Coincidint amb la
Festa Major del 1990, es va inaugurar el Museu del
Ferrocarril de Vilanova i la
Geltrú. Aquest any compleix un quart de segle. Per molts
anys, Pilar Garcia, Ana Grande i tot l’equip que li dóna carta d’identitat! El
Museu del Ferrocarril és un museu molt estimat pels vilanovins, amb tanta
tradició ferroviària. Però també per tots aquells que al llarg d’aquests
vint-i-cinc anys l’han visitat, alguns més d’una vegada, atrets per la màgia del
tren, icona d’un transport que, per curt que sigui l’itinerari, sempre es
converteix en un viatge. Ja sabeu: el viatge sempre és una experiència, un
aprenentatge, i a vegades una aventura i tot.
La primera vegada que vaig venir a Vilanova i la Geltrú va ser en tren,
però va ser per error. Em vaig perdre. No acostumo a perdre’m, tinc bon sentit
de la orientació, llegeixo bé els mapes i tinc la previsió de buscar sempre
algun punt de referència. Però alguna vegada m’he perdut viatjant en metro o en
tren. La causa és perquè no feia atenció, perquè tenia el cap en un altre lloc,
perquè algun pensament em tenia atrapada.
Els que tinguin la meva edat recordaran l’antiga estació de Sants (l’actual
es va inaugurar l’any 1979). No era una meravella arquitectònica com l’estació
del Nord. Amb els pares i el meu germà hi anàvem de tant en tant, quan no
agafàvem la llacuna, així era com
anomenàvem el cotxe de línia que anava a aquesta població frontissa entre les
comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia. Nosaltres baixàvem molt abans, a la
carretera a l’altura de Can Canals, a uns pocs quilòmetres de Monistrol
d’Anoia. El poble de la meva mare, Can Benet de la Prua, està entremig, amagat
entre vinyes, boscos, torrents i timbes. El poble de la meva mare és un veïnat
de Sant Sadurní d’Anoia. El tren té estació en aquesta vila, aleshores capital
del xampany. Però, igual que ara, s’havia d’anar en compte (això no ha
canviat!) i agafar la línia que va a Vilafranca del Penedès. Altrament podies
anar a parar a Vilanova i la Geltrú, i això és el que em va passar.
Hivern del 1975. Feia fred. Va començar a nevar. Era romàntic veure com
nevava allà, a l’andana de l’estació de Sants. El contrast entre la foscor del
dia i del paraigua de ferro de l’estació amb la neu blanca era de pel.lícula.
Hi pensava mentre ho contemplava. Però en la contemplació d’aquell instant
epifànic hi havia un altre pensament que m’encongia el cor. Anava a veure la tia Angeleta, germana
de la meva mare, que estava malalta de càncer. Sabia que li quedava poc temps
de vida. Havia de baixar a l’estació de Lavern, aquell dia de fred, de neu
blanca i flonja que enfarinava la via.
Per l’altaveu prou que ho devien dir que el tren que entrava a l’andana
anava a Vilanova i la
Geltrú. Aleshores no hi havia tantes andanes, el tren de
Vilafranca i el de Vilanova passaven per la mateixa via, alternant-se. Però jo
mirava com queia la neu, enfredorida com enfredorit tenia l’ànim amb el pes
feixuc de la malaltia d’aquella dona càlida que tantes vegades m’havia fet de
mare.
Vaig agafar el tren com un autòmat. Vaig asseure’m al costat de la
finestra com un autòmat. Tenia el pensament penjat en vés a saber quins
llimbs. Perquè no va ser fins que el tren passava a prop del mar que vaig
adonar-me que m’havia equivocat de tren. A Vilanova i la Geltrú, aquella
vegada, hi vaig arribar per equivocació. Ara hi visc, i ja fa vint-i-dos anys,
per vocació.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 7 d’agost de 2015.
A la imatge, una postal antiga de l’estació de tren de
Vilanova i la Geltrú)
