El blau necessita espais de blanc. El blau, com tots els colors de la paleta, necessita respirar a la pàgina. El blau no seria tan blau sense constrast, o sense harmonia. Les lletres volen respirar blanc, volen respirar llum. L’any 1931, quan Max Pulver va publicar El simbolisme de l’escriptura, els estudis de psicologia havien fet grans progressos. Va escriure Pulver: “L’escriptura conscient és un dibuix inconscient”. L’escriptura es la projecció de la manera de ser de l’individu, expressa l’estat de la seva fisicitat i la seva vida psíquica, a més de la personalitat moral i del caràcter.
L’escriptura, tant com la consciència, reflecteix l’inconscient, la part oculta de la persona i també allò que la motiva... Això vol dir que a mesura que escrigui aniré bastint un retrat: qui em sembla que sóc, però també qui vaig a ser.
En aquest camí hi ha d’haver marges: comprensió, tolerància, fins i tot pietat per a un mateix, ja que la rigidesa mental i moral esqueixen. Els marges deixen que la lletra respiri a la pàgina, afavoreixen que l’ànima respiri en l’escriptura.
Som éssers en formació permanent. Aquest devenir es veu a la lletra i a l’escriptura, que va variant amb els anys. La cal.ligrafia va canviant, l’escriptura va transformant-se, tot i que conservin això que en diem l’estil, quan una personalitat ha adquirit un estil.
En aquest delta d’escrits [Com un despertar de la memòria] s’hi expressen vivències concretes en diversos plans existencials en el camí de recerca. Tot acostant-me a les coses, als fenòmens de la naturalesa i a mi mateixa, trobo correspondències en el sobrenatural. Com si en els objectes hi hagués una llum oculta que em cridés. Tot crida, tot parla, tot té vida pròpia.
Així escric per aclarir camins, per conèixer i per conèixer-me en la resposta, en el sentit; escric tot reflexionant en veu alta i, conscient de la imperfecció, deixo marges per a l’error.
Cap pensament ni cap sentiment no tenen entitat: si no s’anoten es desfan com núvols. Per analogia, la nostra entitat (la nostra identitat) és una substància efímera... Per això l’escriptura esdevé un testimoni del nostre pas per la vida. És com una fe de vida.
La literatura és un vehicle d’aquesta fe en la vida.
En una entrevista, va dir Julian Barnes: “La veritat literària és la veritat real... Si no és a la literatura, on és? No és a la boca dels polítics ni, amb tot el respecte, a la dels periodistes, ni a la de l’Església... Em temo que la veritat és a la boca dels escriptors imaginatius. I quan anem enrere normalment mirem Shakespeare i Cervantes per trobar com vivia la gent, què pensaven i què creien, i no llegim els comunicats oficials de les corts espanyola o anglesa”.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)
