Finalment ha aparegut una fotografia del meu avi matern: Llorenç Gramunt i Margarit. L’avi Llorenç va morir de càncer de colon. No havia pogut venir a la festa de la meva Primera Comunió, el 17 de maig de 1959, perquè ja estava molt malalt. Però el purgatori encara es va allargar un temps més. Va patir molt. Tant el metge de capçalera com ell sabien que no tenia cura. No obstant això, aquell metge el visitava cada dia. Feia els cinc quilòmetres que separen Sant Sadurní d’Anoia del veïnat de Can Benet amb moto. Quan arribava deia al seu pacient: Llorenç, com estem? I el meu avi li contestava: Ja ho veu, doctor. I el doctor prou que ho veia, com s’anava fonent aquell home fins que gairebé no en va quedar res. Quan l’avi va morir, ho recordo bé, només era pell i ossos. El metge li donava una aspirina dissolta en un got d’aigua. Pren-te el remei, deia al meu avi, sabent tots dos que aquell ritual de l’aspirina com a placebo era simplement una mostra de que no l’abandonava: ambdós eren al lloc on havien de ser, plens d’humanitat, ja que de remei no n’hi havia.
(extret de La capsa verda)
