Les roses de Teresina inspiren

 

Els llibres guarden sorpreses. L’any 1946, un pare jesuïta, Joan Baptista Bertran (Sant Joan de les Abadesses, 1911 – Sant Cugat del Vallès, 1985), va publicar en una edició il·lustrada de només cent exemplars i que de manera atzarosa ha vingut a parar a les meves mans, un recull de poemes en castellà: Arca de fe. En seguirien molts d’altres. Aquest professor de llengua castellana als col·legis de Gènova (1935-38), València (1943-59) i, finalment, Barcelona (1959-70), havia començat a escriure en català (1925-35). Va retornar a aquesta llengua l’any 1982 quan va publicar en prosa Del meu poble, encara, i els poemes Més enllà dels ulls (1984). L’any 1989, un grup d’amics va editar un volum antològic de la seva poesia.

En la seva etapa barcelonina el pare Bertran va col·laborar amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana i en les activitats culturals que organitzava el Fòrum Vergés, que recordem molts joves de la meva generació, com el recordaria la meva mare si visqués: moltes vegades hi anava amb ella, a conferències i cine fòrums, a la sortida de les classes de batxillerat nocturn de l’Institut Maragall.

Arca de fe, editat a València, és llibre religiós que va tenir bona acollida, tal com es recull en un full volant que he trobat entre les pàgines del volum imprès en paper de fil. D’entre els comentaris, voldria ressaltar unes paraules d’aquell mestre de l’escriptura que va ser Azorín: «Arca de fe es un llibre claro, sobrio y sencillo. Ya era hora que saliéramos de las sempiternas incoherencias. Ha tenido el autor el valor de romper unas ligaduras que tienen atados nuestros poetas desde casi medio siglo». Els poemes estan escrits en vers lliure i sense la retòrica que enfarfegava tanta de la poesia escrita en la postguerra: la poètica del pare Bertran, lluminosa com la seva espiritualitat, respon a una inspiració, tal com escriu ell mateix: «Mi gratitud a Santa Teresa de Jesús Niño, entre cuyas rosas -¡tan divinas, tan humanas!- escondí un día, confiadamente, mi lira».

(article publicat a la revista Pluja de Roses, número 719 - Novembre/Desembre 2024)

La veu interna

 

Parlant sobre la vocació, una vegada vaig dir que «havia sentit una veu interna» que m’havia invitat a seguir la veu en la seva inspiració, en el seu impuls. «Però, i si no sents cap veu, com saps si tens una vocació?», em va dir la persona que m’havia interrogat. La contestació no era fàcil: per molt que pensi que la veu interna sempre hi és, a vegades no es fa audible, encara que, com diu la professora Anna Pagés, «la veu del cel apareix sense necessitat d’apujar la veu». La veu interna i la veu del cel enteses com una mateixa cosa.

Crec que no s’ha de confondre la veu del pensament amb la veu interna. La veu del pensament sorgeix dels moviments del jo que raona, que és conscient; la veu interna és alguna cosa que va més enllà, o més endins, d’aquest jo que, com un pal de paller, sosté la dinàmica de la psique entre el conscient, el subconscient (instints) i el sobreconscient (sistema de principis ètics i morals heretats).

Tal com ho entenc, la veu interna és la veu amb la qual parla la nostra naturalesa espiritual. D’aquí ve que, en ser tan fonda, nuclear de l’ésser intern, a vegades quedi oculta rere la veu del pensament, però no resta pas amagada per aquells que se senten cridats per la veu del cel, la veu de Déu per als qui som creients.

La nostra cultura occidental, judeocristiana, és una cultura que es basa en la Paraula, en el Llibre, en veus profètiques. De Déu se’n pot sentir la veu tal com, per exemple, és narrat en l’Antic Testament: Moisès la va sentir en l’esbarzer que cremava i no es consumia. Déu va parlar al cor de Moisès. Aquesta veu escoltada en l’intern, aquesta veu del cel, de Déu, acostuma a transformar la persona: hi ha un abans i un després de sentir la veu fins i tot si té l’aparença de crida profana, com ara impulsar a l’estudi, a l’art, a l’escriptura. Al capdavall tot són camins que van a Roma, com deia la meva àvia Maria: «tot és útil, filla, per a una vida amb qualitat humana». És a dir: que sent i estima la seva dimensió espiritual.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Número juliol/agost 2023)

Despreniment

 

Observo com les fulles dels arbres van prenent els colors càlids de la tardor: groc, daurat, ocre, vermell, marró. Perden la humitat estival, però en la seva nova fesomia esdevenen objectes de joc per als infants que les pleguen de terra i les miren embadalits en les seves mans petites. Em recordo a mi mateixa mirant el terra buscant aquelles fulles de plataner tan perfectes que feien les meves delícies de nena enamorada de les formes de la natura. Quan guardava les fulles en un quadern on quedaven premsades i les prenia de model per dibuixar-les, no pensava que les fulles de la tardor m’arribarien a ser tan inspiradores d’una actitud espiritual d’alta volada: el despreniment que vaig veure en la meva mare a mesura que s’anava fent vella i es preparava per al despreniment final, quan amb la mort ho deixem tot a la falda de la vida que continuarà després de nosaltres.

La mare va regalar en vida les coses, que per a ella tenien un valor, a la filla, a la jove, a les netes, a les dones dels nets, a la besneta, a la veïna, a la perruquera, a les noies que la van ajudar en els últims temps, quan ja no podia caminar. Un dia em va dir: «Oi que no et sap greu que li doni aquest collaret a l’Andrea?». M’ho demanava perquè el collaret li havia regalat jo. Els que ella s’havia comprat ja els havia regalat tots.

La mare deia que li havia arribat a l’edat de desprendre’s de tot i de la mateixa manera que cauen les fulles dels arbres ella va desprendre’s també d’aquella roba, veritables peces de museu, que havia brodat de jove, com es va desprendre de la roba de casa que tenia a l’armari encara per estrenar. La mare va morir a últims de gener i per Nadal m’havia regalat un joc de tovalloles que guardava com si fos un tresor. Ho va ser per a mi, un tresor: cada vegada que les veig penso en ella i em revé la imatge d’aquella moneda que hi va posar entre els plecs i que vaig trobar en desplegar-les. La mare em va «retornar» una moneda de record que jo li havia comprat a París, quan vaig visitar el Sacré Coeur.

(article publicat a la revista Pluja de Roses (Gener/Febrer de 2023), òrgan del Santuari de Santa Teresina (Teresa de Lisieux), Carmelites Descalços de Lleida)

Benedicció a Sant Climent de Taüll

 

  

Quan va morir la meva mare, el 21 de gener de 2020, en memòria seva vaig fer-me càrrec de la subscripció a la revista Pluja de Roses, que editen els carmelites descalços que tenen cura del Santuari de Teresina de Lisieux a Lleida. Tota la vida l'havia vist a casa! La meva mare llegia i rellegia la revista. Quan va arribar l'exemplar per correu, vaig decidir fer encara una altra cosa: vaig enviar un article al director perquè fos publicat si ho trobava oportú. La col·laboració va ser acceptada i des d'aleshores publico un article en un espai que vaig anomenar Reflexions i pensant en el públic a qui va dirigida la revista de la qual se'n publiquen sis números a l'any. Benedicció a Sant Climent de Taüll és l'article publicat en el darrer semestre d'aquest any2022: Novembre/Desembre. El reprodueixo aquí sota:  

"A la Vall de Boí, a l’església de Sant Climent de Taüll, que l’11 de desembre de 2023 farà 900 anys de la seva consagració per bisbe Ramon de Roda, hi ha un Crist en majestat en una màndorla com és habitual en les pintures romàniques. El Crist va vestit amb una túnica blava, símbol del sagrat. Té la mà dreta alçada en un gest de benedicció. Impressiona la mà volgudament desproporcionada que en la pintura estàtica pren cos en el gest de beneir. Salta a la vista la destresa en l’expressió de la tercera dimensió.

La persona que contempla la imatge se sent amarada per la benedicció, realitat transcendent que l’anònim pintor de Taüll va saber transportar a la pintura al fresc amb gran perfeccionisme i intensitat creadora. El blau profund de la draperia del Crist, obtingut no de l’habitual lapislàtzuli sinó d’un mineral autòcton -el blau dels Pirineus-, evoca la majestat del Crist.

L’homo religiosus, la persona religiosa, entén de manera sensible que el sagrat es manifesta mitjançant aquesta benedicció: una transferència de l’amor de Déu envers les seves criatures. La persona religiosa sent sobre sí la benedicció com una atenció a la seva realitat, una acollida a la seva vulnerabilitat, la recepció d’una gràcia. La benedicció revesteix d’una qualitat nova que procedint de Déu es manifesta en el món a través d’alguna persona consagrada o a través de la pregària en lloança a Déu. L’espectador religiós del Crist en majestat de Sant Climent de Taüll rep l’ofrena d’una benedicció que, essent de natura espiritual, traspassa les portes del temps".

(a la imatge, fragment del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll)