La nit de Cap d’Any de 1993, a la porta, doncs, de l’any
1994, mentre la Josepa Pérez Albiol sopava amb uns amics, va rebre una trucada
de l’oncòloga per informar-la del resultat de la biòpsia que dies enrere se li
havia practicat al pit: hi havia càncer i s’havia d’operar de seguida. Amb
aquest apunt s’inicia el llibre Conviure
amb el càncer. Dietari del 1993 al 2012. En les pàgines centrals, amb bon
criteri editorial i per al goig dels ulls, la Josepa hi ha inclòs les seves
belles i delicades il·lustracions de flors boscanes.
«La notícia de la seva malaltia fou
per a mi com una martellada», escriu mossèn Miquel Raventós al
pròleg del llibre de la Pepi, que així és com s’anomena familiarment la Josepa,
que jo vaig conèixer arran d’un article que vaig dedicar al doctor Antoni Nin,
de Sant Sadurní d’Anoia, que tantes vides va curar, va salvar, també la meva.
Miquel Raventós va animar la Josepa, la
Pepi, a escriure sobre aquest dolorós procés en què el cos pateix un sotrac de
dimensions volcàniques, en uns dies que semblen talment un purgatori en vida
entre les llargues sessions de quimioteràpia i radioteràpia, però dels quals l’autora
n’ha extret ensenyaments sobre el que avui dia en diem resiliència i, encara,
alegria per ser vius aquell dia i no un altre, ja que el dia de la mort ningú no
el sap per més que amb el càncer es tingui l’espasa de Dàmocles sempre damunt
el cap.
