Dalt del cim, Polifem contempla les valls. Les ovelles reposen, i el cíclope té temps per pensar. A aquest fill de Posidó, senyor dels oceans que circumden la terra, l’ha envaït una tristesa persistent.
La notícia s’ha escampat per causa d’Eco, que no s’ha cansat de repetir sempre les mateixes paraules: Galatea, de pell alba com la llet, menysprea Polifem. Galatea diu que amb un sol ull Polifem és incomplet.
Polifem se sent atret per la bellesa de Galatea. Les seves paraules el fereixen.
La tarda dóna pas al decorat de llums del capvespre. Lentament, Polifem es posa dempeus per tornar a casa. Les ovelles l’encerclen com núvols, mentre el mal s’enfonya en el cor de Polifem. El cíclope encèn el foc i menja sol. Després, a l’empara del ramat, dorm un son intermitent. La lluna, al cel, té la forma d’una falç.
Galatea té una cita amb Acis, el jove de cabells llargs. L’indret de la trobada és una figuera. Sota l’immens capçat de l’arbre, s’abracen, furtius, els amants.
Un ràfec de vent malèfic sacceja l’ànim del pobre Polifem: somiava en Galatea quan l’ha vista abraçar-se al seu amant. Se li parteix l’ànima, al gegant, alhora que se li endureix el cor. I del pit sofrent n’extreu una pedra immensa, que llança, amb desesper, sobre Acis.
Quan al matí Polifem es desperta, Eco, que no sap guardar ni els secrets d’un mal somni, va escampant la notícia per totes les valls: el jove Acis és mort, el jove Acis és mort, el jove Acis és mort... Però al lloc on ha esdevingut la tragèdia només brolla una font d’aigua.
