A la Neus li agradaven molt les mimoses. Esperava amb delit veure-les florir cada any, encara amb el temps fred, però apuntant ja a la primavera amb les seves flors de color groc, com sols petits. Escric li agradaven en temps passat, i em dol, perquè la Neus Calpe Gimeno ens va deixar el dia 16 de setembre: vaig llegir la seva esquela a La Vanguardia i el cor em va fer un salt. Cada dia em trobo més en aquesta circumstància: amics i amigues que se’n van, que tot d’una se’m representen en temps passat.
Vaig conèixer la Neus –vídua de Lluís Masvidal i Pagès, afegia sempre, perquè mai, mai, no va oblidar l’amor de la seva vida- en les classes de literatura catalana que un curs vaig fer a l’ICESB amb el professor Ramon Cotrina. El professor Cotrina, que va apadrinar el meu primer llibre publicat, El vel d’Harmonia, amb un pròleg de la seva ploma, va ser el traductor al català dels llibres de Michel Quoist. Recordeu Michel Quoist, l’autor de Reeixir?
La Neus Calpe assistia a aquestes classes de literatura catalana que fèiem cada dimarts. Una vegada el professor Cotrina va creure que els seus alumnes ‘escriptors’ podíem escriure un o dos contes cadascú i presentar el conjunt (seleccionant els contes prèviament, és clar!) a un concurs literari, a veure què passava. Vam titular aquell conjunt Contes del dimarts i amb el pseudònim de Milena Roïç (escrit així, d’aquesta manera tan estranya) vam presentar-lo al “Víctor Català”. No el vam pas guanyar. Però l’aventura d’escriure un conte amb cara i ulls ens va estimular d’allò més.
La Neus Calpe també escrivia. Més encara: animava i publicava una revista literària que duia per nom L’Arboç Tornaveu Literari. L’havia heretada del seu marit, vull dir la direcció de la revista. La Neus es va prendre molt seriosament aquesta tasca començada per Lluís Masvidal. Un cop mort, convocava cada any un premi literari amb el seu nom.
En un prestatge de casa tinc guardats alguns exemplars de L’Arboç Tornaveu Literari amb col.laboracions meves, així com un exemplar de l’inèdit Contes del dimarts. Jo n’hi tenia dos: Un perfum indiscret i Miralls. Llegits ara veig que tenen alguna possibilitat… però s’haurien de refer de dalt baix! M’he tornat molt severa. En canvi, en aquesta època de les provatures escrivia tan alegrement. La ignorància és atrevida.
Recordo una tarda la Neus Calpe asseguda al meu estudi. Volia que li dissenyés un ex-libris. Va ser aquella dia que em va dir que li agradaven tant les mimoses, una flor una mica salvatge comparada amb la meravella de flors que la Neus tenia a la floristeria que va posar en quedar-se vídua. Encara la veig entrant amb un gran ram de flors el dia que vaig presentar Alfa és Omega al Cercle Artístic de Sant Lluc. Aquell dia feia l’ofici de presentador Baltasar Porcel, que ens va deixar fa dos estius, i entre el públic hi havia Jordi Llimona, que va morir l’11 de setembre de 1999. Recordo que en acabar l’acte vam repartir les flors. Així era la Neus.
(article publicat a El 3 de vuit, 7 d’octubre de 2011. A la foto, les mimoses de casa un any que va nevar al febrer. Retornaré a aquest espai dissabte vinent, ja que serem uns dies a Madrid)
