En moments de crisis agudes, i
aquest que vivim ho és en tants camps, acompanya i il.lumina llegir els
clàssics, així com els estudiosos de matèries diverses. Aquestes lectures inspiren
els moments d’exili interior, sempre tan necessaris per posar ordre al
pensament alterat i reflexionar.
María Zambrano, que va escriure
la millor part de la seva obra de pensament a l’exili – després de la guerra
civil espanyola, el seu exili va ser doble: interior i exterior-, és una veu
que m’acompanya i m’inspira. En una de les seves glosses, publicades
pòstumament a Las palabras del regreso (Cátedra,
2009), parla de l’adveniment de la primavera. Es pot pensar que aquest és un
lloc comú, que cada any arriba la primavera inexorablement. Però no és el
mateix que hàgim viscut un hivern suau que un hivern tan diabòlicament cru que
ens ha deixat gairebé a la intempèrie.
Si bé aquest és el fet concret,
l’arribada de la primavera després de l’hivern, el fet pot llegir-se de manera
literal o de manera simbòlica, però més rarament entreteixint les dues maneres.
Entreteixir mirades és el camí escollit per Zambrano, la filòsofa que va crear
una forma de pensament que engloba raó i poesia i que s’expressa en un
llenguatge que harmonitza el pensament lògic i l’anàlogic.
Per ser més precisos, Zambrano
parla de raó poètica. Podria dir-se que aquesta és una forma de pensar més
pròpia de músics i poetes, rarament dels filòsofs, tot i que hi ha excepcions
com ara Nietzsche. En aquesta línia hi podríem incloure el pensament de Jeanne
Hersch, deixebla de Heidegger, com María Zambrano ho va ser d’Ortega i Gasset.
Però l’una i l’altra van allunyar-se progressivament dels seus mestres creant
noves formes de pensament que tenen continuïtat, amb aportacions ben originals
que entronquen amb les filosofies orientals, en la poeta filòsofa Chantal
Maillard.
En la seva glossa dedicada a la
primavera, Zambrano diu que els passos
són, o hauríen de ser, sagrats. Perquè són còsmics, els passos de la
primavera són sagrats, com ho són els passos de les altres estacions de l’any.
Depèn de nosaltres, els éssers humans, depèn de la nostra sensibilitat
percebre’ls també amb categoria simbòlica. Més enllà del fet natural, ¿no
intuïm que aquest fet és portador d’alguna cosa sagrada que ens connecta amb la
respiració gojosa de l’univers? Així mateix, ¿no sentim que amb el Nadal
celebrem alguna cosa més que l’adveniment del solstici d’hivern?
Immersos en la modernitat més
idolàtrica del materialisme i la fisicitat dels fets sembla que ens hem
desacostumat a pensar també simbòlicament la realitat (no oblidem que Jesús
parlava en paràboles i la gent l’entenia) i la llegim massa literalment, la
qual cosa, per àrida, ens provoca un estat d’ànim tan desolat i sovint
depressiu. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que assumim que el Déu de l’Antic Testament és
un fet, no un símbol. I és que fet i símbol són les dues cares de la
realitat, immanent i transcendent.
A través del símbol mirem més
enllà del que es veu a simple vista. Per anar entrant en matèria podríem
situar-nos en els passos sagrats de la primavera; o en els passos sagrats que
tenim més propers en el temps: els de Nadal, Cap d’Any, Reis.
(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de desembre de
2012)
