Els pensaments d’Oscar Wilde (Dublín, 1854 – París, 1900)
poden llegir-se en els nostres dies per la seva agudesa i la veritat que
contenen: «No són els perfectes, sinó els imperfectes, els qui
necessiten amor», i de seguida veiem la direcció
moral del pensament de l’escriptor, ja que com que tots som imperfectes, tots
necessitem amor o, si més no, l’atenció.
Altres d’aquests
pensaments ara traduïts de l’anglès per Joan Antoni Cerrato i publicats a Pensaments, articles i assaigs d’Oscar
Wilde a la pulcríssima Quid Pro Quo Edicions, sorprenen per la sensible visió espiritual,
ben segur fruit de la pròpia experiència, així com de les experiències
observades en l’entorn: «En aquest món tan sols hi ha dues
tragèdies. Una, no aconseguir el que es desitja; l’altra, aconseguir-ho.
Aquesta segona és, de molt, la pitjor; aquesta és la vertadera tragèdia». Sovint assolir una fita fa perdre el món de vista, o
provoca envaniment, així com a vegades indueix a relaxar-se en la responsabilitat
adquirida.
Un pensament òptim
per llegir en el nostre present: «El despotisme és injust per a tots,
fins per al dèspota, que probablement havia nascut per a alguna cosa millor». I tot seguit ens venen al cap figures nefastes per a la
història com Putin o Milei, la intel·ligència dels quals, poca o molta, es
malaguanya amb les seves accions obtuses per a la vida i el seu equilibri.
Entrant en el terreny del treball intel·lectual i creatiu, va escriure amb clarividència Oscar Wilde: «El públic és d’una tolerància meravellosa; tot ho perdona, menys el geni», i ell mateix prou que ho va patir, mercès a un talent per sobre de la mitjana que li va permetre escriure obres de categoria com El retrat de Dorian Grey (1891), o la també famosa La importància d’anomenar-se Ernest (1895), així com articles i assaigs contundents i els pensaments molts dels quals s’han convertit en cites clàssiques com: «Un hauria de ser una obra d’art o portar-ne una», lema que comparteix amb el filòsof Eugeni d’Ors quan afirmava que de la nostra vida n’havíem de fer una obra d’art, o, el que és el mateix, una construcció harmònica que Wilde, campió de dissidències, conceptua així: «Quan l’home és feliç, està en harmonia amb un mateix i amb allò que l’envolta». Una utopia, però no un impossible.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juliol de 2024)
