Murasaki Shikibu, o
Dama Murasaki, és el nom amb què la literatura mundial coneix l’escriptora i
poeta pionera de la literatura japonesa i de la novel·la com a gènere literari.
També va escriure un diari: Murasaki
Shikibu Nikki. La Dama Murasaki, o també la Senyora Murasaki, va ser dama
de companyia de la cort imperial arran de la popularitat que va adquirir la
seva novel·la Genji Monogatari (El
relat de Genji). El primer ministre la va portar a la cort reial de
l’emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l’any 1013. La Dama Murasaki
va morir l’any 1014 i la seva tomba es conserva a la l’antiga capital del Japó,
Kyoto.
Es creu que el nom de la Dama Murasaki era
Fujiwaea no Kaoriko, i no se sap l’any de la seva naixença. Des de l’any 1007
és esmentada als diaris de la cort imperial. Com sigui, la Dama Murasaki és una
dona de l’any mil segons el nostre calendari que destaca pel seu tremp personal
i per la seva intel·ligència, creativitat i capacitat d’observació psicològica
que trasllada a la seva novel·la Genji
Monogatari, una molt extensa narració: 4200 pàgines, en les quals la Dama
Murasaki explica la vida i aventures amoroses del príncep Genji: un personatge
fictici i la seva descendència, si bé l’escriptora es va inspirar en la realitat
dels prínceps i aristòcrates que va conèixer de tan a prop. La novel·la, d’una
gran complexitat filosòfica i humanística, la qual cosa fa pensar que les
nostres societats avançades potser no ho són tant, és també d’una gran modernitat:
en l’arquitectura literària del relat l’autora hi intercala narracions variades
que són testimonis de la societat de la seva època, amb tradicions ancestrals
masclistes, patriarcals i poligàmiques, que són un constrenyiment per a l’ànima
femenina que les pateix. La novel·la es presenta també plena de bellesa a
través dels petits poemes amb què l’autora va puntejant diàlegs, recitacions i
cartes, la qual cosa dona més sabor i més color a la narració en què es mostra
el contrast entre el refinament de la cort i el contacte amb la natura en la
seva puresa. En el rerefons del relat hi respira la filosofia budista que
contempla l’efímer de l’existència i que amara de melangia alguns passatges.
(article publicat al setmanari La Fura, 12 de setembre de 2024)
