sempre arriba. No són personatges inventats, són éssers reals dels quals
l’autor fa memòria, la millor manera d’homenatjar-los. Perquè ells un dia van
ser som ara nosaltres. És per aquesta raó que Foix dedica aquestes memòries als
seus pares i a la gent del seu poble, Rocafort de Vallbona, i, afegeix, de tots els temps. És clar, som llavor
de la llavor dels nostres avantpassats.
Les memòries de Lluís Foix són
personals, però també són memòries col.lectives. No podem escriure res que ens
atenyi en el més profund sense escriure sobre els nostres pares, la nostra
família, el lloc on hem nascut, el lloc on ens hem format, el lloc on vivim, la
llengua que parlem. Tot el que s’explica a La
marinada sempre arriba forma part d’una història personal, però que
entronca amb la història d’un poble, d’una vall, d’una comarca, d’una província
i d’un país: Catalunya. Les arrels no
moren mai, escriu Lluís Foix amb Josep Vallverdú, fill de Sant Martí de
Maldà. Passem nosaltres, però no moren les arrels, que són tan velles com el
temps perquè són la vida.
(article publicat al Diari de Vilanova, 16 d'agost de 2013)
(article publicat al Diari de Vilanova, 16 d'agost de 2013)
