Al capvespre del 26 de juliol van ser inaugurats els jocs olímpics París 2024. La cerimònia, que va durar unes quatre hores, no va tenir
lloc en un estadi, com és costum, sinó que es va desenvolupar en aquest escenari
tan icònic –una ciutat museu-, que és París. L’èxit de les vistes estava
assegurat. Però no és impertinent comentar que la cerimònia no va tenir aquell
to regi, solemne, que fa d’aquestes cerimònies una òpera amb diverses escenes,
però amb un argument conductor que, a París, la ciutat de les Llums (de
l’Enciclopèdia, no de bombetes i fanalets) es va mostrar feble.
En un moment del
recorregut per la riba del Sena, per on amb les banderes dels seus països van
desfilar els participants als jocs olímpics en els típics bateau mouche, els espectadors vam veure com s’alçaven monuments,
ni que fos de manera virtual, a unes dones que havien lluitat per la igualtat
que, juntament a la llibertat i la fraternitat, és el lema de la República
francesa.
No podia faltar,
és clar, Simone de Beauvoir, autora del llibre El segon sexe, en el qual va afirmar que «no es neix dona: s’arriba
a ser-ne». Però molt abans que la Beauvoir, Marie-Adélaïde Deraismes
(1828-1894) ja havia escrit, que «ser dona és producte de la educació
diferencial dels gèneres, a més d’una construcció social conformada per
garantir el privilegi masculí». Una feminista abans del feminisme històric que
va ser oblidada en la cerimònia d’obertura dels jocs olímpics París 2024. Marie
Deraismes va lluitar molt a l’avançada per la igualtat. Entre d’altres
activitats cíviques, va revolucionar una institució tan masclista com és la francmaçoneria, justament el marc de lliure pensament d’on procedeix el lema de
la República. Juntament a Georges Martin, Marie Deraismes va ser la fundadora,
l’any 1893, de Le Droit Humain, la
primera obediència maçònica mixta del món contemporani.
Cal obrir
finestres de la història per il·luminar el present, altrament ens podem perdre
en les ballarugues que van omplir potser massa una cerimònia d’obertura que
només va tenir un final èpic quan una parella d’atletes va encendre el peveter en
forma de globus amb la flama olímpica que va presidir les olimpíades.
(article publicat al setmanari La Fura, 22 d'agost de 2024. A la imatge, una publicació de Marie Deraismes)
