Llegeixo en un dels capítols
d’aquesta joia que és el breu assaig sobre la meditació, Biografia del silenci (Angle Editorial), de Pablo d’Ors, que es pot
viure d’una altra manera, sense barallar-se amb la vida, obrant-t’hi a favor.
Sembla tan lògic. Però vet aquí
que tants mentors, i la societat en pes amb l’entronització de certs valors,
ens han dit el contrari de mil maneres, ens han dit: lluita, passa al davant,
guanya! I ai de qui no ho fa perquè no li surt del cor. Aviat és titllat
d’ànima de canti, quan no de ruc o de covard, tot i que es necessita valentia
per no fer el que s’espera que facis a conveniència d’altri, és clar. Es
necessita ser força clarivident, o força clarioient, per seguir la veu interna
que et guia per aquell camí que només tu pots fer, el vers d’Antonio Machado ho
diu ben clar. D’aquí ve que sigui absurd passar davant de ningú. Fer-ho és
envair el camí dels altres, i el camí dels altres, com el propi, és
sagrat.
La cultura occidental ens
planteja la vida com una lluita aferrissada, com una disputa, com una
col.lisió... I no té perquè ser així, intuïm que pot ser d’una altra manera.
Però fins que no arribem a la consciència que la vida no té perquè ser una
guerra que calgui guanyar (amb morts, ferides i runes psíquiques com a
conseqüència), sinó que pot ser una construcció d’amor, a vegades ha passat mig
segle. I aleshores, torna a començar, és a dir, desfer el camí. Perquè entre
nosaltres ha imperat i impera encara una mentalitat de caçador, de guerrer, de
soldat o de guanyador peti qui peti. Estem immersos en un món de mentalitat
extremadament competitiva que dóna tanta crueltat i manca d’empatia, i tanta
gent que desconfia i es mira de reüll... S’ha escampat una llavor nefasta en
què fins i tot allò que anomenem amor s’ha convertit també en una cosa
utilitària quan no banal.
Tot això pel que fa a la conducta
externa. Perquè amb el propi món intern sovint s’actua de la mateixa manera.
Sembla mentida que lluitem contra nosaltres mateixos, que ens fem tant de mal
violentant-nos fins a no comprendre i, sobretot, acceptar, el que en podríem
dir principi de realitat. Perquè en el moment que parem de barallar-nos amb el
món o amb nosaltres mateixos, en el moment en què ens asseiem amb calma i posem
confiança en la vida, ens adonem que xocant-t’hi frontalment no anem d’acord
amb la vida que flueix. Veiem com no deixant-nos fluir amb la vida no respirem
amb la vida, que vivim agònicament.
Quan busquem una solució i ens hi
encaparrem, no surt res. Però quan no pensem en res aleshores s’encén un llum i
es troba la solució. Així, també un bon dia ens adonem que, més que
esforçar-nos de forma hostil (el treball és una altra cosa), el que ens cal és
lliurar-nos a aquella llum que, tard o d’hora, es manifestarà.
Tant l’art com la meditació neixen sempre de l’entrega; mai de l’esforç,
escriu Pablo d’Ors. I ens recorda el principi xinès del wu wei, ‘fer no fent’, o no posant obstacles. El wu wei consisteix a
posar-se a disposició, escriu d’Ors. En la meditació, que no és esforç sinó
entrega, experimentem la vida: Cada
sensació, per mínima que sembli, és digna de ser explorada. La il.luminació (és
a dir, aquella llum que ocasionalment s’encén dins nostre i ens ajuda a
comprendre la vida) s’amaga en els fets més diminuts i pot esdevenir en
qualsevol moment i circumstància. Viure bé suposa estar sempre en contacte amb
un mateix, una cosa que només fatiga quan es pensa intel.lectualment i que,
contràriament, ens fa descansar i fins i tot ens renova quan ho duem a terme. D’aquí
ve la importància de ser presents en cada acte, d’estar a disposició de la
vida, de ser-ne un canal receptor. Són actituds que, tal com em sembla veure,
provenen del femení i matern de cada persona, i que es troba no només en
algunes formes de cultura orientals com el wu
wei sinó també en el capteniment d’alguns místics cristians com ara Mestre
Eckhart, que per la lectura de Biografia
del silenci intueixo que Pablo d’Ors ha incorporat en el seu sentir per
compartir-lo, ja que en un moment determinat de la seva reflexió, escriu: Déu només entra en el que és buit [d’ego]
i pur. Per això Jesucrist va entrar al
ventre de la Verge Maria. Estem cridats, o jo ho veig així, a aquesta
fecunditat espiritual.
(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juliol de 2013. A la imatge, una fotografia presa fa unes poques setmanes al parc de la Creueta del Coll, Barcelona)
