He llegit Honraràs pare
i mare (Fragmenta), de Leticia Asenjo, psicòloga especialitzada en infància
i família, escriptora i mare, dades significatives per pensar aquest quart
manament, un dels fonaments de la nostra cultura, i també de les cultures orientals:
honrar el pare i la mare que ens han donat la vida. Però a vegades aquest pare,
o aquesta mare, o tots dos, no han estat prou bons, o gens, per a la nostra
vida física, però molt sovint tampoc per a la nostra vida moral i espiritual.
En aquests casos es fa difícil honrar-los, si bé el sentiment de culpa inculcat
a través de la religió sobretot, però també pel mandat de la tribu, fa que es
faci el que s’ha de fer a desgrat de si ho mereixen o no.
«Estem programats per vincular-nos», escriu Asenjo. La lògica de la natura diu que un infant no
sobreviu si no rep la cura necessària, si bé hi ha diverses maneres de fer-ho
segons som rebuts i per instint escollim una o altra forma a través del vincle
segur, el vincle insegur i el vincle ambivalent. L’instint de vida és poderós i
les criatures troben la manera de sobreviure en un vincle insegur o ambivalent,
encara que hi ha infants que psíquicament en resulten afectats. D’aquí venen
patologies que Asenjo coneix prou, començant per la seva pròpia experiència
familiar.
L’antropòleg Lluís Duch ens va ensenyar que la biografia ens explica. Fins a l’adolescència em vaig criar amb un pare absent: arribava quan jo me n’anava a dormir i tantes de les festes assenyalades el pare no hi era. Al meu germà i a mi ens va criar la meva mare que va fer tots dos papers. El paper de repressora va comportar que de joveneta tingués rampells de ràbia contra ella. Però era una dona intel·ligent i amorosa que va tenir una gran paciència que amb els anys he pogut reconèixer. Al pare l’estimava perquè era el meu pare i era un bon home, però a la mare l’he honrat fins al dia d’avui en que fa gairebé tres anys que és morta. És el que sent el meu cor més enllà del manament. Quan la figura del pare i la mare surten de la biografia i s’instal·len en el lloc simbòlic que els correspon com a arquetips, esdevenen les figures que ens donen l’oportunitat d’aprendre el misteri de la vida. El mestratge ve del bé i del mal, i som nosaltres qui hem de discernir una cosa de l’altra.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de gener de 2024. A la fotografia, els meus pares l'any 1947 quan jo encara era en somnis)
