Hi ha polèmica, a la ciutat condal, a causa de la llei d’Arrendaments
Urbans que en aquests moments posa de cara a la paret molts establiments que no
podran renovar el contracte per mor d’uns preus abusius. Com les peces d’un
dòmino, moltes botigues han tancat o estan en perill d’haver-ho de fer. Sap més
greu si els que han d’abaixar persianes són establiments singulars, botigues
tradicionals o històriques, moltes de les quals tenen el valor afegit d’un disseny
que per el mateix explica tota una època.
Llegeixo amb un cert alleujament que una de les botigues que se salvaran de
la crema és la cereria
Subirà, a la Baixada de la Llibreteria. El
passat mes de setembre hi vaig anar a comprar el ciri per batejar la meva néta.
La botiga és preciosa i vaig sentir-m’hi com en un decorat de pel.lícula; això
no obstant, vaig poder-hi comprar un ciri de factura moderna que tan sols duia
pintat, això sí, a mà!, un dibuix estilitzat dels pans i els peixos. M’enamora el
vell i m’exalta el nou, deia el poeta Foix.
Per Nadal, com si haguéssim sentit alguna mena de crida interna, una part
dels Reis del néts la vam encarregar a la botiga de joguines Montforte, a la
plaça de Sant Josep Oriol, que després de festes va haver de tancar després de
173 anys d’activitat. Ens en va
informar, amb pena, Mercè Morral, l’amable encarregada de la botiga més que
centenària. Ara hi ha peluixos amb la figura del Mickey Mouse per tot arreu,
però quan els Reis n’havien de portar un a la meva filla, ara fa trenta anys,
només el vam trobar en aquesta botiga.
Aquests establiments són més que establiments: formen part del paisatge
patrimonial de la
ciutat. Sembla que finalment s’està treballant per protegir
aquests indrets que formen part del panorama no només estètic de la ciutat sinó
també el seu paisatge viu, ja que comercialment no són pas una ruïna, com
expliquen les famílies o raons socials que els habiten.
No tot ha de passar pel ribot ni ha d’anar a parar a les escombreries, ens
hauríem de regir per una sàvia combinació de sensibilitat i sentit comú. Quan
estudiava disseny gràfic, aleshores una novetat, una vegada un alumne company
meu va creure que els meus dissenys, molt estilitzats, molt zen, no s’adeien
gens amb l’entusiasme que vaig manifestar una vegada per unes meravelloses
peces de vidre reproduïdes en un llibre de disseny nord-europeu. El vidre no
està de moda! -va bramar-, sembles del segle passat! Vaig contestar-li que les
modes van i vénen, i que no hi havia pas contradicció en la meva tendència zen
i l’enamorament per aquelles peces de vidre de manufactura artesana, popular.
El que és bell és bell sempre.
Al fil d’aquest comentari, recordo amb esglai perquè no podia fer-hi res!,
era una nena en casa aliena, com una cosina de la meva mare bàrbarament va fer
miques, perquè era ‘antiga’, la vaixella de porcellana de La Cartuja de
Sevilla, que va ser substituïda per uns anodins plats de Duralex… Són de moda
–deia tota satisfeta la cosina-, els hem comprat a Andorra! A vegades encara
somnio aquells plats amb ornaments ‘negro vistas’, com figura al catàleg de
l’empresa, que deixaven veure amb tota la seva esplendor les llunes del brou de
Nadal, que feien ressaltar els talls daurats del rostit de festa major, que contenien
la bellesa de la crema de sant Josep amb canyella i llimona. Instal.lats en la
‘modernitat’, menjàvem a casa de la cosina de la meva mare en plats de vidre
artificial, que es va ratllar en dos dies, però eren tan pràctics, això sí. Hi
vam perdre molt, amb el canvi; perquè una taula són molts detalls, i una
vaixella de La Cartuja de Sevilla com la que es va esbocinar amb tanta
desconsideració era un detall preciós.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 14 de febrer de 2014)
